Lleida, 24 de desembre de 2024.
La ciutat es va despertar fa setmanes ofegada en llums de Nadal. La seva il·luminació facilita poder observar al detall la misèria de la metròpoli. Les esglésies són gairebé buides i els centres comercials són plens de gom a gom. La xacra del consum és el veritable esperit d’aquestes dates que ens arrosseguen, vulguem o no, a un terreny estèril de derrota concèntrica.
Aquells que han estat desapareguts tot l’any apareixen com si fossin fantasmes amb les seves felicitacions impersonals. La ràdio dirigida pels interessos dels comerciants esdevé un show sonor insuportable al servei de la fàbrica d’adults infantils. Aquest temps, convertit en un malentès moment en què els menuts prenen protagonisme, es torna un malson de joguines que perden interès un cop s’han desembolicat, o qui sap, si pocs dies després. Presumptes adults passegen pels carrers amb banyes de ren al cap després de sopar amb els seus companys de feina. Derrota concèntrica animada i alliberament alcohòlic momentani.
Cada any és el mateix. Avorriment infinit i teatre dolent. Mentrestant, a la Rosa de foc, alguns presos del procés afinen cantates de pau i joia a l’uníson amb els seus repressors. Un altre comenta a la tertúlia de la ràdio el desastre que suposa que l’equip de futbol de la ciutat perdi el lideratge. Un esperit de derrota va calant els nostres cossos com a individus, com a poble, com a classe.
Així ens tenen derrotats i abduïts, instaurats en una mena de tradició cíclica, menjant en excés sense desig de fer-ho (qui s’ho pot permetre) i capcots als designis d’una església cada cop més buida. Les urgències dels hospitals rebran aquests dies persones ferides per accidents, per baralles i per alguns intents de suïcidi. Nadal no són escenes de famílies felices que comparteixen de manera idíl·lica una taula. Hi ha persones sense casa, cases sense taula, taules i cadires buides, economies precàries, malalties que no donen treva per Nadal i solituds, moltes solituds. I els mals de l’ànima brollen, floreixen especialment en dates de felicitat forçada, de cors malmesos, de mirades que mai més tornaran.
No fa aquell fred de desembre. Fa molts anys que no fa el fred de desembre del Ponent dels Països Catalans. Malgrat això, és fàcil sentir el fred d’aquesta cristiandat desproveïda de cristiandat que s’afanya laica a recórrer les botigues gegants de les multinacionals per obtenir productes materials que ni tan sols necessiten. Agenollats al nou déu i als manaments del seu mercat intrusiu que obliga a la compra, al regal obligat, a la buidor del sentit.
Els qui qüestionen el model, aquesta farsa que esclata de penúria, aquesta mentida immensa que oprimeix el pensament crític, abandonen qualsevol intent d’aturar aquesta misèria, deixats de banda en una solitud ensordidora. Com un exèrcit invisible, s’amaguen a les coves de les ombres esperant que passi el malson de consum i d’hipocresia d’unes festes imposades, privades de tota lògica que no sigui el benefici d’uns pocs.
Somiaré, retorçat a la cova, que un dia s’esquerda la muralla d’aquest temple que domina les nostres vides sense rau-rau.
