El passat dilluns dia 9 de gener, i després de l'emissió del programa 30 minuts que aquest cop versava sobre els diferents aeroports de baixa capacitat que han fet fallida o estan a punt de fer-la a l'Estat Espanyol (La festa del cel. 30 minuts. 8/01/2010), l'exconseller Quim Nadal va fer la següent piulada: “l'aeroport d'Alguaire era necessari.”
Aquesta piulada hem va fer pensar en un nou concepte, els OCIMBY's (acrònim de Of Course In My Back Yard), en contraposició al terme NIMBY, aquest darrer terme és un acrònim de No In My Back Yard, i s'utilitza per a referir-se a moviments de protesta ciutadana que s'oposen a determinades infraestructures sense esgrimir arguments, és a dir, sí però ací al costat de ma casa no.
Al nostre país aquest terme ha estat utilitzat moltes vegades per la classe política dominant per denominar molts dels moviments socials que s'han conformat arreu del territori per combatre agressions, però que sí que tenien arguments o propostes alternatives, és a dir, sí però no d'aquesta manera.
Donada aquesta situació de crisi, que entre d'altres coses també és d'infraestructures, ha quedat demostrat que són ells, els polítics, els que van defensar l'indefensable, sense analitzar la viabilitat, la necessitat o propostes més modestes però més eficients de les infraestructures projectades durant els anys de bonança.
Com a exemple podem analitzar les dades de “l'èxit” de l'Aeroport de Lleida-Alguarie i la necessitat de la seua construcció. Aquest aeroport va tindre un cost de construcció de 90 M€ i té un cost de manteniment de 4 M€ euros anuals, que van generar 60 llocs de treball directe, segons dades de la Generalitat de Catalunya. Per altra banda l'aeroport de Lleida-Alguarie, que a hores d'ara i segons les previsions que feia al 2007 el DPTOP (Departament de Política Territorial i Obres Públiques, ara de Territori i Sostenibilitat) hauria d'estar gestionat per una concessió, resta en mans de la gestió directa del Departament, ja que cap empresa ha mostrar interès per la seua gestió. Tots els vols han estat subvencionats i seu “rècord” de viatgers en un dia ha sigut de 1.800, mentre que aeroports com Girona i Reus van tenir durant 2011 unes mitjanes de 8.240 viatgers/dia i 3.732 viatgers/dia, segons dades d'AENA.
Com a arguments de necessitat, en el seu dia es van esgrimir l'argument de dotar a Lleida, però sobretot als Pirineus d'un punt d'entrada de turistes. I ningú va pensar que potser l'estació del TAV Lleida-Pirineus ja podria acomplir aquesta funció, i ho faria de forma molt més eficient si la connexió directa del TAV amb la Terminal 1 de l'aeroport del Prat ja estiguera resolta. És a dir, s'haguera aconseguit un punt òptim entre eficiència, rendibilitat i cost social.
De totes maneres l'argument que més hem sentit per part dels defensors de Lleida-Alguarie ha sigut la frase: Ponent té dret a un aeroport, que l'equivalent a la ja mítica frase: “els valencians tenen dret a l'aigua”. Bé doncs amb arguments tècnics i de tant de pes, es fa molt difícil debatre, per la qual cosa només resta dir, tal i com ells han fet tantes vegades: Sou una colla d'OCIMBY's!!
Aquesta piulada hem va fer pensar en un nou concepte, els OCIMBY's (acrònim de Of Course In My Back Yard), en contraposició al terme NIMBY, aquest darrer terme és un acrònim de No In My Back Yard, i s'utilitza per a referir-se a moviments de protesta ciutadana que s'oposen a determinades infraestructures sense esgrimir arguments, és a dir, sí però ací al costat de ma casa no.
Al nostre país aquest terme ha estat utilitzat moltes vegades per la classe política dominant per denominar molts dels moviments socials que s'han conformat arreu del territori per combatre agressions, però que sí que tenien arguments o propostes alternatives, és a dir, sí però no d'aquesta manera.
Donada aquesta situació de crisi, que entre d'altres coses també és d'infraestructures, ha quedat demostrat que són ells, els polítics, els que van defensar l'indefensable, sense analitzar la viabilitat, la necessitat o propostes més modestes però més eficients de les infraestructures projectades durant els anys de bonança.
Com a exemple podem analitzar les dades de “l'èxit” de l'Aeroport de Lleida-Alguarie i la necessitat de la seua construcció. Aquest aeroport va tindre un cost de construcció de 90 M€ i té un cost de manteniment de 4 M€ euros anuals, que van generar 60 llocs de treball directe, segons dades de la Generalitat de Catalunya. Per altra banda l'aeroport de Lleida-Alguarie, que a hores d'ara i segons les previsions que feia al 2007 el DPTOP (Departament de Política Territorial i Obres Públiques, ara de Territori i Sostenibilitat) hauria d'estar gestionat per una concessió, resta en mans de la gestió directa del Departament, ja que cap empresa ha mostrar interès per la seua gestió. Tots els vols han estat subvencionats i seu “rècord” de viatgers en un dia ha sigut de 1.800, mentre que aeroports com Girona i Reus van tenir durant 2011 unes mitjanes de 8.240 viatgers/dia i 3.732 viatgers/dia, segons dades d'AENA.
Com a arguments de necessitat, en el seu dia es van esgrimir l'argument de dotar a Lleida, però sobretot als Pirineus d'un punt d'entrada de turistes. I ningú va pensar que potser l'estació del TAV Lleida-Pirineus ja podria acomplir aquesta funció, i ho faria de forma molt més eficient si la connexió directa del TAV amb la Terminal 1 de l'aeroport del Prat ja estiguera resolta. És a dir, s'haguera aconseguit un punt òptim entre eficiència, rendibilitat i cost social.
De totes maneres l'argument que més hem sentit per part dels defensors de Lleida-Alguarie ha sigut la frase: Ponent té dret a un aeroport, que l'equivalent a la ja mítica frase: “els valencians tenen dret a l'aigua”. Bé doncs amb arguments tècnics i de tant de pes, es fa molt difícil debatre, per la qual cosa només resta dir, tal i com ells han fet tantes vegades: Sou una colla d'OCIMBY's!!
