El passat 5 d’agost moria, a Cuernavaca, Mèxic, Chavela Vargas. A la Dama del poncho rojo a mi sempre m’ha agradat definir-la com a una tremendíssima lesbiana. Perquè la Chavela era lesbiana. Encara hi ha molta gent que no ho sap, i, malgrat que al seu funeral un exèrcit de bolleres custodiava el seu cos i que s’hi van veure nombroses banderes de l’Arc de Sant Martí, moltes notícies van obviar el seu lesbianisme i la importància que ha tingut per milions de lesbianes i gais del món que una artistassa com ella mori als 93 anys havent exercit un lesbianisme públic i valent durant tota la seva vida.
La sensació de pèrdua que hem sentit, amb la mort de la Vargas, molts dels qui formem part de les minories sexuals dissidents és un exemple de la importància que té per a lesbianes, gais, trans i intersexuals (LGTI) poder-nos reconèixer en determinats referents públics. Potser algú ho trobarà immadur, però penso que tothom que hagi passat una infantesa i una adolescència capada pel fet de ser lesbiana, gai, trans o intersex ho entendrà. No parlo de falsos referents políticament neutres i vitalment mediocres. No dic que l’únic que necessitin els infants i adolescents LGTI siguin exemples de lesbianes i gais que ho hagin tingut fàcil i que visquin feliçment la seva sexualitat a l’estil de personatge secundari de pel·lícula nyonya. No. Ens calen referents positius per demostrar als joves, en moments en què els pot semblar impossible, que es pot ser lesbiana, gai, trans o intersex i no morir, literalment, per força en l’intent. Però els referents veritablement positius són aquells que també exemplifiquen, d’una manera o altra, el compromís contra l’homofòbia i la transfòbia, aquells que ens ensenyen que podem ser feliços, però que ningú ens regalarà res, que cal lluitar pels nostres drets i les nostres llibertats.
L’imaginari LGTI està mancat de referents d’aquest tipus. En tenim alguns, però ens en falten. Per dos motius: En primer lloc, perquè els exemples dels qui al llarg de la Història haurien pogut esdevenir referents LGTI s’han tergiversat i silenciat. L’homofòbia i la transfòbia hegemòniques durant segles se n’han encarregat. Un exemple n’és La Pastora, la guerrillera antifranquista intersexual sobre la que ja vaig escriure fa uns mesos en un altre article. I un altre en seria el cas de Federico García Lorca, el poeta, prosista i dramaturg andalús assassinat pel feixisme (a qui, per cert, Chavela Vargas va dedicar el seu darrer disc). La seva família encara avui intenta amagar la seva condició d’homosexual, malgrat ser, com a mínim, una de les causes del seu assassinat. En segon lloc, perquè molts personatges coneguts que haurien pogut esdevenir exemples per a les noves generacions LGTI no han volgut (potser caldria dir que no han pogut, o no han sabut) comprometre’s públicament per l’alliberament LGTI.
No es tracta de jutjar ningú per haver sortit de l’armari només en els cercles més privats (entenc que no deu ser fàcil trobar l’equilibri entre el compromís i el dret a la intimitat, quan s’és famós), però si tants activistes anònims han arriscat la seva pell durant dècades per posar les coses més fàcils a les noves generacions LGTI, penso que almenys podem demanar, a aquells i aquelles que tenen la possibilitat d’arribar a molta gent, que ens donin un cop de mà. Perquè pocs joves tenen l’oportunitat de tenir un referent LGTI anònim, però en canvi tothom coneix la vida del futbolista, de la cantant, del polític o de l’actriu.
La setmana passada, en una entrevista al programa Àgora de TV3, Lluís Llach, referint-se a la publicació de la seva primera novel·la, la grandiosa Memòria d’uns ulls pintats, manifestava que “ja era hora” que “aportés a l’homosexualitat”. Jo, humilment i sense voler donar lliçons de res a ningú, també ho penso. Llach ha estat i és un símbol per a molta gent, una icona de l’antifranquisme, del catalanisme, de l’esquerra, de l’independentisme... A molts ens hauria anat bé, i ens hauria agradat, que també fos una icona de l’alliberament LGTI. Amb la seva primera novel·la, per molts de nosaltres, per fi, ja ho és.
No voldria que semblés que poso tota la responsabilitat damunt les espatlles dels famosos LGTI. No és això. No pretenc criticar ningú ni exigir-los res. Més aviat és una reflexió que ens implica a totes i a tots, famosos i no famosos. Perquè tothom té un paper, cadascú el seu. I molts, jo el primer, no sempre l’assumim. Aquest article és una crida, a totes i a tots, començant per mi, a assumir-lo. No és per nosaltres, és pels qui vénen.
