Sant Llorenç de Morunys, 19 d’agost de 2022
Primer va ser el pangolí, no eren els teus assajos perniciosos, va ser el meu germà de terra i aigua qui va assumir la culpa. Més tard va ser el muricec, menys la teva rutina antropocèntrica, qualsevulla altra figura responsable és acceptable. Ara és la verola, que la pateixes i la contagies tu, però no és teva, és del meu cosí petit. I la grip era aviària. I les boges eren les vaques.
No és cap combat dialèctic entre científics i estudiosos, uns que defensen un canvi en el clima per l’acció de l’home, i aquells contraris, que defensen que és una situació repetida en el temps, cíclica i natural. No és una pugna entre bates blanques comprades per les corporacions i que venen el seu criteri reputat per unes monedes, ni una lluita per imposar un nou lobby de les renovables al servei d’uns presumptes poderosos.
Ho expliquen els pagesos que són al peu del canó a cada pam de terra i ho corroboren els arrossaires que palpen l’aigua. Ho denuncien els pobles que assisteixen atònits a la crema de les selves on intenten sobreviure. Ho testifiquen els musclaires: l’aigua és massa calenta. La cirera floreix aviat i el mullarero ja no aguanta les temperatures. L’abella necessita ajuda per dur a terme la tasca que li era encomanada i el nesprer, enganyat pel sol de justícia que ens flagel·la, es desperta abans de les nits gèlides i compromet el seu fruit.
Els rius es desborden a les conques seques i manca l’aigua a les valls altes que abasteixen les boques. Els volcans, adormits durant segles, erupcionen. L’aire i l’aigua són conquerits per micropartícules que emmalalteixen els cossos. La carn d’éssers vius s’acumula als estants dels supermercats i la roda de la teva dominació no s’atura.
Si un dia nosaltres escrivim els llibres d’història, les malalties i els seus noms canviaran de bàndol. L’extracció insaciable de recursos i la teva explotació de rius, plantes i éssers vius et converteix en un virus mortífer i insofrible. Tu, que en dius cultura d’embolar les banyes, que en dius progrés de deixar sense arbres les espècies. Tu que embrutes l’aire, que fas malbé la terra i que contamines l’aigua.
Tu en dius la verola del mico. I nosaltres morim en experiments, en circs, en places, lligats a cadenes, disparats als trossos, morts per manca d’aigua, abandonats quan marxes de vacances. Surem al riu quan i deixes anar químics, gasificats quan ens fumigues, assassinats pels teus reis a la sabana, amuntegats en granges, electrocutats a l’escorxador o a les línies d’electricitat, o torturats per prendre’ns les banyes.
En el nostre cas concret, ens esmicoles els boscos, som perseguits, arraconats per la teva infinita cobdícia i expansió insostenible.
I no importa quin ésser soc, ni on visc, ni que faig: la verola ets tu.
I no importa si soc pelut, si soc gran o petit o si visc lluny: la verola ets tu.
