Sí. La contraposo a l’Escola de Formació Guillem Agulló (un xiringuito d’Òmnium Cultural) que “Neix el 2021 amb l’objectiu de fer front a l’onada reaccionària oferint recursos i formacions a la societat civil organitzada dels Països Catalans. La seva presentació resa; “El discurs de l’odi creix a casa nostra, però també ho fan les iniciatives que dibuixen horitzons alternatius i fan possible un contrapoder ciutadà.
L’Escola obre línies d’actuació i pensament per abordar els debats claus del futur democràtic del país, on les generacions més joves juguen un paper fonamental.
Volem construir un coneixement útil que reforci i activi xarxes i comunitats a tot el territori.
Avui, més que mai, calen iniciatives compromeses en generar imaginaris col·lectius esperançadors. Aquest és el repte que entomem, i el nostre homenatge i compromís amb Guillem.”
Ni una sola paraula sobre “lluita” i “resistència nacional” Molt simptomàtica aquesta aproximació entre els qui mantenen el llegat de la memòria del maulet valencià assassinat per un grup de feixistes i Òmnium Cultural, entitat que va fer un gir de creixement amb la persecució del seu president Jordi Cuixart.
Els valors (sense menystenir en Guillem Agulló, màrtir i víctima de feixisme) que cal reivindicar són però els d’un altre militant valencià, més enquadrat més militant. Més organitzat. Amb partit. Més compromès. Això de la presentació i evolució de l’Escola de Formació Guillem Agulló ha estat un despropòsit i una marrada cap a la no-res.
Aquesta tendència a oblidar els propis militants ha arribat fins aquí. Avui dia qui recorda els morts en combat de TL? En misses negres i dates assenyalades...? Cartells amb els rostres de banderí d’enganxe? Però i la humanitat i el compromís d’aquells cinc i més activistes, on queda? La petjada del Che Guevara arreu del món és la d’en Toni “Maria Lluïsa” (per allò del naturisme) a casa nostra. I ell entre altres tants activistes independentistes, persones d’acció, de compromís i d’humanitat.
Hi ha més Villaescusa anònims que caldrà reivindicar. En la memòria, i un d’acte d’amor i patriotisme.
Toni Villaescusa: La mort d'un company (Parlament de Joan Rocamora a l'acte "20 anys de la mort de Toni Villaescusa. La lluita independentista 1984-2004")
36è Aniversari de la mort del lluitador independentista Toni Villaescusa
— Llibertat.cat (@Llibertatcat) July 20, 2020
-Avui és l'hora-
"Referma el tronc i abat l’herba maligna;
El mur no cau si tu no l’enderroques.
Alerta el crit, passem de mort a vida;
Massa temps fa que som en via morta."https://t.co/w1McRpEC8S
"La mort d'un company": Aquest va ser el títol que encapçalava el butlletí Alerta número 4 de l'agost de 1984. El portaveu de Terra Lliure explicava en aquest número la mort accidental d'en Josep Antoni Villaescusa i Martín a Alzira, la matinada del 20 de juliol de 1984. Aquest article d'homenatge i de reafirmació de la lluita que portava a terme l'organització clandestina ens descriu molt bé quina era la situació d'aleshores. L'independentisme estava a punt de conèixer el seu creixement organitzatiu i sociològic; però aquest avenç en l'acumulació de forces de l'independentisme no havia sorgit del no-res, sinó que havia estat el resultat del compromís d'un petit col.lectiu de militants compromesos i de la clarificació política. L'independentisme d'aquells anys va haver d'enfrontar-se a un panorama molt advers de marginació política i de repressió. Caldria recordar-ho tot sovint per no oblidar que la lluita que va emprendre el nostre company avui recordat, així com tants i tantes altres militants, no va ser un recurs gratuït, una "temptació", com s'ha qualificat erròniament a un estudi publicat recentment sobre Terra Lliure. La lluita armada va esdevenir en aquells anys l'única via possible per aconseguir superar la negació jurídica i política que no només perseguia i marginava les propostes independentistes, sinó que condemnava la identitat nacional, els recursos naturals, els drets i les llibertats dels catalans a la mort lenta.
Però de tots aquests lluitadors independentistes en Toni s'hi va deixar la vida. Molts altres van haver de conèixer la tortura, la presó o l'exili; però en Toni s'hi va deixar la vida. I és per això que avui el recordem i l'homenatgem. Tot i així, crec que no hauríem de retenir només la imatge del guerriller audaç que va ser, per allò que sabem o que intuïm. En Toni Villaescusa també va ser un militant coherent i disciplinat de partit, que va impulsar la Coordinadora Independentista del Baix Llobregat i els CSPC, un assaig d'allò que més endavant seria el moviment de masses de l'Esquerra Independentista (l’independentisme català de tota la vida, en definitiva) el Moviment de Defensa de la Terra, va fer avança l'independentisme i les consciències a mitjan dels 80. I pel que conec, una persona d'una gran humanitat, allò que en diríem popularment de "bona pasta"; això sense menystenir el seu paper com a revolucionari, és a dir, com a agent de la transformació política i social. Perquè només podem considerar com a humanisme el seu compromís i la seva superació personal.
L'11 de setembre de 1984 va ser la meva primera assistència a l'acte del Fossar de les Moreres i l'inici de la militància a l’MDT, quan tenia 16 anys. Aquell acte estava presidit per un gran retrat d'en Toni Villaescusa, que em va impactar molt. Aquella colla de militants joves sentíem aquella mort com "la mort d'un company", que a la vegada ens esperonava considerablement en la lluita activa i de carrer. Teníem la percepció que la lluita de l'Esquerra Independentista era un tot orgànic en què cadascú havia de prendre les seves posicions. Certament, les respostes a les diverses detencions havien estat exemplars. I aquestes respostes i aquests relleus van ser allò que van fer créixer l'independentisme com mai. Refexionant-hi, vaig arribar a la conclusió que no ens calien emmirallaments per altres lluites que coneixíem per la televisió, perquè nosaltres ja comptàvem amb lluitadors de pedra picada, els Tonis Villaescusa, els nostres Che Guevara del país, que feien possible aquell fenomen de resistència que es regenerava i creixia perquè tots en formàvem part.
Crec que la qüestió del relleu generacional és un aspecte cabdal si volem construir un moviment independentista fort i eficaç. I això lliga de ple amb l'explicació de l'èxit de l'independentisme als anys 80. La meva generació no venia del no-res. Nosaltres ens sentíem acompanyats per la formació política dels més veterans, amb els quals participàvem en el debat i les decisions, però també per l'experiència en els aspectes més quotidians de la lluita. Aquesta transmissió d'experiència es va trencar a partir de l'ensulsida del 1992, amb l'aparició d'un model autoanomenat independentista que prescindeix precisament d'aquestes relacions de relleu i que ha integrat molta de la militància independentista a posicions còmodes al sistema. El model de separació generacional d'un moviment polític és un fenomen molt perillós, que aboca gran part de la militància jove al desencant. És més, aquest distanciament generacional caldria relacionar-lo amb els valors imposats pel mercat capitalista, que dissenya una gamma de consumidors/productors en funció de l'edat. I no és una cosa que ens puguem permetre i que precisament hauríem de combatre ideològicament i a la pràctica. Una separació generacional que s’ha superat, per sort, a la darrera campanya de la CUP contra el projecte de la Constitució europea, en què hi van participar diverses generacions i organitzacions de l’Esquerra Independentista.
Per bé que els temps canvien, no existeixen massa variants del model de militant revolucionari que pretén transformar la realitat del seu entorn i, per tant, alliberar el seu país de la imposició espanyola i francesa. Em permeto recordar alguns dels aspectes principals que han tingut en comú aquests revolucionaris de tots els temps i d'arreu del món que han reeixit en els seus objectius: disciplina, formació, arrelament al seu entorn, presa de consciència, compromís... Aspectes que contrasten amb algunes actituds cada dia més establertes a la nostra societat i, de retruc, dins del nostre moviment: individualisme, passotisme, hedonisme, consumisme, alienació, etc. Molts de nosaltres ja ens queixem que alguns àmbits de l'Esquerra Independentista s'han convertit en un oci alternatiu i barat, que sovint fins i tot desactiven la militància en comptes de reforçar el moviment. I això s'ha de tallar de soca-rel.
En Toni Villaescusa fou un model exemplar de patriota i de revolucionari. Ho fou en molts moments, i no només en el seu compromís a l'organització armada. I un model que tots hauríem de seguir, no per cap raó espiritual, sinó senzillament perquè va aportar tots els seus esforços en la defensa de la llibertat i dels drets dels treballadors i treballadores catalans. No hauríem d'oblidar la seva tasca en la construcció d'un moviment independentista unitari, des del partit on militava, el PSAN, des dels CSPC, des de les lluites sectorials i amb la creació d'un referent que va créixer i combatre; perquè ell va sembrar segurament la llavor més fructífera d'aquesta confluència de l'Esquerra independentista.
