Probablement es tracti de la peça teatral més petita. No figura dins de cap catàleg de l’obra pedroliana. És, sens dubte, una peça única i inèdita en aquest sentit escrita l’estiu de 1985. Havia de ser un article d’opinió, un assaig sobre la censura de la premsa encarregat per la redacció de la revista “Lluita”, òrgan del partit Independentistes dels Països Catalans (IPC)...i Pedrolo els envia una peça teatral. Una curiosa anècdota que val la pena de recuperar.
Efectivament, l’any 1985 la revista Lluita va demanar a Manuel de Pedrolo una col.laboració. Pedrolo als anys 80 col·labora en no poques ocasions per la premsa militant de diverses organitzacions de l’independentisme combatiu, ja sia concedint entrevistes o escrivint petits articles. Un dels militants històrics d’aquell independentisme, Josep Ma Cervelló, exmilitant d’IPC i dels CSPC, recordava fa un temps en el seu bloc que “en aquella època jo estava al consell de redacció [de Lluita] i ens va sorprendre la resposta immediata que vam tenir: Pedrolo no ens enviava un article d’assaig polític sinó una obra de teatre en cinc actes, titulada “Llibertat d’Expressió”.
L’escrit, inèdit, de Pedrolo feia companyia a tota mena d’articles sobre els problemes organitzatius de l’independentisme al voltant de l’MDT, la denúncia del model de la Barcelona olímpica que vindria, articles sobre la llengua ( un d’ells signat per Bernat Joan), articles i entrevistes sobre Palestina i Còrsega, etc. Es tracta del núm. 117 de juliol de 1985, ja fa 28 anys!.
Per una altra banda Monserrat Bayà, que durant anys ha estat coordinadora de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), també recorda la mateixa anècdota en un altre “Lluita” (aquest cop del PSAN, núm. 244 de setembre del 2005), en un article inclòs en un dossier sobre la commemoració del 15è aniversari de la mort de Manuel de Pedrolo. En aquest text Bayà –que fou col·laboradora de l’equip de redacció del Lluita- recorda que varen incloure la peça rebuda a l’apartat cultural, dedicat a la creació, Parèntesi lúdic. Aquesta sorprenent aportació Bayà la vincula amb la “generositat” i la “talla humana” de Pedrolo, indestriables amb el compromís cívic i polític que el caracteritzava. Pedrolo va respondre amb immediatesa a la demanda de la redacció del Lluita i va lliurar el text personalment “en una d’aquelles caminades que feia sovint”.
La peça teatral tracta de la censura en les redaccions dels diaris, un diari que a la ficció es deia “La veu democràtica” , “ja veiem, doncs, que Pedrolo tenia una opinió molt formada d’aquesta paraula”, remarca Montserrat Bayà, i on l’articulista acabava llençant tots els articles a la paperera, esbroncat per un director “suposadament progressista” perquè eren susceptibles de molestar el poder. Bayà finalitza el seu article encertadament afirmant que “ben probablement Pedrolo s’ensumava que un dia això li passaria a ell”.
Finalment, Joana Camí feia aquesta presentació del text teatral a la publicació Lluita:
“Manuel de Pedrolo, amb aquella agudesa que li és pròpia i amb una dosi de sarcasme que ens planteja el dilema de no saber si posar-nos a plorar o a riure, ha escrit expressament per a “Lluita” una peça de teatre on queda palès el “teatre” que practica la “democràcia” i els seus òrgans de difusió.
S’hauran produït, en els mitjans de comunicació del nostre país, situacions com les que planteja Pedrolo? Ens agradaria conèixer l’opinió dels periodistes que hi treballen. La dels directors, no cal”.
Col·laboreu en el documental que Fundació Manuel de Pedrolo i Zeba Produccions impulsen.
