Fa cosa d’un mes i mig, el bisbe de Solsona, Xavier Novell, paradigma del conservadorisme de les noves fornades de capellans al nostre país, feia una defensa de la família tradicional al full diocesà del bisbat de Solsona. Aprofitava, a més, per criticar de manera barroera el divorci, l’homosexualitat, les famílies monoparentals, l’avortament i el feminisme. Al cap de 15 dies, l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, defensava, en declaracions al programa Els matins de TV3, que les dones no poguessin oficiar missa i que els gais “no són adequats” per a la societat. Fa pocs dies, altre cop el bisbe de Solsona demanava als treballadors que treballéssim més rebent menys i que renunciéssim als nostres drets; i als rics, que fossin més caritatius.
Les darreres setmanes, doncs, hem viscut una nova ofensiva de la jerarquia de l’Església catòlica, dominada pels sectors més fonamentalistes, pels mateixos que sempre s’han posicionat a favor dels poderosos i en contra de les classes populars. El suport actiu d’aquests sectors a la dictadura franquista n’és un exemple imperdonable que mai es podrà esborrar de la memòria col·lectiva d’aquest país.
Diumenge passat, el programa 30 minuts de TV3 emetia un interessant reportatge, anomenat El planter de l’Església, on s’explicava el canvi que s’està produint al si de l’Església catalana. Un canvi cada vegada més significatiu que pot suposar un punt de no retorn en la voluntat d’alguns sectors de base de construir una Església més oberta.
Davant la falta de vocacions eclesiàstiques i l’envelliment i disminució de capellans catòlics al nostre país, en algunes ocasions s’ha optat per potenciar de nou els seminaris menors, on els possibles futurs capellans entren des de ben petits. En d’altres, s’ha optat per importar joves capellans estrangers, provinents de països on la crisi vocacional no s’ha notat amb tanta força com en el nostre. El cert, però, és que, en general, tant les noves vocacions locals com els capellans importats formen part dels sectors més ortodoxos de l’Església catòlica, com l’Opus Dei. Els sectors més ultres són els que en aquest moment generen les poques noves vocacions, provocant que els capellans joves siguin, en general, els més conservadors. En canvi, i en contra del que podria semblar, les posicions més progressistes estan representades pels capellans més grans de les diòcesis catalanes, que sovint s’identifiquen en l’obertura que havia de suposar el Concili Vaticà II. El cristianisme de base fa temps que no produeix vocacions, segurament perquè és el que més qüestiona algunes obligacions de la vida sacerdotal i gran part de la doctrina moral oficial de l’Església.
Veient el reportatge, vaig tenir la sensació que el món de l’Església de base, arrelada als barris i compromesa amb la classe treballadora i amb el país, un món sovint marginat per la jerarquia oficial, i que personalment he conegut de ben a prop i sempre he respectat, estava tocat de mort. Per contra, la revifalla de les sectes més ortodoxes del catolicisme, que fan por de veure, sembla cada vegada més clara.
És paradoxal que el propi tarannà dels sectors de base, dels col·lectius de capellans propers a la teologia de l’alliberament, de les organitzacions cristianes obreres, etc, i l’obertura i modernització que representen al si de l’Església, sigui el que possibilita la disminució dels seus propis efectius humans. I encara ho és més, de paradoxal, que sigui el rebuig i la por que provoca l’altra Església, l’oficial, el que faci fugir cames ajudeu-me persones amb certes inquietuds religioses que potser s’acostarien a una Església més popular i oberta.
Tinc la sensació que una part dels sectors progressistes, per cert corporativisme en una societat cada vegada menys religiosa, ha sucumbit a l’onada conservadora, veient més perillosa la pèrdua d’influència de la religió que no pas l’estancament de la doctrina moral de l’Església. I una altra part d’aquests sectors progressistes, la que es manté més fidel als seus principis, em fa l’efecte que ha renunciat a plantar cara als sectors ultraconservadors pel lideratge dins l’Església, catalana i d’on sigui, conformant-se amb viure la seva fe des de l’àmbit personal o en petites comunitats.
Des del meu humil punt de vista, és una llàstima, malgrat que no seré jo qui exigeixi res als cristians de base. No em pertoca. Però és una pena perquè estan deixant el camí lliure a fanàtics ortodoxos que pretenen adoctrinar, no només als catòlics, sinó a tota la societat amb la seva moral ultraconservadora. Segurament l’únic que aconseguiran és allunyar cada vegada més el conjunt de la societat de la religió en general i de l’Església catòlica en particular, però si aquestes noves generacions de capellans de l’Opus Dei i sectes similars han d’acabar sent els rectors de les parròquies dels nostres pobles i barris, guiant espiritualment les persones que, poques o moltes i pels motius que siguin, se sentin atretes per la fe catòlica, amb el poder que això suposa, que Déu ens agafi confessats, a tots.
Les darreres setmanes, doncs, hem viscut una nova ofensiva de la jerarquia de l’Església catòlica, dominada pels sectors més fonamentalistes, pels mateixos que sempre s’han posicionat a favor dels poderosos i en contra de les classes populars. El suport actiu d’aquests sectors a la dictadura franquista n’és un exemple imperdonable que mai es podrà esborrar de la memòria col·lectiva d’aquest país.
Diumenge passat, el programa 30 minuts de TV3 emetia un interessant reportatge, anomenat El planter de l’Església, on s’explicava el canvi que s’està produint al si de l’Església catalana. Un canvi cada vegada més significatiu que pot suposar un punt de no retorn en la voluntat d’alguns sectors de base de construir una Església més oberta.
Davant la falta de vocacions eclesiàstiques i l’envelliment i disminució de capellans catòlics al nostre país, en algunes ocasions s’ha optat per potenciar de nou els seminaris menors, on els possibles futurs capellans entren des de ben petits. En d’altres, s’ha optat per importar joves capellans estrangers, provinents de països on la crisi vocacional no s’ha notat amb tanta força com en el nostre. El cert, però, és que, en general, tant les noves vocacions locals com els capellans importats formen part dels sectors més ortodoxos de l’Església catòlica, com l’Opus Dei. Els sectors més ultres són els que en aquest moment generen les poques noves vocacions, provocant que els capellans joves siguin, en general, els més conservadors. En canvi, i en contra del que podria semblar, les posicions més progressistes estan representades pels capellans més grans de les diòcesis catalanes, que sovint s’identifiquen en l’obertura que havia de suposar el Concili Vaticà II. El cristianisme de base fa temps que no produeix vocacions, segurament perquè és el que més qüestiona algunes obligacions de la vida sacerdotal i gran part de la doctrina moral oficial de l’Església.
Veient el reportatge, vaig tenir la sensació que el món de l’Església de base, arrelada als barris i compromesa amb la classe treballadora i amb el país, un món sovint marginat per la jerarquia oficial, i que personalment he conegut de ben a prop i sempre he respectat, estava tocat de mort. Per contra, la revifalla de les sectes més ortodoxes del catolicisme, que fan por de veure, sembla cada vegada més clara.
És paradoxal que el propi tarannà dels sectors de base, dels col·lectius de capellans propers a la teologia de l’alliberament, de les organitzacions cristianes obreres, etc, i l’obertura i modernització que representen al si de l’Església, sigui el que possibilita la disminució dels seus propis efectius humans. I encara ho és més, de paradoxal, que sigui el rebuig i la por que provoca l’altra Església, l’oficial, el que faci fugir cames ajudeu-me persones amb certes inquietuds religioses que potser s’acostarien a una Església més popular i oberta.
Tinc la sensació que una part dels sectors progressistes, per cert corporativisme en una societat cada vegada menys religiosa, ha sucumbit a l’onada conservadora, veient més perillosa la pèrdua d’influència de la religió que no pas l’estancament de la doctrina moral de l’Església. I una altra part d’aquests sectors progressistes, la que es manté més fidel als seus principis, em fa l’efecte que ha renunciat a plantar cara als sectors ultraconservadors pel lideratge dins l’Església, catalana i d’on sigui, conformant-se amb viure la seva fe des de l’àmbit personal o en petites comunitats.
Des del meu humil punt de vista, és una llàstima, malgrat que no seré jo qui exigeixi res als cristians de base. No em pertoca. Però és una pena perquè estan deixant el camí lliure a fanàtics ortodoxos que pretenen adoctrinar, no només als catòlics, sinó a tota la societat amb la seva moral ultraconservadora. Segurament l’únic que aconseguiran és allunyar cada vegada més el conjunt de la societat de la religió en general i de l’Església catòlica en particular, però si aquestes noves generacions de capellans de l’Opus Dei i sectes similars han d’acabar sent els rectors de les parròquies dels nostres pobles i barris, guiant espiritualment les persones que, poques o moltes i pels motius que siguin, se sentin atretes per la fe catòlica, amb el poder que això suposa, que Déu ens agafi confessats, a tots.
