Toni Lecha: algunes qüestions per complentar-ne la memòria

Aquest 19 de juny serà l’aniversari de la mort d’en Toni Lecha Berges. Repasso l’entrada a la Viquipèdia per fer l’article i a l’enllaç de l’any de la seva mort (2013) m’apareix una foto de la Via Catalana, amb en Lluís Llach i en Carles Santos i altres, al mig del tram d’Alcanar que connectava amb la “Via Valenciana” fins Vinaròs. Una fotografia amb molt simbolisme que en Toni no va poder viure ni veure, perquè va morir el juny anterior.

Amb aquest escrit només vull aportar quatres pinzellades sobre en Lecha que vaig conèixer. Una, que procedia d’una generació diferent a la de l’independentisme dels vuitanta. Havia militat abans al PSUC i a Bandera Roja, i s’havia implicat en les lluites veïnals, i ja als vuitanta havia format part de Nacionalistes d’Esquerra, una aventura electoral que no arrelà, i de la qual en sorgí el MEN (Moviment dels Nacionalistes d’Esquerra), en el qual continuà militant fins que un petit nucli d’aquest partit, entre els quals en Lecha, s’integraren a l’MDT, ja nascut dos anys abans. El MEN es destacava per un independentisme que impulsava sectorials com el feminisme i el moviment d’alliberament gai i lesbià, l’objecció de consciència, etc., molt en l’òrbita i potser a remolc de la LCR i del MCC. I que no sempre coincidia amb la dinàmica del moviment independentista de confrontació.

Les restes de Nd’E i del MEN, ja se sap, s’integraren a Iniciativa (IC) o més endavant a ERC.
L’evolució peculiar d’en Lecha té motius familiars i polítics: no buscava la cadireta i provenia d’una formació marxista sòlida, continuava participant en les lluites veïnes, encara no desballestades per la plena Transició; i era el germà i cunyat d’una parella d’actius independentistes. Potser aquest aspecte és el més determinant.

El caracteritzava un moviment de balancí o oscil·lant, endavant i enrere, especialment quan alguna cosa l’amoïnava... O quan es produïa una discussió intensa. Era el monstre de les reunions... El militant més implicat a empassar-se-les totes, a discutir-hi dialècticament i incansablement. Sempre m’ha fet pensar en un poema de Mayakovsky que satiritzava les inacabables reunions del bolxevics i que el propi Lenin havia elogiat (recordo el poema d’una antologia del poeta avantguardista rus, de l’antologia de Joaquim Horta, mort també el 2013, al setembre, per cert).   

El recordo a reunions a Nou Barris, de veure’l al local de Fontanella d'abans de l'atemptat, i en trobades de projectes unitaris bastits des dels casals independentistes de Barcelona, a la segona meitat dels noranta. Però el recordo més especialment com a membre de la Comissió de Portaveus dels presos independentistes. En aquelles visites i reunions, quan es parlava de temes més delicats, perquè s’hi barrejava i s’hi confonia la gimnàstica amb la magnèsia, ell sempre se’n desmarcava i deia que ell d’això no n’havia de saber res... i executava el moviment de balancí.

No puc oblidar un episodi que vam viure durant una de les visites que ens va fer com a portaveu dels presos independentistes (a banda de les visites, sé que va fer moltes reunions incansables amb polítics...). I cal reconèixer que el seu compromís era doble pel fet que, tot i voler mantenir-se allunyat de les coses de la “gimnàstica”, va gestionar situacions molt compromeses. Una d’aquestes va ser la visita que ens va fer amb en Jaume Oliveras, expresoner que havia estat alliberat un any i mig abans, que no era “portaveu” i que ja manegava els moviments polítics al carrer en pro dels seus interessos particulars (aleshores per a ICV o ERC, al millor postor). Són uns anys molt poc documentats que algun dia caldria explicar amb més detall.

La cosa és que l’Oliveras, pel seu compte i com a intercanvi dels seus cromos, pretenia que els presos independentistes a Brians signéssim una renúncia a la lluita armada, i duia un paper perquè ho féssim. El vam engegar a rodar tots quatre (en Pep, en David i l’Esteve), i en Lecha li va recriminar el fet que no li hagués dit res a ell, que era el portaveu dels presos que li havia facilitat la visita. L’Oliveras, que després fou diputat per ERC i és alcalde del Masnou des fa anys, i que coneixia en Lecha d’haver entrat conjuntament a l’MDT provinents del MEN, el va esbroncar de forma autoritària i el va desautoritzar. Allò em va doldre molt, pel Toni, i anunciava el desbaratament i la desfeta posterior. L’Oliveras no hauria d’haver marxat sense una bona allisada, sense un gec d’hòsties. En aquest país, mai es fa justícia?

He d’agrair moltes coses a en Lecha. També recordo com ens va obrir els ulls amb l’explicació de les relacions de l’August Gil Matamala, que fou advocat d’alguns dels primers detinguts, amb Baltasar Garzón. Una amistat de juristes “progres” d’aquells anys. En resum: en Gil Matamala pretenia que els encausats, presos i represaliats, acceptéssim els càrrecs i la culpabilitat, fet que seria gestionat pel jutge instructor –Garzón– en una gran operació i com a mèrit de solució al tema “Terra Lliure.”  Volien tancar el tema abans d’hora, amb guanys a mitges. Cosa de juristes progres de l’època i interessos compartits.
A banda, dins de l’AUP /AUA (l’Assemblea d’aleshores), es resolia la competència i prestigi existent del pol MDT, vist amb suspicàcies pel sector de Gil Matamala i exCrida. Per això aquest advocat, que durant anys ha barrejat les defenses jurídiques amb els seus interessos polítics, va renunciar a les nostres defenses (de cinc dels primers detinguts), ens va deixar a l’estacada i va sagnar les famílies cobrant una provisió de fons exageradament alta. Total, per a no fer res. Intentar enfonsar-nos més, això sí. I això que era l’únic advocat que militava en el mateix projecte, a l’AUP /AUA.

Més cap aquí, em ve a la memòria en Toni Lecha amb qui compartia converses sobre la importància del segle XIX, i del republicanisme, de les conquestes democràtiques de la Revolució del 1868 i de l’associacionisme obrer; de Francesc Sunyer i Capdevila, d’Abdó Terrades, d’Anselm Clavé, etc. En aquells anys, poc se’n parlava.

Després vam coincidir a la CUP. Va participar en la fundació de la CUP a Girona, cap al 2002. Abans havia estat forjant i formant una generació de joves al voltant dels Maulets i de l’anterior militància a les comarques nord-orientals, en aquelles incansables reunions...