Formalment, el PSC, ICV-EUiA i altres nuclis de l’esquerra social de Catalunya donen suport al dret de decidir (fórmula ensucrada que s’usa per evitar referir-se amb ets i uts al dret d’autodeterminació).
Ara bé, això no vol dir que aquests sectors, que van des de la socialdemocràcia, al cristianisme social passant pel trotsquisme, facin una aposta estratègica per la independència.
Ara diuen que respectaran la voluntat democràtica del poble català expressada en una consulta o referèndum, però cal tenir en compte que aquestes esquerres sucursalistes han hagut d’acceptar el full de ruta del dret de decidir arrossegades per l’èxit de la mobilització popular. Si fos pels seus dirigents, encara estaríem embolicats amb l’Estatut i somiant una república federal espanyola, que ara mateix, amb la deriva centralista i conservadora que reflecteixen les dades de l’enquesta d’opinió del CIS d’abril de 2013, és una utopia irrealitzable.
No obstant això, tot i que tàcticament hagin acceptat pujar al carro de l’autodeterminació, està clar que la seva situació es precipitarà cap a una ruptura interna tan bon punt hagin de concretar la seva postura a favor o en contra de la independència.
Arribats al moment de la veritat, per moltes cartes que enviï Carme Chacón apel·lant al tòpic de la solidaritat interterritorial espanyola o per moltes proclames unitàries, federals i antimonàrquiques que faci Joan Josep Nuet, no podran evitar que el gruix de les esquerres (en plural) s’incorporin al pol sobiranista favorable a la independència. Dissortadament, això també implica que haurem de patir i enfrontar-nos a un rebrot neolerrouxista protagonitzat per gent que es reclamarà d’esquerres.
Tot i així, els fets demostren la inviabilitat de les tesis espanyolistes d’encaix amb Espanya. Bàsicament perquè a l’Estat espanyol les persones dels Països Catalans veuen com dia rere dia se’ls vulneren drets tan bàsics com són la llibertat, la igualtat, la justícia i la solidaritat. A més a més de la catalanofòbia, que forma part inherent de la construcció contemporània de l’espanyolitat, l’actual situació de dependència nacional perjudica greument a la classe treballadora catalana que d’aquesta manera es troba doblement espoliada. Davant d’això només hi ha dues opcions: sotmetre’s o fotre el camp.
A Carme Chacón, a Pere Navarro i tutti quanti caldria dir-los el mateix que retreia Andreu Nin als demagogs que lideraven la Federació Catalana del PSOE l’any 1914: “(...) no entenc que, en nom de l’internacionalisme, es combatin les justes aspiracions dels pobles oprimits, incorrent per inconcebible paradoxa, en pecat de patrioterisme (...) que ens posin tots els motius que vulguin, per que no ens diguin espanyolistes.”
Les esquerres a Catalunya i als Països Catalans no podran iniciar un procés d’acumulació de forces (una Syriza catalana) capaç de representar una alternativa a l’hegemonia conservadora, ni tampoc cap procés constituent creïble si abans no es plantegen l’autodeterminació com a un procés encaminat cap a la ruptura amb l’Estat espanyol.
Això que diem no és nou, el problema és la manca de perspectiva històrica de les esquerres catalanes. En aquest sentit, tal com va dir Manuel Serra i Moret, quan el 1923 abandonà l’obediència del PSOE, desenganyat pel retorn a les seves essències centralistes, “Catalunya està virtualment perduda per a Espanya. El que interessa és que si Catalunya recobra la seva ànima no es perdi per al socialisme”.
