Mequinensa, 26 de novembre de 2022
Mostren cara enfora una imatge il·lusòria de col·laboració, però en realitat competeixen com si es tractés d’una cursa. Engolits per una malaltissa malentesa concepció de l’èxit, transformen la vida en una tempesta d’obstacles. Sense recança, es passegen i nodreixen les seves actuacions que pretenen importants. Abduïts per les llampants llums de la publicitat, tothora repetida, reprodueixen rols sense crítica ni lectura pausada.
Són els nous prototips de la moda imperant. Tot és consum de masses, jaquetes noves o vehicles de darrera generació que projectin una ombra gegantina per un ego exagerat. Un ego inversament proporcional a l’autoestima que ostenten. Unes necessitats creades pel social que provoquen anhels equivocats. Les llums i les imatges mostren el desig convertit en matèria. I la matèria genera anorèxies i ansietats de l’anima, depressió digital a peu de carrer.
Tot es mou d’una manera vertiginosa, la velocitat hi impera, i la seva empremta, condueix a la desesperació, a una sense sentit del fet d’existir. Desorientats per la necessitat creada, per la velocitat tecnològica que l’embolcalla i per la buidor del constructe, efímer i sense profunditat de camp, no poden distingir els objectes dels humans. Les persones també són productes de consum per a poder utilitzar, per aconseguir la finalitat que s’ha pretès. Alimentar l’ego, pa per avui, fam per demà.
La disfressa s’ha cosit amb una tela de presumpta capacitat d’empatia i de col·lectivitat. Els actes s’han revestit de funcionalitat comunitària i la finalitat s’ha venut com un benefici per altri, per hom. El final del camí, però demostra, que tan sols era una estratègia encoberta de narcisisme vulgar i sense força, un utilitarisme del cartó pedra, on és la competència per esdevenir un constructe el que guia les seves passes. No hi ha emoció interna real de col·lectiu ni comunitat per defensar, perquè l’individualisme crea monstres que s’eleven. Monstres que vaguen desorientats entre miralls i que cerquen el sentit en el consum, en l’abundància de la matèria que es compra, que caminen cecs entre aparadors de la mentida. Monstres elevats que no disposen de peus que toquin el terra.
Els trobareu a les cues del consum sense reflexió, en la pressa per obtenir el producte que garantirà un èxit que mai va existir. Presoners del fàrmac, agenollats als peus dels cavalls del capital, fills i pares de la mentida. Irresponsables que competeixen, esclaus del judici aliè, incapaços de forjar un jo autèntic a l’enclusa del comú, de l’individu-causa, del col·lectiu-lluita, del batec de la calma, de la reflexió, del fet de pensar un nosaltres.
Perduts. Desorientats per les llums de l’aparador de l’abundància.
