“OTAN, de entrada NO, exige que te escuchen. Exige un referéndum” PSOE
“Vota Sí. En interés de España” Campanya del PSOE, referéndum de permanencia Alianza Atlántica (12-3-86). Catalunya, Les Canàries i Euskadi Sud van votar NO.
Aquest va ser un dels primers enganys del PSOE, però no l’últim, ja que ha anat acumulant una llarga llista de mentides des de que va començar a tocar poder. Recordem que abans de l’esmentat referèndum, el partit va deixar de ser marxista i es va liquidar del seu programa “el dret d’autodeterminació dels pobles”. Darrerament entre altres lleis va prendre el compromís de derogar “La Llei Mordassa”, però encara està intacte, però sembla que amb el “Pla de regeneració democràtica”, el president espanyol Pedro Sánchez optaria per aquesta via, potser d’Entrada sí. Si un partit enganya com ho ha fet el PSOE que podem esperar del seu compromís per satisfer les reivindicacions de la ciutadania. Però no només ho fan els seus dirigents d’àmbit estatal, també ho fan els autonòmics i sobretot des de les alcaldies. Amb els seus discursos paternalistes i buits de continguts com si el veïnatge no pogués tenir criteri propi o certs graus de coneixement. Però això també ho fan la majoria de representants polítics amb responsabilitat de quasi tots els partits. I és que el poder adquirit per les urnes els fa ser superiors i desqualifiquen qualsevol dissidència. Sóc conscient que no es pot generalitzar però existeix una certa tendència per anar cap aquí. D’altre banda la majoria dels mitjan de comunicació no estan fent el seu paper de fiscalitzar el poder. Al no fer-ho, es fa més un periodisme de declaracions i contradeclaracions i no s’ha aprofunditza tant en les propostes per desencallar les problemàtiques que sorgeixen. D’altra banda, reconec que s’han fet molt bons treballs d’investigació periodística en aquesta línia, però també cal dir que majoritàriament primen aquells no costant gaire esforç per incriminar deixant informes com aquell que no diu res sobre la taula. Tot plegat fa que no acabi de quallar una autèntica visió crítica de la societat fent que la comunicació política esdevingui un espectacle.
D’altre banda la majoria dels mitjan de comunicació no estan fent el seu paper de fiscalitzar el poder. Al no fer-ho, es fa més un periodisme de declaracions i contradeclaracions i no s’ha aprofunditza tant en les propostes per desencallar les problemàtiques que sorgeixen. D’altra banda, reconec que s’han fet molt bons treballs d’investigació periodística en aquesta línia, però també cal dir que majoritàriament primen aquells no costant gaire esforç per incriminar deixant informes com aquell que no diu res sobre la taula. Tot plegat fa que no acabi de quallar una autèntica visió crítica de la societat fent que la comunicació política esdevingui un espectacle.
Cal tenir en compte que el poder, sobre la falsa idea que governa per a tothom fa i des fa a la seva manera i el que surt beneficiat és l’empresariat i els interessos privats de la gran banca, tot i tenir una etiqueta d’esquerres. Amb més, compten amb la majoria de mitjans de comunicació que se centren més en difondre l’espectacle que la cultura i es criminalitza la dissidència que pren consciència de les arbitrarietats del Poder, malgrat hagi estat elegit democràticament. Naturalment que falla alguna cosa...
Per això em preocupa i molt que el PSOE i la seva sucursal a Catalunya, vulguin fer un “Un Pla de regeneració democràtica” per això crido ben fort cames ajudeu-meu!
