Els dies d’estiu són propicis per pensar pausadament i per fer memòria. Entre els records brollen les manifestacions pel dret a decidir posteriors a 2010, els fets d’octubre de 2017 i les mobilitzacions multitudinàries successives, les marxes a peu arreu de Catalunya, el col·lapse de l’aeroport del Prat o la Batalla d’Urquinaona. Centenars de milers de catalanes i catalans van desbordar els carrers per reivindicar l’oficialitat del català al Congrés, en nom del sindicat de traductors i en reivindicació d’una Espanya fraternal.
La cosa va com va gràcies a aquests artesans de la buidor que fan bo allò d’anar tirant de la rifeta. Els professionals de la persuasió han perfeccionat els mitjans per fer imperar la lògica de l’estupidesa i, malauradament, sembla que funciona. Els mitjans mal anomenats públics i privats, engreixats per la transmissió legalitzada d’impostos als seus baguls, fabriquen periodistes, venedors de fum, activistes polítics descafeïnats, publicistes recaragolats i propagandistes de la farsa. En l’era de la manipulació mediàtica flagrant, la distorsió de la realitat troba un potent aliat en la maniobra de desviació de l’atenció de la ciutadania.
La distracció es basa en la capacitat d’un actor polític per incidir en les accions o interessos de la resta d’actors utilitzant mitjans culturals i ideològics amb el complement de mitjans diplomàtics. Aquest poder tou tiroteja les retines amb discursos deformats. La distracció juga amb la reivindicació popular i les molles cada cop són més petites i més feridores.
Unes noies presumptament inofensives exerceixen d’eina de manipulació de les masses i aixequen un trofeu objecte de mobilització emocional d’allò que ens vam donar entre tots. Les banderes de la pell de brau onegen inofensives també en la catarsi col·lectiva de la victòria de la pilota sobre el llibre. Montjuïc rep els exèrcits de la lliga nacional i els jocs de la fam segueixen el seu curs. I entre totes aquestes realitats úniques repetides als mitjans que van forjant sense violència la nostra rutina cultural, la picabaralla política estatal anuncia la seva cartellera de teatre insofrible, d’actors mediocres i disputes buides, d’ofertes i demandes que ningú els demana, per la que ningú els vota. Pugnes orquestrades, absurdes, per aconseguir l’oficialitat de les llengües de la colonial perifèria, a l’aparell de simulació democràtica del dolmen estàtic, monolític.
Una representació fallida, un teatre radical, una cortina de fum de llengües i reivindicacions inexistents, per amagar realitats que no convenen, desviar l’atenció i distreure la pupil·la. Esgotats, esperem les notícies sobre contractes fraccionats, desviació de fons, obres públiques i concessions, prevaricacions, atorgament de subvencions, i un llarg etcètera de realitats paral·leles que engreixen el fastigós esport d’anar tirant de la rifeta. Però la maquinària mediàtica al servei dels seus amos inocula esports i banderes, premsa d’un groc esmorteït que impera mentre la volta punxa a Barcelona.
I tots en treuen estella.
