Ja de ben jove Pedrolo va mostrar interès i atracció per la literatura, ell volia ser novel·lista. La seva ambició i passió pel que anomenava “llibertat creadora” el dugueren a experimentar, innovar i a crear centenars de criatures (com anomenava a les seves obres) que ens ha llegat al llarg d’una dilatada trajectòria de més de 40 anys dedicats a l’escriptura.
Dels inicis d’aquesta ingent i genial obra literària en tractarà el documental que Zeba Produccions i Fundació Pedrolo estan preparant. Antoni Munné-Jordà, president de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia, ens fa unes petites pinzellades sobre aquests inicis que ben pocs coneixen.
Inicis de Pedrolo escriptor
El 15 de desembre de 1938 un Pedrolo de vint anys, servint a Figueres durant la guerra, en una carta al pare, li deia que «es va definint la meva posició enfront del gènere literari que he de cultivar amb preferència. No serà la poesia, malgrat dir tu que és el que faig millor, sinó més aviat el conte i la novel•la, gènere aquest últim que si ara no domino bé és precisament perquè necessito moltes coses que en aquests moments no puc posseir per joventut i per manca de preparació adequada, encara que jo reconec una part importantíssima a la personalitat i a l’originalitat».
I justament en defensa de la personalitat i l’originalitat, en una llarga carta a Guillem Viladot el 4 de setembre de 1956, Pedrolo remarca que «si per una banda l’autor cal que es preocupi pel públic, no és menys veritat que per l’altra no pot tolerar de cap de les maneres que la poca preparació o la inèrcia mandrosa d’aquest públic coarti la seva llibertat creadora, llibertat de la qual és un aspecte important aquest d’anar engrandint els dominis de l’art a base d’experimentació».
És tota una declaració programàtica. A la «inèrcia mandrosa» del públic Pedrolo oposa una activitat creadora febril: quan escriu a Viladot, fa dos dies que ha acabat la tretzena novel•la (sense comptar les que havia estripat) i aquell estiu havia acabat el novè volum de contes, tot i que només havia pogut publicar tres novel•les i tres reculls de contes (i havia publicat un dels tres volums de poesia que havia escrit i ja tenia un parell d’obres de teatre inèdites).
Pedrolo clou la carta reprenent el tema inicial, la relació de l’autor amb el públic, un públic concret, perquè «per a nosaltres, catalans, que també portem l’horari a deshora (perdona l’expressió), i no pas per culpa únicament nostra —ja he dit més amunt que abans no era així—, és encara més essencial recobrar-nos en aquest sentit. Ens cal cremar les etapes. Això, de cara al públic, pot sembrar desconcert, no ho ignoro, però si després de tot som nosaltres que l’hem d’afaiçonar, que no es pugui dir mai que no hem volgut el millor per a ell». Amb la seva pràctica novel•lística i el seu afaiçonament d’un públic multitudinari, Pedrolo va «cremar les etapes» i, eixamplant tots els camps amb la seva activitat abassegadora, va ajudar a situar escriptors i lectors en disposició de recobrar l’horari que pertocava, al compàs del temps de la literatura mundial.
Encara podeu ajudar a fer possible l’audiovisual “Manuel de Pedrolo, trencant l’oblit” que Fundació Pedrolo i Zeba Produccions estan impulsant. Resten escassos dies per assolir l’objectiu, comptem amb la teva col•laboració!
