Si en el futur he de ser recordat...
A punt de complir-se els quaranta anys del Mecanoscrit del segon orígen, el best-seller de l’obra pedroliana, de la qual si tot va bé veurem en breu la seva adaptació cinematogràfica sota la direcció pòstuma de Bigas Luna; just es rescabalar de l’oblit l’ingent llegat literari del qual el Mecanoscrit en forma part -l’obra literària en català més llegida- però...una obra i una trajectòria que van molt més enllà del Mecanoscrit. Ara farà cinc anys remenade ser recordat...nt entre els papers de Manuel de Pedrolo, la Fundació que porta el seu nom va recuperar un text fins llavors inèdit. Un document de 16 fulls mecanografiats que segons confirma Ramon Salvo a la revista Quaderns pedrolians (1), caldria datar-lo al desembre de 1962.
La crítica ha etiquetat Pedrolo de molt diverses maneres, però en remarcaríem d’ell una característica que esdevé una virtut: la seva ambició, d’una ambició desconeguda fins aleshores a la literatura catalana. Pedrolo és un autor en constant evolució, innovador, creatiu i... polèmic; un home profundament arrelat al seu temps, a les corrents literàries i inquietuds socials que el comprometen. Un autor “total”, com sovint se l’ha definit, pel qual no hi havia límits.
I, tanmateix, tot i ser un escriptor amb un innegable pes a les nostres Lletres, no se l’ha tingut massa en compte per determinades elits culturals, literàries i polítiques de casa nostra. Per això és important prendre en consideració el context de la seva obra escrita al llarg de quaranta anys –la més censurada durant el franquisme-, les línies mestres que guiaren la seva trajectòria i descobrir el seu veritable posicionament cívic i pensament polític transgressor que sempre l’acompanyà. Conèixer l’autor i el seu llegat de la mà dels qui el varen conèixer, dels qui l’estudien. Dels seus admiradors i detractors. Des del món acadèmic al món de la cultura, passant pel món polític.
Tot això reflectiran –i molt més- en el documental que elaboren Zeba Produccions i la Fundació Pedrolo, que ara mateix es troba en plena campanya de micromecenatge a través de Verkami i que han titulat com a «Manuel de Pedrolo, trencant l'oblit». Comprendre el pes de Manuel de Pedrolo i del seu llegat, abocant llum sobre la seva trajectòria i oferint les claus per situar-lo en el lloc que li correspon entre els nostres escriptors i intel·lectuals contemporanis.
Per això esdevé essencial saber, conèixer, què en pensava l’autor d’ell mateix. A través del parlament que feu en motiu d’haver-li estat concedit el Premi Sant Jordi la Nit de Santa Llúcia de 1962 per la novel·la Balanç fins a la matinada, fa per primer cop i de manera pública una veritable declaració de principis que marcaran tota la seva trajectòria. A inicis dels seixanta, Pedrolo ja era un novel·lista consagrat, encara que per aquells temps era més conegut com a dramaturg. A partir d’aquest moment la seva carrera literària comença un període molt ric i en constant progressió: inicia el cicle Temps Obert i dirigeix la col·lecció La Cua de Palla, entre d’altres fets fecunds.
Però entrant en matèria sobre el parlament de la Nit de Santa Llúcia de 1962, R.Salvo apunta en l’article publicat a Quaderns pedrolians que Pedrolo rebutja –“malgrat no negar-ne la seva relació”- els atributs d’existencialista i nihilista amb que la crítica situa i reclou la seva obra. Pedrolo creu que titllar-lo sobretot de nihilista redueix i desactiva la veritable “càrrega de profunditat destructora del fons i de la forma que desitja per a les seves novel·les”. I si Pedrolo ha estat un dels nostres autors silenciats, que ell mateix reconeixia amargament al final de la seva vida “tant per motius estètics com per motius polítics”(2), just i revelador és que difonguem aquest fragment final del seu parlament que esdevé bàsic per entendre els profunds fonaments ètics de l’obra pedroliana. Millor llegir-lo directament i jutgeu, lectors, vosaltres mateixos.
“(...) Però m’importa d’afegir que si en el futur he de ser recordat, m’agradaria ésser-ho no com un simple creador de mons imaginaris, de ficcions, sinó, per damunt de tot, com un català que en un moment de la història del seu país, aquell que li tocà de viure, un moment tan difícil i propici a tots els abandons, va restar fidel a la seva terra i a la seva llengua i que com no podia servir-la d’altra manera ni tenia altres facultats, li donà unes dotzenes o uns centenars de criatures que eren, que són, també d’aquí, i que, fent això, contribuí a la continuïtat d’un fer cultural, a la prolongació d’un projecte que ens és propi i a donar fe d’una manera d’ésser i d’existir prou forta, prou plena de vitalitat, fins i tot prou exhuberant per a permetre en el seu sí la presència dels inconformistes que, com jo, voldrien revisar conceptes i estructures, no per vici ni afany de novetat, ans perquè l’home els fa mal i els fa mal la pàtria, i voldrien que uns i altra fossin millors, però ells mateixos, sense pèrdua de personalitat, al contrari, amb una personalitat acrescuda, prou poderosa per a imposar-se que per la força o l’habilitat de maniobra, per la seva integritat i el valor indiscutible dels principis que tots hauríem de professar: llibertat i justícia en un món que ara per ara només manipula aquestes paraules que han deixat d’ésser, si ho foren algun cop, carn de la seva carn i sang de la seva sang.
En la nostra condició de catalans, de poble tan repetidament maltractat pels atzars de la història, tots sabem que només hi ha una manera d’ésser lliure i d’ésser just: ser conscients de nosaltres mateixos i no permetre que mai se’ns arrabassi aquesta consciència, perquè l’home que es renega ja no és ningú per a decidir i les seves obres ja no li pertanyen: ha perdut tot sentit de responsabilitat, Pr això sóc i vull seguir essent un escriptor català, i en aquest concepte poso tot el meu orgull. Vull ésser responsable i que la meva obra, constructiva o destructora, respongui per mi”.
- Article de Ramon salvo “Si en el futur he de ser recordat...(Manuel de Pedrolo)” Quaderns pedrolians, revista editada per la Fundació Manuel de Pedrolo, número 1 tardor-hivern 2008.
- Entrevista publicada al “Diari de Barcelona” feta per Núria Escur, 17 de maig de 1987.
