És a l’estiu, aquest estiu que ara passa, l’estiu del 2012, quan els governs de Rajoy, Fabra, Bauzà i Mas (tots al servei dels amos rics que ens porten com a societat cap al penya-segat) han premut més l’accelerador.
I no ho fan per malícia sinó per pura cobdícia. Ens apliquen les mateixes polítiques d’espoli que fa una dècada aplicaven a les perifèries de l’Imperi i que nosaltres combatíem demanant la condonació del seu deute extern. Dèiem que era una forma d’imperialisme, una forma de dominació colonial. I més enllà de totes aquestes paraules, el que realment suposava era pura cobdícia. Cobdícia que els feia bombardejar la perifèria igual que ara bombardegen el mig centre i demà el centre si en poden recollir beneficis. I no és cap metàfora no pensada. Com les bombes, els rescats, els crèdits, etc., suposen la destrucció total del que toquen alhora que fan rics els qui llencen les gràcies a la seva cotització borsària. Alhora els efectes colaterals que produeixen comporten la destrucció del que s’anomenava “estat del benestar” i el dret de conquesta aplicat a les seves restes, que són convertides ràpidament en dividends per als que llencen les bombes. Negoci rodó. Cobdícia extrema.
I tot seria molt més complicat de portar a la pràctica o impossible d’aplicar, sense aquesta versió de l’ultracapitalisme extrem que imposa el Banc Central Europeu amb l’ajuda de la superestructura de la Unió Europea (on es veu que els independentistes del Principat ens volen portar l’endemà que facin un estat amb les quatre províncies). La Unió Europea, el Banc Central Europeu, l’euro... la calor de l’estiu només els pot podrir, encara més. No són Europa sinó la forma que el capitalisme ultra ha pres en aquest tros de món. Això sí, ben venuts com a garantia de pau i prosperitat, de modernitat, de felicitat fins i tot. La propaganda, ja se sap, ens pot fer creure que fa fresca enmig de la calor asfixiant de la cubeta de Móra. I en aquest cas la propaganda ha estat massiva, total, disciplinada i tan falsa com calia.
És enmig de la calor avivada pel foc que ens crema boscos i paisatges que les amenaces de colonització i de convertir-nos en un protectorat sense cap mena de poder de decisió sobre els assumptes que regeixen la nostra vida pública s’estan materialitzant cada dia més. Un protectorat ple d’obrers sense drets que treballen cada cop més a canvi de... la subsistència i la reproducció de la força de treball. Un protectorat amb exèrcits de pobres indisciplinats que s’arremolinen al voltant dels contenidors de la brossa (que a Girona s’estalvien tancant-los amb candaus per l’espectacle de la misèria a cada carrer, al centre de la ciutat. Ja l’hem remarcada prou la importància de la propaganda...
Un estiu d’amors que van i tornen, pugen i baixen i mai es conformen, de paraules que es perden per concerts de rock i orquestres mediocres de festa major i música enllaunada. Un estiu com tots els estius però amb personalitat pròpia, especificada per aquests divendres criminals en què els amos ens anuncien què ens robaran la setmana que ve, just abans del cap de setmana festiu, i com ho faran.
I jo em pregunto sobretot si serà aquest l’estiu que passarà a la història com el precedent d’unes mobilitzacions multitudinàries sense espectacle, per tant reals, que van poder capgirar el curs de la història... i espero que sigui així. Tot i que si només ho espero i ho esperem tingueu clar que no serà. I encara els queda tant per robar-nos... anar al metge quan estem malalts, tenir escola per als nostres fills, tenir vacances pagades qui treballa, tenir alguna cosa d’atur qui no ho fa...
Al setembre, o a l’octubre... ens cal posar-ho tot damunt la taula per fer sentir la nostra veu, però no només per a això. Si tenim prou força –i pot ser que la tinguem- la tardor ha de ser tan calorosa com l’estiu, tot i que sense platja. Pel que fa a moviments socials, el suïcidi està permès... i qui es vulgui apartar que ho faci, però els objectius són ben clars i diàfans. O guanyem ara o preparem-nos perquè el que hem vist fins ara no ha estat res. Per tant, arrisquem-nos, utilitzem la intel·ligència i no deixem que els moderats potinegin més. Però no caiguem tampoc en violències estèrils sense sentit. Cal que anem a l’arrel del problema i aquest no és altre que el sistema capitalista i l’autoritat, les dues cares de la mateixa moneda. Ens hi va tot...
