Fa uns dies, un bon amic i company meu de militància al Brot Bord em feia recuperar vídeos antics d’un dels personatges més polèmics i histriònics de la televisió, La Veneno. A algú li pot semblar estrany que em posi a parlar de La Veneno a aquestes alçades. Deixeu que m’expliqui. El cas és que recuperàvem els vídeos per a comprovar, una vegada més, el mal que aquesta societat ha fet a les persones que pertanyem al que se sol anomenar minories sexuals o, per afinar més, realitats sexuals al marge de la norma de gènere i heterosexual.
La Veneno, a mitjans dels anys 90, era una transsexual que havia emigrat del seu poble natal, a Andalusia, cap a Madrid, fugint de la transfòbia que patia al lloc on havia nascut. Per a poder sobreviure s’havia de prostituir, ja que li era impossible trobar qualsevol feina degut a la seva condició de persona trans. Així, fins que un conegut presentador de televisió la va descobrir i la va fitxar com a col·laboradora al seu programa nocturn.
En una de les seves primeres aparicions públiques, la Veneno, asseguda al costat dels seus pares, explica diferents episodis de la seva vida. Explica les agressions, pallisses, insults, discriminacions..., patides pel fet de ser trans. Explica com la policia havia fet sempre cas omís a les seves denúncies també pel fet de ser trans, i fins i tot narra l’assassinat d’un noi, amant seu, pel fet d’haver-se deixat veure en públic amb ella. Més esfereïdor, però, que la duresa de la història, són les riallades del públic quan narra tots aquests fets. Segurament ha plogut molt des de mitjans dels 90 i algunes coses ja estan majoritàriament superades, però avui, tot i que potser de forma més dissimulada, encara hi ha qui se’n riu, de l’homofòbia i la transfòbia.
La Veneno, en aquell moment, era una trans lluitadora, reivindicativa, que denunciava sense pèls a la llengua tot el mal que aquesta societat patriarcal li havia fet. Més tard va convertir-se en estrella del que s’anomena televisió escombraries. No és ara el moment per parlar d’aquest tipus de televisió, això donaria per un altre article. Ara bé, sense treure-li part de responsabilitat al propi personatge, cal identificar el que és un dels papers principals que aquesta societat té reservat per a totes aquelles persones que no encaixem en el motlle patriarcal, especialment per a les persones trans: El paper de bufons del regne. Els rarets que serveixen per distreure les masses d’aquesta societat. Un paper humiliant. Francament, no entenc on troben la gràcia.
Al cap de pocs dies d’haver recuperat les primeres aparicions públiques de La Veneno, les xarxes socials d’internet treien fum amb la descoberta que El Corte Inglés, La Casa del Libro i Amazon venien un llibre anomenat “Comprendre i sanar l’homosexualitat”, escrit per un tal Richard Cohen. El subtítol del llibre tampoc es queda curt: “Algú que tu coneixes necessita aquest llibre”. Aquest és un altre dels papers que ens tenen reservats: el paper de malalts (o degenerats, viciosos...). Si anem una mica més enllà, veurem que aquest és el mateix paper que en altres èpoques o en altres llocs es concreta en el no paper, o sigui, en fer-nos desaparèixer. No hi ha lloc per a nosaltres, per tant, o ens quedem a dins l’armari tancats amb pany i clau o ens assetgen fins que decidim suïcidar-nos (quants adolescents LGTI més hauran de treure’s la vida?), o ens tanquen en camps de concentració, o ens apliquen la pena de mort, com passa encara a molts països. I no és cap exageració. Darrere de llibres com el de Richard Cohen s’hi amaga la nova ideologia ultra religiosa que justifica la violència contra lesbianes, gais, trans, intersex... I a sobre, segons paraules de l’editor, encara hauríem d’agrair-los el favor d’intentar-nos estalviar el foc etern i se’ns acusa, a les seves víctimes, de voler imposar un suposat “estil de vida gai” a tothom, quan són ells els que volen imposar les seves creences religioses, una moral pròpia de l’Edat Mitjana i el seu estil de vida gris i repressiu a tothom que no el comparteix.
Hi ha un fet que sempre m’agrada explicar per com n’arriba a ser d’il·lustratiu: a Palestina, en l’única cosa que s’han posat d’acord les jerarquies de les tres grans religions (la jueva, la musulmana i la cristiana) ha estat en la condemna rotunda a les manifestacions del dia de l’Alliberament LGTI a Jerusalem. La ciutat deu ser massa santa per acollir tants pecadors.
Per a ser justos cal dir que aquesta societat, en alguns contextos, encara ens ofereix una altra possibilitat, per si no ens agraden les dues primeres: ser imitacions barates de l’hetero way of live. O sigui: casi’s, adopti una criatura, sigui discret, compri una bonica casa, gasti’s el que no té en decorar-la, en vestir bé, en sortir de festa en locals exclusius... Esdevingui un bonic nucli familiar monògam i estable que ens ajudi a perpetuar el sistema econòmic capitalista. Si ens fa aquest favor, si el seu model de vida deixa de posar en perill l’estabilitat moral, social i econòmica de la nostra societat, prometem no discriminar-lo gaire (una mica sí, eh?) per ser un sodomita. Gràcies, però tampoc ens agrada aquesta opció.
Resumint, si aquestes són les opcions que ens ofereix aquesta societat; actuar com a animals de circ (per destruir la nostra dignitat), “curar-nos” (per destruir-nos físicament), o adaptar-nos a les normes socials del patriarcat (per destruir-nos políticament), francament, preferim quedar-nos-en fora, però no per rebolcar-nos en la nostra pròpia misèria i marginalitat, sinó per lluitar, destruir la societat patriarcal, i construir-ne una altra de nova entre totes i tots, on, ara sí, tothom hi pugui tenir el seu lloc en igualtat de condicions.
