De Manuel de Pedrolo podem dir que és un dels grans “monstres” de la nostra literatura contemporània amb unes 120 obres publicades i una vida sencera dedicada en cos i ànima a l’escriptura. Ben aviat, als anys cinquanta, la seva obra ja havia estat assenyalada per la crítica del moment, com ho posen de manifest els comentaris favorables del crític literari, escriptor i periodista Rafael Tasis o la del també escriptor Maurici Serrahima. Però la literatura no li posa el plat a taula i durant força anys ha de compaginar-la amb mil feines que no tothom s’imagina, amb anys de penúries i estretors econòmiques que el portaren a una vida d’austeritat i absoluta senzillesa. No seria fins ben entrats els anys seixanta que ja completament entregat a la literatura i amb una extensa i prolífica obra publicada i amb possessió de diversos Premis, que Pedrolo fa de la literatura el seu principal i exclusiu ofici que li permet de viure.
Volia ser metge, però l’apassionava la lectura...
Nascut a l’Aranyó (La Segarra) el 1918 era orfe de mare. Va ser criat pel seu pare i la seva tia. El seu pare, advocat, delegat d’Acció Catalana a Tàrrega va ser a la pràctica un mecenes del seu fill. Manuel de Pedrolo va heretar del pare la passió per la lectura que podia satisfer a la immensa biblioteca paterna. Pedrolo passa la infantesa i la joventut a Tàrrega, a l’Urgell on comença els estudis de batxillerat. Als escolapis d'aquesta vila, Manuel de Pedrolo va cursar els cinc primers anys de batxillerat i els acaba a Barcelona on s’havia traslladat el 1935 per tal de repetir, a l'Institut Balmes, dues assignatures que tenia penjades i preparar l'ingrés a la Universitat. Aleshores Manuel de Pedrolo volia ser metge. És probable que sentís curiositat per la fisiologia, i que això li semblés una inclinació per la medicina. Es diu que també sentia interès per la psiquiatria. Però a Barcelona Pedrolo estava més interessat a divertir-se al Paral·lel on freqüenta els billars, els cafè-concert, els cabarets que a estudiar -llegia molt, però per distracció, sense guia, qualsevol cosa menys els llibres de text- i va perdre el curs.
Amb la guerra és mobilitzat. Ha fet un curset de practicant i anirà al front de sanitari. Diverses vegades li proposen de ser oficial. Sempre s'hi nega. Diu que ja que no li agrada obeir, tampoc no vol manar. Davant la imminència de l'ocupació de Barcelona -i de seguida la de tot Catalunya-, Pedrolo es va posar d'acord amb un amic per marxar plegats. Havien d'anar-se'n el dia 24 de gener, però el pare de Pedrolo anà a trobar el noi i li va demanar que es quedés. Havia mort el germà; el prec del pare era patètic, i Pedrolo va quedar-se i quedarà molt afectat.
Va estalviar-se el camp de concentració, encara que en quedar-se l’obliguen de fer el servei a Valladolid. Van mobilitzar-lo i el van incorporar a sanitat -possiblement atesa la pràctica ja feta a l'exèrcit de la República-, a Valladolid. Allí van destinar-lo a les oficines de l'hospital militar, d'on després el volien treure per ateu. Va demanar una pròrroga per tal de fer estudis i la hi van concedir. Però estava tan desmoralitzat que no va estudiar i en acabar-se el curs va haver de reincorporar-se a l'exèrcit i el van tornar a Valladolid, aquesta vegada en qualitat de malalt dels pulmons. Allí va escriure la seva primera novel·la en català. Des d'allí, també escriu profusament a la seva promesa, Josefina Fabregat. Josefina és una noia de família obrera del barri barceloní de Sants, encara que d’origen valencià. La família d'ell es nega en rodó a acceptar la relació. Esperaven una pubilla, que els refés l'economia i estigués a l'"alçada" de tota la seva titulació nobiliària de la que descendien.
Mil i un oficis
Un cop llicenciat, va tornar a Tàrrega. Tot era tan diferent! Abans hi havia hagut una societat d'estudiants, la Unió d'Estudiants Targarins, de la qual era el delegat de Cultura, però tot allò s'havia acabat, i Pedrolo, que volia escriure, no sabia cap a on girar-se. El pare el vol col·locar en un despatx, però ell no ho accepta. Llegeix moltíssim i escriu i baixa sovint a Barcelona a veure la promesa.
Va tornar a Barcelona, on, entre estades amb la família, que volia que visqués amb ella, va provar diverses activitats: va fer d'agent d'assegurances i de publicitat, va intervenir en un estanc. També va iniciar amb altres un negoci de fruites, i encara un altre de materials de construcció. De res no va treure beneficis i algun cop acabà amb pèrdues, que quedà a deure. Al cap de set anys de festeig, al 1946, en el seu pitjor moment econòmic, sense cap feina, es va casar amb la seva promesa Josefina i va resignar-se a tornar a Tàrrega, perquè a Barcelona no trobava la manera de guanyar-se la vida. Un cop a Tàrrega, se li va plantejar el mateix problema. Només tenia la perspectiva de col·locar-se d'oficinista, però li repugnaven les vuit hores reglamentàries de treball rutinari. Era una mena d'ovella negra, un ateu que no anava a missa, un catalanista eixelebrat,... Justament, en saber que es dedicava a la literatura, a Tàrrega, a finals dels 40, algunes persones que se li havien mostrat més o menys amigues van defugir el seu tracte. L’ambient se li feia irrespirable. A la fi va decidir, amb la seva muller, tornar altre cop a Barcelona, on es van instal·lar definitivament i on va néixer la seva filla única, Adelais. Ja havia començat a escriure amb regularitat, tot i que no veia la manera de publicar res, però no podia evitar-ho; al capdavall sempre havia volgut ser un novel·lista. També escrivia versos i li agradaven Bréton i Éluard. En novel·la, Kafka, Faulkner, Joyce i Hemingway. Més tard, Dos Passos, eren les seves lectures apassionades.
Una editorial i detectiu privat
A Barcelona, Pedrolo es va col·locar a l'Editorial Albor, de Ferran Canyameres, on va ser assessor sobre els llibres de llengua anglesa que calia traduir, així com textos d’encàrrec amb pseudònim i correccions. També va començar a treballar en una oficina d'informació privada (Bear Investigación Privada); vaja, com qui diu de detectiu privat: seguiments, entrevistes i informes —lamentablement perduts— que destacaven, diuen, per la seva precisió i una finíssima percepció psicològica, la qual cosa ha estat origen d'una llegenda sobre la seva afició a la novel·la negra i el gènere policíac. Es diu que la psicologia d’alguns dels seus personatges els hauria pres d’algunes de les seves investigacions i informes. Però, tot forma part de la llegenda. Durant anys les feines en aquella editorial i agència varen suposar les seves principals fonts d'ingressos, però a la vegada traduïa llibres per a diverses editorials, si bé sense gaire continuïtat: novel·les de l'oest nord-americà, d'aventures, policíaques, rosa... Pagades a tres mil pessetes el títol. Durant una temporada també va corregir textos per a l'Editorial Bruguera, a dues pessetes la pàgina.
Amb aquestes dues principals dedicacions (a l’editorial Albor i a l’ oficina d’informació) li permetran de tenir temps per llegir i escriure i poder ser qui és. Anirà escrivint i guanyant més premis, amb una recepció de públic i crítica molt bona, i iniciarà la seva faceta de traductor —ara al català— que li permetrà d'endinsar-se en els autors que l'apassionen i donar-los a conèixer al públic català en unes versions magnífiques.
Entreu al web del documental “Manuel de Pedrolo, trencant l’oblit” ( Zeba Produccions i Fundació Pedrolo) i col·laboreu en el seu finançament.
La base d'aquest text és l'estudi que Vicenç Riera Llorca va dedicar Manuel de Pedrolo dins el seu llibre “9 obstinats”, (1971). I en treballs i articles de la que és la seva biògrafa oficiosa, Maria Ginés.
