El que sí que podem constatar és que, mentre en el terreny cultural la idea va acabar tenint una certa acceptació entre les capes més il·lustrades dels diferents territoris, en el terreny polític no va tenir la mateixa sort. Aquest fet, potser, ha arribat així fins a la darrera dècada. Des de fa uns anys, però, les noves generacions dels diferents territoris han anat prenent consciència d'una realitat que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, junt amb d'altres persones que en els vuitanta van estar vinculades a l'esquerra independentista d'aleshores, i han reprès la idea de construir aquesta nació catalana que supera de molt els límits dels Pirineus i l'Ebre. L'empresa, però, no és ni serà fàcil. Creure el contrari és ser un il·lús o, si ho voleu amb un to més romàntic, un somiador.
Un dels motius històrics de confrontació entre els diferents territoris ha estat el nom de la nació. El mot català ha estat vist per certs sectors, molts cops clarament espanyolistes i d'altres no tant, com una imposició forana. El dia d'avui, però, el nom de la llengua ja només comporta discussió entre aquells polítics que, tenint clar l'origen i l'abast d'aquesta, pretenen fer-la servir per crear confusió. Tot i així, els partits polítics que s'han presentat com a abanderats de la idea dels Països Catala
ns han pecat, també, històricament d'aquest mal de noms. Portar la paraula català o Catalunya al nom del partit no ha ajudat a fer entrar entre la població valenciana i mallorquina, per exemple, amb facilitat una proposta nacional que va més enllà d'un nacionalisme que, molts cops, es mostra més romàntic del que realment ha de ser. En aquest sentit, el nom del partit pel qual ha apostat l'esquerra independentista els darrers anys, Candidatura d'Unitat Popular, pot ajudar a superar les suspicàcies que certes nomenclatures han suscitat entre els ciutadans de l'Ebre avall i mar endins. Tenir clar el nom del conjunt territorial, partint de l'heterogeneïtat d'aquesta nació i la diversitat de realitats, i al mateix temps prioritzar en l'aposta política un concepte com el d'unitat popular, pot ajudar a superar un conflicte nominal que no ajuda a fer avançar el projecte i que ens fica en el mateix atzucac en què hem estat immersos des de la Transició. Les estratègies de maquillar el nom, com per exemple el cas d'ERPV (Esquerra Republicana del País Valencià), tampoc no han acabat de prendre i, segurament, fan més mal que bé. Perquè si volem realment construir una nació partint de la realitat de tots els territoris, cal que el partit que representa aquesta idea es diga igual a tot arreu.
L'arrelament del projecte in
dependentista, però, només és possible, com deia, si té en compte la realitat de cada territori. I aquesta realitat no només ha de fer referència a la identitat o al sentiment de catalanitat, valencianitat o com li vulguem dir, sinó també als conflictes socials i lluites populars existents en cada poble, ciutat, comarca i país. Prioritzar la unitat popular com fa la CUP, no només en el seu nom sinó també en la seua praxi política diària, pot ajudar a fer arrelar el sentiment i la proposta independentistes entre sectors socials que, per multitud de raons, no farien seus els grans discursos identitaris. La lluita ecologista, en defensa dels drets socials, contra el racisme o la de l'alliberament feminista –entre moltes d'altres– ha de ser indestriable de la lluita per l'autodeterminació i la construcció d'una identitat cultural comuna per a tots els ciutadans dels Països Catalans. A més, aquestes lluites s'han de desenvolupar des de la base, des del municipi, creant un moviment assembleari que, partint de la realitat immediata del ciutadà com a essència organitzativa i de presa de decisions, acabe elevant la sobirania popular a l'àmbit nacional. Aquesta, per exemple, és la proposta de la CUP, i de fet la grandesa del seu projecte.
