El passat 14 de juliol es va presentar oficialment la nova organització juvenil de l’Esquerra Independentista, Arran, fruit del procés de confluència entre Maulets, el jovent independentista revolucionari, i la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista. Com a exmilitant de Maulets que sóc, per mi va ser especial poder-hi ser.
La unitat sempre és una bona notícia. I més ara, en un context d’ofensiva total contra el nostre poble. La feina que haurà de desenvolupar la nova organització juvenil és importantíssima. Per un costat, haurà de treballar per aglutinar al seu si amplis sectors del jovent de les classes populars del nostre país, i per l’altre haurà de formar les noves generacions de militants i dotar-los d’eines per afrontar els reptes que se’ns presentaran.
Per poder realitzar amb èxit aquestes funcions i, en general, per poder assolir els objectius de l’Esquerra Independentista, cal que fem un esforç per convèncer el conjunt de les classes populars catalanes. Cal que ens desempalleguem d’una vegada per totes de certes dinàmiques endogàmiques i d’autoconsum. És cert que ja ho hem començat a fer i que l’Esquerra Independentista, encapçalada per la CUP, cada cop representa una alternativa per a més sectors del poble treballador català, però també és cert que encara arrosseguem certs tics que ens impedeixen créixer més i millor.
Com a revolucionaris que som, incidir a tot arreu on ens sigui possible no és una opció, és la nostra obligació. No fer-ho és una gran irresponsabilitat. Per construir una alternativa política que, sense renunciar a res, sigui percebuda com a realitzable i útil pel conjunt dels sectors populars del nostre país, caldrà treballar colze a colze amb tots aquests sectors. I aquí hi entren tant el conjunt de lluites pels drets socials com el moviment popular per la independència, tant les plataformes unitàries contra les retallades com l’Assemblea Nacional Catalana. Perquè totes són experiències d’autoorganització popular i comparteixen, almenys parcialment, objectius amb l’Esquerra Independentista. Cal recordar que l’ANC és la continuació del moviment de les consultes per la independència, un clar i evident exemple de moviment popular?
Tinc la sensació que determinats sectors del nostre moviment tenen por a créixer, a avançar. Tenen por a perdre la nostra essència, els nostres principis, allò que ens fa diferents. És normal sentir respecte davant de la ingent responsabilitat que suposa el repte d’alliberar un país, i és cert que cal saber preveure els riscos que un creixement ràpid i sobtat pot suposar, però la por no ens pot paralitzar. Podem cometre errors, però només qui camina es pot entrebancar. I, no cal dir-ho, quedar-se quiet sovint pot ser el més greu dels errors, perquè el món, al nostre voltant, continua girant amb o sense nosaltres. Com va dir Joan Fuster, “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.
Em temo, també, que a alguns sectors del moviment els fa certa mandra el repte, els fa mandra assumir la responsabilitat històrica que pertoca al nostre moviment, aspirar a la victòria, creure-hi, no defugir la confrontació amb l’enemic... Per alguns sembla que sigui més fàcil conformar-se amb el paper de moviment de convençuts, incapaç d’arribar més enllà. Però no hem nascut per això. No hem nascut per passar l’estona dins del nostre gueto ultrapolititzat. Hem nascut per vèncer, com bé diu un dels lemes utilitzats per Arran. I, com va dir Antoní Massaguer, “per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi”.
Si posem de costat, per una banda, un petit moviment polític molt revolucionari i pur però incapaç de convèncer el seu poble i, per l’altra, un gran partit que s’anomena d’esquerres però que renuncia a oferir una alternativa real a la misèria que suposen el capitalisme i l’ocupació espanyola i francesa, veurem que tenen una cosa molt evident en comú: Ni l’un ni l’altre serveixen per res al nostre poble. Nosaltres, per tant, no podem ser ni una cosa ni l’altra. I la por d’esdevenir una de les dues opcions no ens pot fer quedar estancats en l’altra.
El cas de l’ANC és paradigmàtic de tot el que intento explicar. Malgrat totes les mancances que té, i que són, en part, fruit del desinterès de bona part de l’Esquerra Independentista per compensar-les, ningú pot negar que aglutina desenes de milers de persones de les classes populars al voltant de la lluita per la independència de la nostra nació. Que la dreta intenti fer virar l’ANC cap als seus interessos o que la majoria de gent que hi participa no assumeixi (encara) tots els plantejaments de l’Esquerra Independentista no poden ser arguments per no participar-hi, al contrari!
Dir, com es va dir en alguns parlaments de l’acte de presentació d’Arran, que l’ANC és petit burgesa i regionalista és una simplificació esfereïdora i preocupant. I criticar la militància de l’EI que hi fa feina és una gran falta de respecte, perquè el que fa la nostra militància que participa a l’ANC no és treballar amb la dreta, sinó combatre-la. Perquè de la mateixa manera que, on hem pogut, hem combatut el discurs espanyolista al si del moviment del 15M, per exemple, hem de combatre la dreta quan intenta rebaixar el component rupturista d’una experiència d’organització popular com és l’ANC. Perquè a la dreta no se li regalen estructures populars, a la dreta se la combat a tot arreu!
Caldrà, doncs, que continuem construint la Unitat Popular, sense por, incidint al si de les lluites populars, i caldrà també que definitivament la CUP esdevingui el referent polític de masses que el poble català necessita i demana.
