És una estratègia antiga, però no per vella ha caducat. És una constant ineludible, l’observació repetida de com la bèstia s’apropia del llenguatge i tergiversa els mots i els seus sentits. Arrabassa el sentit de cada planta, de les seves formes i de les olors que desprenen i, sense recança, del nom que té la cosa. Un cop despullada del seu nom i apropiada la motada, hi poden conrear, calmadament, les seves definicions embrutides, els seus conceptes retocats i preparats per servir el seu objectiu.
Qualsevol que entra a una casa aliena rep el nom d’ocupant, i d’aquesta manera, es dilueix el sentit primitiu i de denúncia que tenia el mot, el moviment, la causa. D’ençà de la caiguda del Cinema Princesa, i fins als nostres dies, els mitjans i les xarxes s’han encarregat conscientment i amb una intenció malèvola, d’exercir el seu incansable paper de criminalitzadors de la diferència.
L’ocupació d’immobles abandonats, que eren rehabilitats per complir funcions socials als barris, s’ha barrejat amb accions i intromissions d’altra mena. Algunes són sobre immobles de bancs o de fons voltors, fills abandonats de la bombolla immobiliària. Cases sense gent que acullen persones sense casa. Edificis tancats, sovint sense acabar, que fan d’aixopluc d’éssers vius que són expulsats del sistema.
La resta d’intromissions en cases particulars són minoritàries, que no vol dir inexistents. L’estratègia antiga de la por, arrabassa el sentit de les paraules i de la realitat en si mateixa. S’esbomba l’onada de missatges sobre intromissions en cases particulars i es barreja, voluntàriament, amb el moviment okupa i les seves reivindicacions històriques del fet comunitari, dels barris on poder fer vida com a veïnes i veïns. Un moviment de dignitat que mai va defensar fer cap intromissió a la casa particular de ningú, sinó en edificis que es trobaven en estat d’abandonament. L’okupació era i és una denúncia oberta de l’especulació dels habitatges, dels preus del lloguer i de la compravenda desbocada. Un combat de la idea d’una ciutat sotmesa als designis de l’economia salvatge.
Arrabassen el sentit. Fan bullir un poti-poti de situacions quotidianes a l’olla de la confusió i als subjectes els bategen, unànimement, com a okupes. Es crea el brou de la confrontació entre propietaris i okupes, una realitat creada que és ben lluny de la realitat viscuda.
Deixeu d’ocupar els mots amb els sentits que no tenen. Aquests mots ja tenen un sentit de revolta, de denúncia, de millora de la vida comunitària.