L’eclosió de la CUP ha agafat per sorpresa a gran part dels polítics i dels opinadors, molts dels quals han reaccionat amb actituds de menyspreu i desaprovació, fent palès el seu desconeixement i una perspectiva classista i/o partidista de curta volada.
La CUP va néixer als anys 80 per ser el referent de lluita institucional de l’esquerra independentista. Per tant, no estem parlant de cap bolet. Fins avui, la seva tasca s’ha centrat en els municipis. Durant aquests anys, la CUP s’ha esmerçat a treballar des de la base per polititzar les classes populars des de la proximitat, portant la lluita del carrer als plens dels ajuntaments, amb l’objectiu de construir uns Països Catalans lliures, des de les coordenades del socialisme i la radicalitat democràtica.
L’encert d’aquesta estratègia es va visualitzar a les eleccions municipals de 2011, quan la CUP va assolir més de cent càrrecs electes. Per tant, per què ara la CUP ha decidit presentar-se a les eleccions autonòmiques?
El factor clau que ha empès la CUP a participar en les autonòmiques ha estat la necessitat imperiosa de donar resposta a la conjuntura històrica en la qual ens trobem, marcada per una profunda crisi sistèmica, que es concreta en: 1) el col·lapse de l’autonomisme com a règim polític sorgit de la reforma pactada amb els franquistes, 2) l’emergència social provocada per les polítiques de caire neoliberal aplicades amb l’excusa de la crisi i 3) el segrest de la democràcia en mans dels mercats financers.
El nostre poble n’està fart i no se sent representat. La indignació social i nacional avança dia rere dia. La mobilització popular ha desbordat els intents del poder establert de preservar l’status quo mitjançant pactes socials i pactes fiscals. En aquest context convuls i amb la clara intenció d’ajornar el conflicte latent i tapar els nombrosos casos de corrupció, les classes dominants, liderades per CiU, s’han embolcallat amb l’estelada i han decidit legitimar la seva hegemonia amb la convocatòria d’unes eleccions anticipades.
Tal com es planteja, l’estat propi de CiU és una autèntica ensarronada al servei del bloc de les classes dominants. Estem davant d’un clar exemple de política lampedusiana, on aparentment tot canvia perquè en el fons les estructures dels poders fàctics es mantinguin intactes.
Simptomàticament, mentre CiU ens parla de crear estructures d’estat, a Madrid han votat una reforma laboral que envaeix competències i ens aboca a la misèria, i també han votat una llei d’estabilitat pressupostària que és la causant de l’asfíxia financera dels ajuntaments i de la pròpia Generalitat. En paral·lel, el govern de CiU -amb l’aquiescència de tot l’arc parlamentari català- ha aplicat a cops de porra i sense pietat els dictats de la Troica (UE, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) i, mentrestant, s’ha escudat en la retòrica de l’espoli fiscal per justificar les retallades.
Després d’un intens cicle de mobilitzacions contra les retallades i contra la reforma laboral, va venir l’èxit de la manifestació independentista de l’11 de setembre; en aquest nou context, la CUP va arribar a la conclusió que calia articular de forma urgent un pol d’esquerres alternatiu, al carrer i al Parlament, amb un programa de ruptura democràtica per als Països Catalans. Es va accelerar el debat intern i es van convocar assemblees obertes arreu del territori. En poques setmanes es van sumar complicitats i sensibilitats diverses del sindicalisme alternatiu, del moviment veïnal, del feminisme i l’ecologisme que es van materialitzar en la CUP- Alternativa d’Esquerres.
La CUP no aspira a fer de crossa de ningú: ni volem governar ni volem convèncer CiU de les bondats de la independència. Creiem en la unitat des de la base i sabem que els canvis reals es guanyen a peu de carrer; per això, la CUP es presenta al Parlament amb un programa pensat per reforçar els moviments socials, per fer lluita ideològica i combatre l’hegemonia neoliberal i el regionalisme subjacent en les reivindicacions d’estat propi que propugna CiU.
No volem representar el Poble, sinó acompanyar-lo i reforçar-lo en la seva lluita contra les retallades i la involució de drets socials, nacionals i democràtics. No volem engrunes de llibertat: ho volem tot! Per això, al marge dels resultats electorals, la gent de l’esquerra independentista continuarem treballant incansablement per articular la unitat popular.
