El col·lectiu Espai la Fàbrica, afí a l’organització Endavant, ha publicat una interessant i oportuna selecció d’articles sobre “el procés sobiranista al Principat”. Aquest espai d’opinió obre una finestra al debat i, en aquest sentit, es fa necessari dialogar i polemitzar per arribar a establir anàlisis més acurades per a l’acció política. Centraré, doncs, la meva atenció en els articles d’Andreu Ginés i Aure Silvestre, amb la intenció de refutar les anàlisis de conjuntura que fan i els plantejaments derrotistes que se’n desprenen.
Un procés impulsat i pactat des de dalt? O bé un procés complex i contradictori?
La mobilització sobiranista iniciada el 2006 a nivell popular ha desbordat el consens autonomista, amb la qual cosa s’ha obert una esquerda en l’aliança històrica entre les classes dominants de la nació dominadora i les classes dominants de la nació oprimida.
Això, per si sol, no és casual ni té res d’innocent. De fet, les mobilitzacions populars ho han interpretat de forma nítida: la superestructura política (Estat espanyol) és el principal obstacle pel desenvolupament de la base econòmica i per a la construcció nacional dels Països Catalans. Ni les lluites concretes contra les retallades de drets socials i de drets laborals ni cap procés constituent i de transformació socialista reeixirà si no és resol la contradicció principal, que ara i aquí implica la consecució d’un Estat independent.
Aquest anàlisi compta amb un rerefons estructural que s’ha vist amplificat a partir del moment en què la Troika ha esfondrat les bases materials del pacte entre oligarquies del 1978. Això es tradueix en un creixent autoritarisme, en una irremeiable centralització del poder en mans de l’Estat espanyol i en una clara competència pels recursos que perjudica a la nació dominada.
L’actual impugnació del règim emanat del franquisme ha sorgit dels sectors populars que, malgrat totes les contradiccions existents en el seu si, aposten per una ruptura democràtica sobre la base de l’exercici de l’autodeterminació per accedir a la independència de Catalunya. Això no és, per tant, cap invent de CiU ni una cortina de fum a mans de les classes dominants. Certament, però, existeix un alt risc d’instrumentalització del sobiranisme a mans de les oligarquies econòmiques, que si no poden avortar el procés cap a la independència, aleshores intentaran apropiar-se’l des dels despatxos del poder per imposar un model social contrari als interessos del poble.
Ara bé, els canvis polítics i socials no són lineals; per tant, podem restar immòbils i dir que això no va amb nosaltres o bé d’adequar-nos a la nova realitat i aprofitar la situació de deslegitimació del bloc de les classes dominants per avançar cap a una nova hegemonia més favorable als nostres objectius estratègics.
Un futur negre? O bé una oportunitat per a l’alliberament?
Andreu Ginés planteja que una hipotètica independència de Catalunya tindria unes “greus conseqüències per al País Valencià”, i Aure Silvestre sentencia que el “procés sobiranista a Catalunya està duent a un atzucat al conjunt dels Països Catalans” fins al punt de considerar que està “conduint a una acceleració de l'embranzida recentralitzadora per a tot el país, en especial al País Valencià i les Illes” i que en paral·lel estaria provocant “un afebliment, a marxes forçades, del capital de forces que l'Esquerra Independentista ha estat acumulant les últimes dues dècades en favor de la construcció nacional i del projecte d'alliberament nacional per al conjunt dels Països Catalans.”
Aquestes afirmacions parteixen d’una visió homogènia i gens dialèctica dels Països Catalans i de la pròpia esquerra independentista. Precisament, l’eventual independència de Catalunya posa damunt de la taula la necessitat de definir com s’han de construir els Països Catalans i un model de societat més just. Per tant, la independència de Catalunya s’ha interpretar com a una oportunitat i no pas com a una renúncia a l’alliberament nacional i social del conjunt de la nació. És, en primer lloc, una oportunitat perquè afebleix l’enemic i pot suposar un col·lapse efectiu de l’Estat espanyol i, en segona instància, és una oportunitat històrica no sols per a la resta de territoris dels Països Catalans sinó també per a la resta de pobles sotmesos. No és estrany, doncs, que l’esquerra independentista basca, amb qui tants catalans s’emmirallaven fins no fa massa temps, ara tingui el procés sobiranista de Catalunya com a referent!
Per tant, no és cert, com diu Aure Silvestre, que “tal com estan anant les coses, el futur es presenta bastant negre, tant pel que fa al país com pel que fa al moviment independentista.”
És la nostra obligació com a revolucionaris lluitar per vèncer les dificultats, tant a Catalunya com a la resta de territoris, per crear una situació nova més favorable. El tot o res resulta paralitzant i massa sovint evidencia un menyspreu o una greu incapacitat per portar a terme una tàctica política que concreti els passos a seguir per assolir els eixos estratègics de l’esquerra independentista.
En contra del referèndum?
Andreu Ginés fa un triple salt mortal i afirma, sense pudor, el següent: “estic en contra d'un referèndum -independentment de la pregunta o de la data- que tant en la seua concepció, com en la possible resolució, ens allunya del nostre objectiu.”
Quan algú diu que està a favor del dret de decidir però en contra de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, de seguida ens ve al cap el confusionisme de l’esquerra espanyola. Per tant, és sorprenent que algú que es reclama membre de l’esquerra independentista faci servir una retòrica similar. Reconèixer un dret per negar-lo en la pràctica és, sense dubte, un posicionament esquizofrènic i contradictori.
És preocupant, doncs, que hi pugui haver sectors de l’esquerra independentista que no se sentin interpel·lats per la mobilització sobiranista més important de la nostra història. És preocupant que no es reconegui el caràcter popular i dialèctic del procés sobiranista. I, finalment, també és preocupant i erroni limitar l’acció política de l’esquerra independentista a un paper d’apuntador crític, de “mosca collonera”, amb la qual cosa es renuncia a esdevenir un subjecte actiu del canvi polític i social.
Per això, quan Aure Silvestre ens diu que “la CUP no és una organització forta, està molt fracturada internament i encara molt lluny de ser una organització de Països Catalans més enllà de les seues declaracions d'intencions” no sols menysté el potencial de la principal organització de masses de l’esquerra independentista, sinó que omet qualsevol explicació sobre qui és que incapacita a la CUP per abordar el conflicte polític que s’ha obert amb l’Estat espanyol arran de la convocatòria de la consulta del 9 de novembre de 2014.
Donar la veu al poble és un element rupturista fonamental, perquè suposa confrontar el principi democràtic a l’obediència a les lleis de l’Estat espanyol. És per tant un escenari ideal que hem de defensar sense fissures. Tenint en compte que allò transcendent són els fets i no les paraules, és important que l’esquerra independentista interpreti bé el moment històric que estem vivint, s’anticipi als esdeveniments, arraconi el derrotisme victimista i passi a concretar les qüestions pràctiques més urgents: 1) planificar la desobediència popular per impedir la involució o la “traïció dels líders”, 2) destapar sense miraments el confusionisme del qui diuen sí però no, 3) establir un acord ampli per la construcció dels Països Catalans i 4) posar les bases d’un procés constituent que fixi els drets socials i llibertats bàsiques de la futura República Catalana.
