El sr. Abascal, líder màxim d’aquest partit d’ultradreta populista, no té vergonya quan trenca els acords amb el PP pel motiu del repartiment dels menors no acompanyats a les diferents Comunitats Autònomes. No té vergonya perquè menteix quan diu que aquests menors són protegits per les Administracions, que després són delinqüents que es passegen per les nostres ciutats. Mentider, xenòfob i racista amb totes les lletres.
No té vergonya quan apareix a tots els mitjans explicant que romp els acords amb el PP i acusa el senyor Feijóo d’haver pactat amb el cap de Govern, el senyor Sánchez. No té vergonya quan, a continuació, ordena al sr. Le Senne que s’aferri a la cadira de President del Parlament de les Illes Balears.
No té vergonya aquest President del nostre Parlament, en obeir-lo i declarar que no pensa dimitir. Un home que es declara llibertari, membre de l’Opus, que ha mostrat ben bé la seva manera de pensar en articles contra el feminisme, contra les vacunes a la Covid19, que no volia penjar la bandera multicolor d’orgull LGTBIQ+, i que s’ha donat a conèixer arreu de l’Estat pel seu odi a les fotografies de n’Aurora Picornell- filla predilecta de Mallorca- i les Roges del Molinar, assassinades el gener de 1937 i els cossos de les quals foren trobats al cementiri de Son Coletes, Manacor.
No té vergonya aquest home que vol mostrar-se com un «senyor», advocat, diputat de VOX, quan ha mostrat la seva mala educació, la seva grolleria en els fets ocorreguts al Parlament i que han donat la volta per tots els mitjans de comunicació i les xarxes socials. No sap què és la decència, segons el diccionari, obrar dignament. No té vergonya quan es nega a dimitir de la Presidència de la cambra autonòmica, seu de la sobirania popular, càrrec fruit dels acords amb el PP que ha trencat el seu cap, el «quefe» Abascal.
No tenen vergonya ni n’Abascal, ni en Le Senne, quan argumenten en contra d’un dret humà fonamental, l’acolliment de menors desemparats que arriben a les nostres costes cercant un futur, una feina, una vida digna que els permeti ajudar la família que han hagut de deixar al seu país d’origen.
No sap què és la vergonya, quan solla el càrrec de representant públic aferrant-se a una cadira, la segona autoritat autonòmica que es mereix una persona que dignifiqui el càrrec com sempre han fet els representants de les esquerres a la nostra Comunitat autònoma.
Hi ha comentaristes, periodistes, que han qualificat aquesta brega dels representants de les dretes espanyoles com a esperpèntica, potser sí. Crec que és més que un esperpent típic espanyol, és una vergonya que fa empegueir les persones de dretes de tota la vida, gent de bona voluntat que creu en la defensa dels drets humans que es deu sentir avergonyida en veure aquests personatges ultradretans, racistes que mostren la seva inhumanitat.
Començam la segona quinzena de juliol sense saber el final d’aquesta brega, però sí que sabem que ja són vint-i-sis les dones que han perdut la vida enguany, vint-i-sis feminicidis a l’Estat espanyol. No ens cansarem de denunciar el patriarcat, les violències masclistes que arrabassen la vida i deixen dolor, tristor, ràbia i indignació a les persones de bona voluntat.
Aïllem socialment aquells que neguen les violències contra les dones, denunciem el racisme i la xenofòbia, siguem persones valentes davant qualsevol actitud masclista. Volem ser part d’una ciutadania decent, honesta, que respecta totes les persones sense discriminacions.
