Davant d’aquesta situació, tornen els vells debats, que si la llengua, la qüestió nacional, que si l’encaix de Catalunya amb Espanya, que si la docència, que si rodalies... el de la seguretat, els desequilibris territorials, l’augment de les desigualtats. També sorgeixen de nous, per no haver resolt els altres, com el dels habitatges turístics, el habitatges pel jovent, la corrupció, la inseguretat, les agressions sexuals... I sempre la mateixa història. Debats i debats que no solucionen res. Això sí, a la premsa i ara, a les xarxes socials... els hi encanta i paradoxalment ens amenacen que ve el llop, ja sigui català o espanyol. A tot això, cal sumar ara els sermons de Pedro Sánchez i Salvador Illa...”Qui la fa a Catalunya, la paga”. Ens parlen com si fóssim de nens petits. Hem passat, dels “fets i no paraules”, de Montilla a les promeses i la repartidora de diners públics d’Illa arreu del municipis de Catalunya, per tapar forats.
De promeses en tenim moltes i si féssim una llista exhaustiva de les coses que s’han promès que farien i no s’han fet ompliríem fulls i fulls, com si parlessin d’allò que hauria d’invertir l’Estat espanyol en Catalunya segons els pressupostos anuals i que no s’acaben d’executar. Per això, legislatura en legislatura es repeteixen la problemàtiques que patim.
Però nosaltres i ens referim al poble català, el conjunt dels Països Catalans, si que fem la feina quan tenim una alenada d’aire fresc. És per això que recordem que tenim una proposta de país. Millor dit, comptem amb una proposta de model del conjunt de la nació catalana: Les resolucions del 2n Congrés de Cultura Catalana (només cal actualitzar-la). Unes resolucions que encara es poden trobar a Internet i que van ser lliurades públicament durant l’acte de cloenda del Congrés, al president de la Generalitat Provisional, Josep Tarradellas, que va dir que s’ho estudiarien (novembre, 1977). Una resposta molt “diplomàtica”, però en realitat, la feina feta es va quedar en un calaix perdut a l’edifici de la plaça de Sant Jaume amb un menyspreu per a tothom que va invertir hores i hores, la majoria d’ells sense cobrar. En definitiva un menyspreu pel país en plena transició que van qualificar de modèlica. I que ara, tornen a ressuscitar-la amb els actes del 50è aniversari de la mort del Dictador al llit. Quina vergonya i quin cinisme! I és que a l’estat espanyol, no hi hagut cap revolució ni trencament amb el règim franquista ("el més semblant a un ruptura que hem viscut ha estat el 1r i el 3 de d’octubre de 2017"). Vivim sota un règim continuista del franquisme, que ha esdevingut una monarquia corrupta i Catalunya viu constantment amenaçada, ahir pel soroll de sables a les casernes i avui pel “A por ellos” de la repressió policial o la judicatura, avalada pel Borbó en el discurs del 3 d’octubre de 2017.
No ens volen, tal com som de rebels, per molt que parlin d’un estat plurinacional. Només hi ha un camí, la Independència. Això, si que és autènticament revolucionari i trencador veient el que passa a l’entorn.
La volem per poder decidir com volem que sigui els nostre país -països-, ja que en aquestes moments no en tenim de competències, ni podem debatre el model de país que volem. Ni podem controlar les fronteres, ni els nostres professors podem debatre el model d’escola que volem. No podem fer res ni amb el l’Illa ni tampoc amb la resta de polítics que no volen distanciar-se d’aquells que van abanderar el 155.
Com dèiem al principi, no tenim ni estatut. I és que ja no tenim res a perdre. Ho estem perdent tot. Fins i tot la llengua, els boscos, la costa, els pobles, les ciutats. Ni podem protestar. Fins i tot, l’acció del “47” seria titllada avui d’acte terrorista, amb la llei mordaza. Quin cinisme! Com acaben els companys que intenten bloquejar un desnonaments ...? Amb multes i més multes.
Volem la independència, per canviar-ho. Sí, tot és tot. Fins i tot, oblidar-se, d’aquella premissa que per triomfar en la vida cal assolir poder i molts diners amb facilitat.
Aleshores el que ens cal és fer una autèntica revolució per assolir una Terra, no només Lliure, sinó també de Fraternitat i laica.
Amb el somriure, la revolta. Però no amb lliri a la mà.
