Feia temps que tenia pensant aquest article i, per tant, en l’anàlisi de les llums –moltes– i ombres –unes quantes i massa protagonistes– dels continguts informatius de TV3. En conseqüència, esmentaré coses molt recents i d’altres que ja tenen uns quants dies, però que totes han passat aquest 2024 que deixem enrere.
Començo per alguns dels elements a destacar positivament. La cobertura informativa dels catastròfics aiguats al País Valencià ha demostrat un cop més el valor i la necessitat de poder comptar amb mitjans públics audiovisuals amb bons equips humans al darrere. Així ho vaig ja anotar en un anterior article, en el qual aplaudia la feina feta per À Punt aquells dramàtics dies. A més dels Telenotícies, un 30 minuts va completar aquesta bona tasca periodística. I aprofitant que parlem d’aquest veterà i excel·lent programa de reportatges, em sumo a les felicitacions més que merescudes que han rebut els professionals que l’han fet possible tots aquests 40 anys, començant pels qui han estat els seus grans directors: Joan Salvat, Eduard Sanjuán i Carles Solà.
I fa poc, TV3 ens oferia un reportatge de Mireia Rom que exemplifica el significat de comptar amb uns mitjans nacionals de comunicació. El reportatge sobre els nou professors de l’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca, un cop definitivament tancat el seu calvari judicial, després d’haver estat injustament perseguits durant anys des de tribunals i fiscalies, mitjans de comunicació i organitzacions polítiques i preteses associacions, tenia un valor informatiu i humà de primer nivell.
Però –i aquí comencen els meus peròs– no s’entén com aquest reportatge no ha tingut continuïtat. És el que fa qualsevol mitjà quan tens una bona exclusiva, l’explotes i l’estires fins que hi treus tot el suc. Tenia tot el sentit, periodístic i de marca corporativa de la casa, que s’hagués fet un seguiment d’un tema que va causar tant d’enrenou mediàtic, amb una fastigosa i repugnant ‘cacera a l’home’ contra uns bons professionals de l’educació i que, de retruc, va crear un negatiu clima d’autocensura a l’escola catalana… Que també es tractava d’això amb tot plegat, no? I no em vull deixar de la llista els diversos consellers d’Educació en tots aquests anys i quin suport van donar o deixar de donar a aquests nou professors, com a professionals i com a compatriotes.
Està tot inventat i només calia posar-ho en marxa: haver demanat explicacions d’aquest indecent episodi als òrgans judicials que van donar per bona una denúncia que no tenia cabuda al Codi Penal, si no és que parlem del ‘codi penal de l’enemic’; a la Fiscalia, pel mateix motiu; a la Guàrdia Civil o als seus responsables governamentals (en tant que el responsable d’una de les seves associacions va ser protagonista de les denúncies dins d’un cos uniformat on res no es fa al marge de la seva jerarquia militar); a determinats polítics, encara que algun ara hagi desaparegut d’escena, i també als diversos mitjans escrits, radiofònics i televisius que es van apuntar amb entusiasme a la cacera de bruixes.
Haver-ho fet hauria estat una lògica decisió d’un mitjà de comunicació, més encara d’un mitjà nacional. No fer-ho respon a un greu error de la direcció d’informatius, que se suma a d’altres.
Que la graella dels TN de TV3 estigui sovint marcada, encapçalada i protagonitzada pels mateixos temes que et pots trobar als informatius espanyols hauria de ser motiu de preocupació dins i fora de la casa. És difícil discernir quina és la influència del clima de desmotivació col·lectiva que patim en els darrers anys com a país perquè això passi sense més, però passa.
La madrilenyització de la seva oferta informativa està donant mostres d’haver-se instal·lat com a norma en els criteris de selecció i tractament de les notícies, a un nivell que posa en qüestió els seus objectius fundacionals. Si la diferència en els temes de sumari que no siguin els conflictes internacionals –que surten també a la BBC o France 2– està bàsicament en el to de la crònica i en el fet que la presentació sigui en català, alguna cosa està fallant de fa temps. Pot semblar una caricatura, però que les astracanades de la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid siguin permanentment notícia i notícia destacada, situa a TV3 com a una televisió regional del nord-est de la península Ibèrica. I en alguns tractaments informatius, directament com a televisió tristament provinciana.
Res millor que dos exemples per il·lustrar-ho. El primer, sobre una de les greus problemàtiques que pateixen milers de compatriotes dia sí dia també: el mal servei crònic del transport ferroviari de (in)competència espanyola. Doncs bé, davant d’una compareixença parlamentària del ministre del ram per parlar de Renfe, cosa que no succeeix pas cada dia, la crònica s’enfocà en unes deficiències que s’havien produït a Madrid, o sigui a uns 600 km de l’Hospitalet de Llobregat i més de 400 de Reus, Lleida o Tarragona. Aquest era el tema central de la crònica, des del vídeo que acompanyava l’off fins a les intervencions posteriors: Madrid. Al final, un parell de talls breus de dos parlamentaris catalans denunciant el que ens passa i avall que fa baixada. No tinc gens clar que un Canal Sur o una Aragón TV haguessin arribat tan lluny en un cas similar. Per això he utilitzat abans el terme provincià.
El segon és trobar-te que el sumari del TN en una de les jornades del debat de política general al Parlament, aquest no apareixia ni com a primera notícia, ni com a segona, ni com a tercera, sinó darrere d’unes quantes situades a… Madrid, és clar! Puc entendre que el baix nivell argumentatiu i oratori de la gran majoria de diputats que surten a la tribuna de la nostra cambra legislativa sigui un element dissuasiu per a qualsevol periodista, però és el principal debat parlamentari a casa nostra i, a més, era el primer del nou Govern.
I podríem seguir: en quin ordre i prelació es presenten les dades del CIS sobre grups polítics; com les comparatives de dades estadístiques, del que sigui, és amb regions espanyoles i només ocasionalment amb la resta de la UE… L’òptica provinciana amara moltes coses, o sigui massa coses.
Certament, determinades temàtiques se situen, tot i que no pas sempre, dins del que hauria de ser la normalitat en una televisió nacional. Parlo especialment dels espais dedicats a la cultura o la informació meteorològica. Però això no fa menys greu el problema, sinó que el fa més evident encara.
Quan prioritzes i omples la teva graella informativa amb notícies i/o enfocaments informatius que responen al lema de la rifa espanyola de Nadal, allò “que nos une”, fas de televisió regional en català, no de televisió nacional.
Els mitjans públics no només tenen l’obligació d’oferir notícies i reportatges de qualitat, sinó evitar anar a remolc d’allò que ja han explicat d’altres. I pugnar, pugnar sempre, per marcar l’agenda informativa del país i jugar-hi a fons, com analitzava en el cas dels professors perseguits.
No té trellat que, amb una redacció tan nombrosa i ben qualificada com la que té TV3, no s’hagués ofert des del principi un tractament informatiu de la Copa Amèrica que no fos allunyat d’un nociu servilisme provincià als poders que la van dur a Barcelona. Això no va canviar fins que la suma de dures queixes internes, com la del Sindicat de Periodistes, juntament amb l’excel·lent feina d’altres mitjans que van impugnar el discurs de ‘flors i violes’ econòmic, més un xup-xup a les xarxes socials, va trencar amb un tractament mediàtic massa semblant a uns publireportatges.
Parlo d’una redacció que té la capacitat i els mitjans per fer molt més que repetir el relat prefabricat d’un esdeveniment elitista dopat amb diners públics. Vaja, haver investigat què hi havia de veritat sobre els seus suposats grans beneficis, com han fet periodistes com Roger Palà o Laura Aznar de Crític, o Jesús Rodríguez de la Directa, qui recentment va rebre una menció especial en el darrer Premi Ramon Barnils de periodisme d’investigació. L’interès públic en el tema és innegable quan mirem els milions aportats per les institucions del país. Més encara quan saps o hauries de saber que les seves dues edicions a València, fa més d’una dècada, van generar un forat de ‘només’ uns 400 milions d’euros.
Fa uns mesos vaig esmentar en un article de la revista de Comunicació 21 el concepte de la sobirania cultural, on els mitjans i el conjunt de la indústria cultural, especialment l’audiovisual, hi tenen un paper fonamental. Una sobirania cultural que passa, necessàriament i en qualsevol lloc del món, per dos elements definitoris i alhora tractors d’aquesta. El primer, la producció en la llengua pròpia, com a prioritat i no pas com a opció. I el segon, la creació d’un relat –o millor dit, relats– que alimentin amb significats potents, integradors i atractius la identificació de la ciutadania amb el mateix país i la seva projecció exterior; una identificació i projecció no subordinades a cap altre espai cultural o nacional.
Que l’oferta informativa de TV3 no va tota pas per aquí ho he analitzat abans. Però amb algunes produccions de sèries de ficció tampoc anem pas bé –i malauradament tampoc no en tenim pas gaires– si del que es tracta és d’evitar entrar en la dinàmica d’anar esdevenint el simpàtic, accessori i innocu ‘accent català’ de l’ecosistema mediàtic i audiovisual estatal. Ho deixem per a un proper article.Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
