Els valencians que vivim a Catalunya, ja tenim data i pregunta. És més ,els independentistes d’esquerres ja tenim dos puntals bàsics a defensar: per independentistes, el Sí absolut a la independència (és d dir, el Sí Sí); i per ser d’esquerres, el dret a l’autoderminació dels pobles. La defensa d’aquests dos drets bàsics i no ha de ser gratuït, sinó que hem de ser crítics i denunciar totes aquelles renúncies que ens poden avocar la falta de valentia dels partits majoritaris a Catalunya.
Als valencians que vivim a cavall de la AP7 i volem construir els Països Catalans se’ns gira feina, molta feina. I hem de ser centrar-nos en ser més pedagògics i explicatius que executius. Ara és quan hem d’estar a les dues bandes, acompanyant els dos pobles que ara mateix es troben en estats anímics diferents.
El cas català viu un procés que pot significar un trencament, i cal sacsejar l’statu quo perquè representi una oportunitat per construir una societat millor.
Per l’altre, veiem com el valencià lluita pet mantindre el poc que l’estat de les autonomies li ha donat. D’una forma molt passional i amb moltes ganes, però en poca estratègia o marge de maniobra. Uns valencians que va viure un somni dolç mentre els “nostres” representants volien ficar València al món a, i ara es desperten enmig d’un paisatge desolat que els fa intuir que res d’allò fou la realitat, només un miratge que van emprar molt bé alguns “valencians”.
Són dos realitats tan diferents que cal gestionar molt bé què expliquem uns als altres, perquè l’estratègia per poder aconseguir allò que volen, la construcció d’un Estat Confederal dels Països Catalans, passa per defensar el dret a decidir dels pobles: tant el català, com el valencià. Hem de defensar que els valencians podem ser allò que vulguem ser, però sense exigir al poble valencià la mateix forma d’articulació o d’expressió del seu dret a decidir que els altres.
Repetint fins a la sacietat que tots els valencians i valencianes tenen dret manifestar-se lliurement sense tindre por a perdre el seu lloc a la societat, el dret a una educació digna en la seua llengua i a una televisió pública, plural i que parle com ells ho fan. L’empoderament del poble valencià és clau per este procés de construcció, perquè abans de ser Països catalans els valencians hem de ser País Valencià.
Pel que fa als catalans que creuen en els Països Catalans, caldrà tranquil·litzar-los: no hi ha traïció, no hi ha víctimes. Els valencians no necessitem que ens espereu, no som l’Ulster, ni Elna. La nostra realitat és diferent i ens agrada que així siga, perquè “valencians és la nostra manera de dir-nos catalans” i perquè també tenim dret a decidir.
El cas català que sí pot ser d’ajuda és l’exemple de com es construeix un futur millor, fent palès que la societat civil organitzada és capaç de moure, fins i tot, a l’oligarquia. I si al final del procés, tenim un Estat català independent caldrà que recolzeu, sense crítiques paternalistes, amb crítiques polítiques, totes aquelles passes que el poble valencià decidisca fer per si sòl. Amb el respecte, que, com a subjecte polític, es mereix. Sense estridències ni exigències, sinó facilitant eines. Gestionant bé tot allò que ens uneix, apropant cultures, fent xarxa, coneixent-nos més, i preocupant-vos per les demandes dels valencians. Eixos valencians als que els preocupa menys si a Alacant es parla o no català, que el tancament de Canal 9, la qual cosa pot parèixer rara però si us apropeu, i teniu ganes d’escoltar entendreu el raonament.
Al valencians que viviu allà, als que “vos quedeu”, tingueu en compte que el País Valencià ha de ser per ell mateix, perquè sempre que ha sigut autogovernat ho ha estat amb instruments propis. Vos demane, ja que jo no estaré, que llegiu bé quines són les inquietuds del poble. Un poble que estima la seua cultura, la seua llengua, i que vol tindre veu pròpia. Un poble que necessita veus lliures centrades en els seus anhels, que cree propostes i alternatives pròpies. Veus que fiquen en valor tot allò bo que té el País Valencià, sense emmirallar-se amb el paradís català (o Barceloní), que no existeix o deixa molt que desitjar. Necessitarem veus a les quals no els faça por defensar la sobirania amb altres territoris amb els que compartim història, llengua i cultura. Pobles als que haurem de parlar d’igual a igual, per en un futur, esperem que proper, poder teixir aliances pròpies i crear allò que tots desitgem des de la igualtat absoluta, uns Països Catalans lliures.
