Baix Cinca, 24 de febrer de 2024
Abans de res, cal deixar palès, que no deixem de caure en la trampa d’entrar en el joc de la catalanofòbia. S’ha convertit en un instrument ideal per desviar l’atenció i aglutinar indocumentats. Hi mengem de l’ham.
Crec que és de justícia, expressar el respecte infinit per aquell Aragó de col·lectius agermanats sota la bandera de la igualtat que va combatre, precàriament, però fins al darrer alè, l’avenç atroç de la mort i la vergonya. Aquest Aragó noble, de treballadors i treballadores del camp i de la ciutat que fan esforços per tirar endavant la seva vida. Com la resta. Aquest Aragó de terra seca i muntanya nevada que no odia ningú per cap característica.
Desgraciadament, ja són uns quants els virreis que van ensarronant els seus conciutadans i van modelant la cadira amb els seus finals d’esquena. S’omplen la boca amb el terme Aragó, però el seu concepte d’Aragó és sempre dominat per l’assumpció inqüestionable que tot és Castella. El seu marc mental és Castella i no tenen gens d’interès a conèixer la realitat històrica ni cultural del marc administratiu que desgovernen. Gens d’interès per les llengües. Interès nul per la història.
Mequinensa commemora aquesta setmana, el 40 aniversari de la Declaració de Mequinensa, amb una concentració en defensa de les llengües que es parlen actualment a l'Aragó. Cal matissar que alguns conciutadans de la Franja anomenen l’aragonès i el català, llengües pròpies de l’Aragó, cosa que el virrei nega de manera rotunda pel que fa a la nostra llengua. És aquella vella consigna contra qualsevol cosa que es pugui relacionar amb el fet català. El pitjor és que funciona i va creant un espai massa gran de rancúnies sense argument.
Contra tot pronòstic, hi ha un sector de persones de la Franja que estan d’acord, tot i les profundes discrepàncies polítiques amb el virrei, amb la seva afirmació que el català no és una llengua pròpia d’Aragó. Mereix, doncs, que el virrei es digni a estudiar en quin moment i perquè, un territori culturalment no propi de l’Aragó va passar a ser de l’Aragó, va assumir les festes i tradicions de la capital llunyana i va convertir-se en una terra de frontera bipolar, en la qual som dues coses, que com diu el virrei, no es poden ser a la vegada.
Es veu que, tal com afirma el virrei de torn, els ciutadans que viuen a la Franja de Ponent i que utilitzen la llengua dels seus avis i àvies, no parlen una llengua pròpia d’Aragó. Són, però culturalment catalans des de temps immemorials, parlen català i sempre han estat, com és lògic, emparentats amb Catalunya. Al virrei li serà difícil defensar, si es topa amb un públic mínimament crític, que els ciutadans que ell pretén aragonesos, són en el mateix espai i en el mateix temps, en una mena de mutació de despersonificació col·lectiva, catalans i aragonesos.
En aquesta màxima bicèfala rau el perquè d’aquesta obsessió per fer creure, de manera sistemàtica, que la llengua que es parla a la Franja no és català. Perquè si és català i parlem català, els avis i els nets de la Franja, som uns catalans mutats a aragonesos, o si us agrada més, uns administrats de l’Aragó que bateguen una llengua que no és pròpia de qui administra la terra, però si dels autòctons que la poblen.
Conclourem, que Moncada i Galán xerraven la mateixa llengua que Pedrolo i Marçal, per tant, per moltes festes inoculades durant dècades i per molts cartells monolingües que hi vulguin posar a sobre, per molts conciutadans que errats anomenin la seva llengua amb denominacions despectives, la veritat sempre sura: el virrei té raó. El català no és una llengua pròpia de l’Aragó. El català és una llengua que es parla a l’Aragó, justament, perquè és natural i coneguda i no és d’imposició, sinó que el que és d’imposició, és el fet administratiu i la confusió volguda del nom d’administrat, aragonès, amb el nom cultural, català.
Tant de bo, més enllà dels marcs mentals, l’haguéssiu abraçat per defensar-la i estimar-la com un patrimoni propi. Però no. Ha de ser el focus de les vostres ires, una eina per enfrontar les persones, un patrimoni per deixar inert i mort, com aquelles obres que ploren brutes i amagades a un racó fosc de Sixena.
