Un cop acabada la guerra del 1936, l’independentisme català, per mitjà de la tasca desenvolupada pel Front Nacional de Catalunya (FNC), sense oblidar l’actuació del sector borrellista d’Estat Català (EC), esdevingué el moviment polític més destacat del primer antifranquisme.
Els passos de frontera al nord i sud de l’Albera, i, en definitiva, l’elecció de la Catalunya Nord com a rereguarda estratègica d’un moviment, la direcció del qual romania a l’interior, resultaren, sens dubte, determinants.
Una frontera que dividia artificialment les comarques catalanes des del Tractat dels Pirineus de 1659, servia ara, paradoxalment, de refugi, temporal als militants independentistes obligats a fugir de casa seva per la derrota militar.
No era la primera vegada, tanmateix, que l’independentisme es veia obligat a jugar-se-la anant amunt i avall, i aprofitar aquells sempre controlats i, ensems prou arriscats, passos de frontera.
Però, com s’ha vist de nou no fa encara uns pocs anys, no seria tampoc, ni de bon tros, l’última.
Fou Daniel Cardona, el màxim dirigent de Nosaltres Sols!, l’organització separatista expulsada d’EC el gener de 1937 per les seves diferències amb l’aleshores secretari general, Joan Cornudella, el primer en copsar l’oportunitat estratègica que, malgrat tot, oferia la nova situació aquell començament de 1939: continuar la lluita contra el franquisme mirant de lligar la reivindicació nacional catalana amb la sort dels països aliats en contra de les potències totalitàries arreu del món.
Certament, la necessitat d’unitat nacional davant la situació d’excepcionalitat que sofria el país havia de prendre un model de lluita resistent a l’interior que, d’altra banda, durant la Segona Guerra Mundial, pocs mesos després, esdevindria d’aplicació general als diversos territoris ocupats per les tropes nazi-feixistes.
Cardona s’adonà que les necessitats de la lluita política imposaven una via de col·laboració, almenys amb un dels dos sectors d’Estat Català –l’altra, per la miopia política del secretari general, Vicenç Borrell, s’autoexclogué– i, així, deixant de banda diferències del passat, el 4 de maig de 1940 a París tancà amb Joan Cornudella l’acord que donà pas a “l’organització patriòtica resistent” que fins al mes de juny de 1942 no rebé el nom de Front Nacional de Catalunya.
Davant el desolador panorama de l’ocupació franquista de Catalunya i el que semblava imparable ofensiva del nazisme als camps de batalla internacionals, l’objectiu de la nova organització resultava tan difícil de tirar endavant com senzill de definir: resistir. Per això, de bon començament, totes les activitats del FNC anaren dirigides a servir d’ajut a les potències democràtiques en guerra, per mitjà de tota mena de tasques d’espionatge, col·laboració i ajut logístic, entre les quals s’incloïen lògicament també els passos de frontera, renunciant expressament a altres accions molt més pròpies d’una formació política.
Amb una estructura a la irlandesa, dins la qual la branca política era controlada per Cornudella i la militar, per Martínez i Vendrell, la direcció efectiva de la nova organització radicada a l’interior es demostrà decisiva pel relatiu èxit del Front. Mentre a Perpinyà, Antoni Andreu i Daniel Cardona, ben aviat substituït per la seva malaltia inguarible per Jaume Cornudella, encapçalaven l’equip de col·laboradors que canalitzava a l’Estat francès el treball de l’interior i mantenia la responsabilitat principal de les cadenes d’evasió, al Principat s’intensificaven les relacions amb els serveis secrets aliats francesos, polonesos, anglesos i americans.
La millor constatació que la tasca del FNC feia forat foren els intents del sector borrellista d’EC de tirar endavant igualment una organització resistent dedicada a la col·laboració amb els serveis secrets aliats. Les missions principals que s’encarregaren a aquests militants separatistes al nord de l’Albera foren, així, vigilar la frontera, davant la infiltració d’elements franquistes, i canalitzar el pas de fugitius, per a la qual cosa s’establiren diverses vies cap al Sud. Al mateix temps, per tal de coordinar aquestes tasques, es creà el Servei d’Informació Militar de Catalunya (SIMCA), sota la direcció de Joan Carol, qui, traslladat a Barcelona, assumí tasques de control del moviment diari dels vaixells del port de Barcelona, fins a la caiguda d’aquesta organització el setembre de 1941.
La desarticulació de la xarxa afectà molt seriosament l’estructura creada per EC a la Catalunya Nord, que posteriorment patiria la desaparició en la lluita de resistència contra el nazisme a l’Estat francès de nombrosos militants i de dirigents com Florenci Tor, Pere Llussà, Joaquim Casamitjana, Jaume Sabater o Estanislau Pedrola.
El novembre de 1943 el FNC patia també la seva caiguda fins aleshores més destacada amb una setantena llarga de detencions, Joan Cornudella entre ells, donant compte de la importància adquirida dins l’antifranquisme català durant aquells primers anys de dictadura.
Mentrestant, el signe de la guerra havia canviat radicalment d’orientació. Amb la segura victòria aliada, l’objectiu principal de l’independentisme esdevingué obertament vincular el plet català i, per tant, la continuïtat del règim de Franco, amb la configuració del nou mapa mundial.
Així, des de mitjan 1944 el FNC destinà tots els seus esforços cap a l’organització d’un seguit d’operacions, com penjades de senyeres en llocs prou cèntrics i emblemàtics, enganxada de pasquins, etc., alguna d’elles prou espectacular com la realitzada a la Sagrada Família la diada de Sant Jordi de 1945, que contribuïssin a posar de manifest l’existència nacional diferenciada de Catalunya sotmesa per un règim totalitari com el franquista.
La impagable tasca d’aquells i aquelles militants restà, malauradament, impagada.
Des del 2022, la Fundació Reexida porta endavant la campanya, “Rutes de la llibertat”, per tal de difondre, no sols la tasca de totes aquelles persones que arriscaren la vida en aquests passos de frontera, sinó també donà a conèixer les rutes utilitzades per les comarques de l’Alt Empordà, la Garrotxa i la Cerdanya, traçades, marcades i geolocalitzades amb l’app Wikiloc.
