Fa mesos que la societat catalana està definint i debatent el model polític i social del nou Estat català. En aquest sentit s’han situat els vius debats entorn de l’adhesió a la UE, el pagament del deute, els Països Catalans o sobre l’oficialitat del català.
Per bé que en molts d’aquests debats els sectors conservadors dominants tendeixen a minimitzar els elements de canvi social, és imprescindible, i més des d’una perspectiva d’esquerres, pensar que la independència també és una porta oberta a la construcció del socialisme.
Plantejo, doncs, la necessitat de reflexionar sobre un tema que tard o d’hora haurem d’abordar: les religions en el nou Estat.
No és un debat nou i tampoc partim de zero. Fet i fet, el més normal seria recuperar els ideals laics i republicans de la nostra història i que podem trobar ben sintetitzats en la "Ponència sobre Problema Religiós" aprovada a la Conferència d'Esquerres Catalanes (17-19 de març de 1931), que va constituir el programa d'ERC, i que proposava el següent:
1. Llibertat absoluta de Cultes.
2. L'Estat romandrà neutral en les qüestions religioses, i, per tant, l'ensenyament serà laic.
3. Tots els organismes religiosos s'hauran de sotmetre al dret comú.
4. Tots els representants de l'esquerra catalana en organismes d'elecció popular defensaran aquest ideal laic i una vegada constituït l'Estat Català s'obrirà un expedient sobre les propietats religioses.
5. Prohibició absoluta d'actes litúrgics en la vida pública.
6. Possibilitat d'arribar a l'anul·lació dels Concordats amb la Seu Papal, encara que amb possibles relacions diplomàtiques amb ella.
Per tant, pel que fa a la qüestió religiosa, la llibertat de cultes, igual que aleshores, haurà de ser el primer punt que hem de garantir en l’ordenament jurídic i polític del futur Estat català independent.
Tot seguit, però, caldrà explicitar la separació radical entre l’Estat i les distintes confessions religioses. Conseqüentment, la llibertat religiosa caldrà entendre-la com a una part constitutiva del capítol de drets de les persones; una llibertat que no ha de ser sufragada amb concordats ni amb subvencions públiques, una llibertat que no ha de posar els peus en els àmbits i espais compartits, evitant que l’espai públic pugui ser usurpat per cap religió. És a dir: la religió fora del carrer, de l’escola, l’administració, els plens municipals o el Parlament.
Finalment, no s’haurà de permetre la creació de partits polítics confessionals, que pretenguin implantar unes creences i prejudicis particulars per convertir-los en lleis d’obligat compliment per a la resta de la població. En correspondència amb aquest plantejament, tots els càrrecs públics en exercici de llur activitat hauran de preservar el caràcter laic i no confessional de l’Estat.
Penso que és bo tenir-ho present sinó volem acabar sent una fotocòpia clerical d’Andorra o Irlanda i més encara davant dels lideratges mediàtics que abanderen discursos d’emancipació sense penjar els hàbits.
