L’Antonio Perez Velasco va neixer a Madrid l’any 1960 però, de seguida, amb només sis mesos, la seva família es va traslladar a la Granja de San Ildefonso, a Segòvia, per treballar a la fàbrica de vidre de Cristalera Española. Anys més tard i seguint l’expansió empresarial de la Cristalera des d’una posició de treballadors a qui aquesta podía desplaçar, després d’altres destinacions, arribarien a Catalunya. Ho van fer en moments molt convulsos, entre les dècades dels 70 i els 80, quan s’estaven frustrant les expectatives d’un canvi polític real generades al tardofranquisme i, en plena crisi econòmica i amb un atur molt elevat, el moviment obrer es despolititzava perdent militància i suports i, amb ell, tota l’esperança d’una vida digna per la classe treballadora. Enlloc d’això es va imposar, en un context de frustració generalitzat, la problemàtica de l’ús abusiu de l’heroïna com a agent desmobilitzador. Els mateixos barris que havien vist als seus veïnats reivindicar serveis bàsics com escoles, CAPs o transports públics de qualitat, van haver de fer front a problemàtiques més complexes, com la delinqüència o l’addicció entre els seus joves. Des del seu anonimat i des de la perifèria de la perifèria, al poble penedesenc de l’Arboç, l’Antonio viuria a l’ombra de tots aquests canvis i ho faria triant un bàndol, sense dubtar: persistir en el comunisme.
«La meva catalanitat comença als 12 anys. Després de la Granja de San Ildefonso, amb la familia, vam anar a Sevilla i a Alcalá de Guadaira, sempre en funció de les necessitats de Cristalera española. Finalment, quan s’obre una fàbrica a L’Arboç, ens instalem als habitatges cooperatius per treballadors i ja ens quedem aquí quiets.»
L’Arboç fou la destinació final d’una familia bregada en les migracions. A l’Arboç i encara siguent un nen de dotze anys l’Antonio treballava repartint El Mundo Deportivo, a pesseta per diari, mentre el seu pare, que havia estat al PCE, començava una militància al PSUC. «A casa, a diferència de moltes famílies que intentaven no ficar-se en política, el malestar de la classe obrera no era cap tabú sinó un tema recurrent. Se’n parlava i molt: El meu avi va fer sindicalisme durant els anys trenta i, després de la guerra, es va haver d’exiliar a França, on els col·laboracionistes de Vichy el van arrestar i el van entregar als nazis. Va anar a parar al camp de concentració de Gusen, a Àustria, on va perdre la vida en unes condicions terribles. El seu cos ni la meva àvia ni els seus fills no el van poder enterrar mai perquè el van cremar als forns. Tota aquesta història de l’avi va ser viscuda de manera tràgica per la familia, que no va poder ni tan sols celebrar un funeral.. la postguerra i la repressió que va comportar, a casa meva, la van viure amb molta intensitat. En aquella casa, pel fet d’haver-hi nascut, ja estaves posicionat. A l’escola jugàvem a fer guerres amb uns ninotets petits de plàstic que valien vint-i-cinc pessetes el sobre als estancs… jo sempre triava els russos.»
D’adolescent, un vespre i per casualitat, l’Antonio es va trobar un grup de nois i noies fent agitació i propaganda pel seu barri de la Cristalera. «Els nanos van aparèixer i desaparèixer, deixant un rastre de pintades amb la falç i el martell i un eixam volàtil d’exemplars de la seva revista, La Jove Guàrdia Roja. Vaig retenir a la memòria aquelles cares i el nom de la seva organització: UJM-L, la Unió de Joventuts Marxistes-Leninistes.»
La Jove Guàrdia Roja fou la revista de la UJM-L des del seu naixement fins a la seva dissolució. Impresa i distribuida de manera anònima, juntament amb Linia Proletaria, que fou la revista del PCE(i), van ser una finestra única en el panorama informatiu català per conèixer el punt de vista dels moviments armats marxistes i independentistes. Les relacions polítiques del PCE(i) tenien abast internacional i això, sumat al fet que la seva direcció era a l’exili argelí, on moltes organitzacions hi tenien representació, feia que Linia proletaria o la Jove Guàrdia Roja publiquessin comunicats i manifestos de lluites molt diverses que es vivien als continents europeu i africà. A partir de la seva lectura i per la magnífica impressió que li havien causat aquells nois pintant pels carrers del seu barri, l’Antonio es va començar a sentir proper a la UJM-L.
Amb setze anys va entrar a treballar a un taller de maquinària agrícola i, allà, es va treure el títol de polidor i soldador i va tractar i conèixer a gent del PCE(i). D’aquelles relacions es va crear el vincle que va facilitar el seu ingrès a la UJM-L. «Quan vaig entrar a treballar al taller fèiem assemblees amb els treballadors de la construcció dels habitatges sindicals. Allí erem uns cinc-cents treballadors i hi havia assemblees setmanals. Per temes generals de l’obra o el taller, per convenis… en aquestes assemblees intentavem obrir els ulls a tothom qui es creia allò de l’eurocomunisme i l’estat del benestar. Per l’oratòria deduïes qui era de CCOO i qui era dels nostres. Ells s’estaven venent els seus suposats principis en directe i nosaltres estavem allí per recordar-los: socialisme o barbàrie.»
La UJM-L, les joventuts del PCE(i), fou una escola de teoría i de praxi. Nascudes l’any 1976 al si d’una escissió del PSUC, a qui consideraven un partit a la deriva petitburgesa, s’oposaven al capitalisme i a l’evolució que estava prenent la política soviètica, que consideraven revisionista. Amb l’Esquerra Independentista i amb la CNT van interpretar l’anomenada Transició espanyola com una traïció a la lluita que l’havia provocat i s’oposaven frontalment al curs dels esdeveniments que acabarien propiciant el que s’ha anomenat el règim del 78, que entenien com una continuitat del franquisme amb una pàtina de vernís de democràcia burgesa.
«Vam viure un període de crisi ideológica molt gran, que va representar una crisi política i orgànica terrible pel comunisme català. El capital va subornar als líders i el potent moviment es va ensorrar. Amb la distància i tot, és molt més greu que el que va fer Podemos amb el 15-m o el processisme amb el moviment de masses independentista: convertir un malestar expressat als carrers en estructures burocràtiques a la recerca de subvencions i càrrecs… en aquell context històric la pèrdua va ser molt més greu; inmensa: a canvi de pactar la legalització i l’accés a les institucions, es va deixar en mans dels reformistes procedents del règim franquista la iniciativa del canvi polític. Tant és així que la quasi totalitat dels ministres i senadors franquistes van seguir en política i, sobretot, en negocis fins molts anys després de donar per acabat el franquisme… tallant el bacallà. Aquella traïció encara l’arrosseguem avui perquè, d’allò, en va sorgir l’ingrès a la CEE i el procés de desindustrialització exigit pel que s’ha acabat anomenant la Troika.»
A diferència d’altres organitzacions, que es van limitar a oposar-s’hi des d’un plànol teòric, el PCE(i) va ser capaç de bastir una organització amb prou força per plantar cara als carrers i mantenir viva la flama de la combativitat. «Practicavem la guerrilla urbana. La confrontació cos a cos amb les forces d’ocupació. Ho feiem amb tota premeditació: amb estratègies militaristes… S’ha dit que erem una organització molt violenta però no és així: si haviem de donar resposta a les seves agressions era per autodefensa… la repressió que patiem, que va incloure tortures i assassinats, no era una fixació de la policía amb nosaltres sinó que venia d’un consens entre tots els poders fàctics: volien esborrar-nos com fos del seu relat de transició pacífica del feixisme a un capitalisme feliç on tothom seria lliure i pròsper. Per una banda el franquisme ens volia morts o empresonats i, per l’altra, el PSC o el PSUC tenien la consigna de que els seus militants no es relacionessin amb nosaltres o, fins i tot, en casos concrets, ens denunciessin. A mi em van fer d’enllaç de la UJM-L al Penedès i de seguida vaig notar l’abisme ideològic que ens separava de les organitzacions que estaven renunciant als seus suposats principis: amb CCOO, al Vendrell, Vilafranca o al Penedès en general, xocavem molt per la qüestió nacional. Si havien arribat a l’any 1978 demanant l’autodeterminació dels Països Catalans o plantejant una federació entre el País Valencià, les Illes i Catalunya com la cosa més natural del món, a partir d’acceptar la legalitat borbònica, tots aquests debats els resultaven incòmodes… un tema per abandonar, donant per bona la unitat d’Espanya i blanquejant el colonialisme que exerceix l’estat a Euskal Herria, als Països Catalans, Galiza o les Canàries. I no era només això: per l’assassinat de Puig Antich, per exemple, vam fer una mani molt combativa a Barcelona. Vam baixar diverses assemblees nostres del Penedès… doncs et creus que van moure el cul, la gent del PSUC o CCOO? Es van quedar a casa per una consigna dels seus quadres dirigents… era com si acceptessin que el règim podía condemnar a mort a un llibertari per no haver renunciat als seus ideals. Un desastre. Una traïció, com ja he dit.»
Mentre els dirigents dels partits legalitzats anaven obeïnt les consignes del règim i enquadrant-se en un lerrouxisme desacomplexat i en una renúncia de classe que els portaría a abraçar la socialdemocràcia, la UJM-L es posicionava ideològicament organitzant campanyes de suport al Moviment basc d’alliberament nacional i als presos d’ETA(m) o els Comandos Autònoms Anticapitalistes, referentciant-los com a front de lluita a qui el franquisme no havia pogut subornar. Així mateix, el seu consell polític, apostava pel maoisme com a lluita permanent, sense renúncies de cap mena. Es van prioritzar les relacions amb el PSAN-MDT i es va apostar per un front més ampli que els coordinés amb llibertaris i amb tota mena d’anticapitalistes amb qui unir forces: «L’Esquerra Independentista també erem nosaltres però no hi havia unitat orgànica: tenia sectors petit-burgesos amb qui ens costava més entendre’ns, com s’ha vist en tota l’evolució del que ha desembocat en aquests sectors que encara ara reivindiquen l’anomenat front patriòtic, que és interclassista. Nosaltres, en canvi, erem una organització majoritàriament obrera, de barris migrants i famílies molt humils, mentre ells tenien tot tipus de sectors, inclosos els burgesos. De vegades, aquests desencontres, eren una pura qüestió de classe: els sectors més acadèmics o de les anomenades professions liberals de l’EI s’hi jugaven la ideología però, les condicions materials de vida, ja les tenien més assolides. Va ser per altres sectors de l’EI, d’orígens treballadors i d’ideologies obreristes, que la unitat d’acció va ser possible. Amb ells vam haver de patir la repressió amb que el franquisme tractava als treballadors: una de més desacomplexada i brutal. El franquisme era més sàdic amb unes classes socials que amb altres.»
Mentre l’Antonio va fer d’enllaç de la UJM-L al Penedès la seva cèl. lula va anar incorporant militants i tenia una activitat prou constant, però la repressió també l’acabaria afectant: «Al Vendrell, l’Arboç o a Vilafranca teniem gent molt mobilitzada: feiem paradetes del Sàhara, campanyes pels presos bascos, agitació, participàvem de les caixes de resistència de diverses vagues o conflictes laborals… estàvem implicats en la realitat de la comarca. Això fins que la policía va aconseguir que interioritzessim la por: l’assassinat a sang freda de Gustau Muñoz i com va anar el seu funeral, les detencions amb tortures… també hi ha el cas del Jordi Martínez de Foix, de qui certa historiografía ha donat per bona la versió de que va morir en escaltar-li un artefacte explosiu que estava manipulant. Això és rotundament fals. Quan el Jordi va ser assassinat per grups parapolicials, dos mesos després de que matessin al Gustau, portava temps visquent en la semiclandestinitat, sent molt conscient de que anaven a per ell. Fou la época del cas Scala i la CNT, quan la policía va seguir una estratègia d’infiltrar-se a l’anticapitalisme català i de fer-ho per provocar morts. Al Jordi, quan el van matar, ja li estaven fent seguiments des de feia mesos i, com li havia passat a altres militants, l’havien ferit de bala pels carrers de Barcelona poc abans, en una manifestació. Havia de dormir cada dia o cada dos dies en cases diferents, perquè vivía de nit i dormia de dia. No seguia cap rutina ni avisava de que feia o amb qui es relacionava. Al PC(i) mai ens hem cregut que morís fabricant cap explosiu: sabem perfectament que el van assassinar. Aquí a l’Arboç havia vingut a fer-nos formació i el coneixiem… tothom dels que en aquell moment militàvem al partit sabem que la seva mort era anunciada. Anaven a per ell.»
Amb 19 anys l’Antonio va sortir de la UJM-L per ingressar al PCE(i) però poc abans, en una de les anades a Barcelona, concretament en una manifestació de solidaritat amb la COPEL (coordinadora de presos socials en lluita) a la presó Model, l’any 1977, un grup a qui s’havia donat la consigna de tallar un carrer no va poder formar la barricada on s’havia previst i la policía va entrar amb furgonetes al bell mig del gruix de la gent, provocant una confrontació on l’Antonio es va trobar involucrat de cop i volta. El van agafar amb altres companys en un cos a cos i, a la comissaria de Laietana, el van torturar. «Ens van enganxar al costat de la Modelo i a mi em van trobar diverses boles metàl·liques de les que utilitzàvem pels nostres tira-xines. Em vaig passar només uns dies allí, que van incloure la nit de Nadal, Nadal i Sant Esteve, però les seqüeles de la pallissa que em van donar van durar mesos… vaig estar tres mesos de baixa. Em vaig cagar a sobre per una malaltia d’intestins que tenia i això els va fer emprenyar molt. També la qüestió nacional va ser-hi present: en llegir que al meu DNI hi posava que jo havia nascut a Madrid, relacionant-ho amb el fet que militava en un partit independentista, ho van considerar una traïció. Em veien com un venut. Un que havia renegat de l’espanyolitat. Em van voler ofegar a la palangana amb l’aigua bruta que havia resultat de netejar-me els calçotets i els pantalons. Em fotien hòsties amb una bossa al cap, de manera que jo no podía respirar ni veure res, i simulaven que em tallarien amb una serra elèctrica o amb diversos sorolls amenaçadors. Volien els noms dels meus companys de cèl·lula i, encara que em vaig literalment cagar i vaig passar molta por, no els vaig dir res.»
La detenció de l’Antonio va provocar molt malestar a casa seva. En aquelles dates sovintejaven els assassinats parapolicials, molts d’ells de gent molt jove. Van detenir a la Lola López, també del PC(i), que un cop empresonada ingressaria a ETA i encara ara està empresonada, siguent la presa política catalana de més edat i que porta més anys entre reixes. Al Penedès també van deixar un rastre de repressió, que duraria fins ben entrats els anys 90, amb l’empresonament de la familia Mimbrero del Vendrell, que complirien penes molt llargues. Les reunions del partit van començar a extremar precaucions i a prioritzar la seguretat i això va espantar a molta gent, inclosos els pares de l’Antonio: «El meu pare s’havia cregut que jo em limitava a repartir pamflets a les sortides de la fàbriques però, arrel de la meva detenció, va indagar sobre el que fèiem i es va espantar. Em duia cada cap de setmana al xalet d’un amic seu del PSUC aquí a Cunit i es podría dir que em tenien sota arrest domiciliàri: si intentava escapar-me per anar a Barcelona em perseguien i em retenien a la urbanització aquella. Jo vaig seguir col. laborant amb la difussió de La Jove Guàrdia Roja i relacionant-me amb la gent del Penedès però els meus pares van intentar evitar de totes-totes que baixés a Barcelona perquè no volien una segona detenció. Vaig començar a passar les tardes amb gent del barri més despolititzada i a fumar porros i a fer una vida més apartada de la miltància. El meu pare tenia una línea política cada cop més alineada amb la socialdemocràcia i veia amb molts mals ulls la nostra estartègia combativa. Va ser un temps on vaig ajuntar-me amb la meva parella, que és la mare de les meves filles… una època on vaig deixar la militància política per prioritzar la feina… fer una família i buscar-me la vida. Més gent va enrretirar-se del Partit en aquells dies. La pressió policial i un sentiment de frustració amb la deriva dels partits comunistes europeus van suposar una davallada de miltància important. També s’ha de dir que la heroïna, a la nostra comarca, va fer molt de mal. Gent que havia estat motivada per ideals molt generosos va perdre el nord per culpa de les adiccions. Fou una temporada en que la combinació de la repressió i la contracultura de les drogues, que va ser molt nihilista i consumista, van aconseguir desgastar-nos molt. Una bona pila de companys i companyes que havien tingut una consciència comunista ferma van morir o patir malalties o exclusió per causa de l’heroïna.»
El distanciament de l’Antonio va durar fins que un dia, pels carrers de l’Arboç, es va trobar amb el seu camarada Miguel, que repartia exemplars de Linia Proletaria. Aquest el va interpel.lar: “Pero tu eres uno de los nuestros o no?” La resposta li va sortir de dins: “Sí. Claro que lo soy.”
Arrel de la seva amistat amb el Miguel, amb qui havien compartit militància a la UJM-L de l’Arboç, l’Antonio va anar tornant a l’activitat política. El PC(i), que havia decidit eliminar la “E” d’Espanya de les seves sigles en un congrès a l’Hospitalet l’any 1985, havia quedat molt tocat pel desgast de les agressions policials entre els seus militants. En un procès paral.lel a la dissolució del partit, alguns militants van retirar-se a la vida laboral i familiar i alguns altres es van anar integrant a l’Esquerra Independentista. Al Baix Penedès uns quants van col.laborar amb Els Feixucs, que era un grup vendrellenc de suport als insubmissos al servei militar i a la Prestació Social Substitutòria, format per llibertaris i anticapitalistes en general. L’Ateneu X de Vilafranca, la formació de la PUA… van donar suport a les lluites juvenils que, generacionalment, havien precedit. A part de la formació i la discussió van aportar la seva experiència de tot el que havien après plantant cara a la policía i a l’estat. De totes les lluites que es van formar a la comarca en aquells anys, l’Antonio les va conèixer totes amb més o menys intensitat. Va viure d’aprop la formació de diverses Candidatures d’Unitat Popular a diferents pobles, les primeres assemblees d’Arran… Una que el va implicar molt fou la lluita dels pensionistes: «Quan la meva filla petita era recent nascuda em van detectar un càncer i em van haver de fer un transplantament de medul·la. Al primer moment em van donar una pensió més o menys digna per una persona amb dues filles però, quasi a l’acte, al cap de només tres mesos, me la van retirar i em van deixar amb 500 euros al mes per pagar el lloguer i el menjar. Allò va significar una dificultat molt gran per la meva familia: vam haver de recorrer a Càritas i a diverses institucions assistencials. La gent de la PUA em feia paquets amb bolquers infantils i llet en pols per poder tirar endavant. El col.lectiu Ronda va dur el meu judici on, l’advocat de l’estat va dir que malgrat patir una incapacitat quasi total, jo estava possibilitat per treballar en una fàbrica o un taller. El que jo vaig entendre és que, com que m’havien trobat una medul·la i no m’havia mort, no em volien pagar ni un euro.» La lluita, organitzada amb el nom de Marea pensionista del Vendrell, va tenir un cert recorregut però el desgast de la gent, en general vulnerabilitzada per les institucions, la van anar esgotant. «Primer vam arribar a reunir una bona pila de gent a les assemblees que feiem al Vendrell, molta de la qual va participar en la marxa pels drets socials, la marxa dels aturats del Garraf… però al final erem cada cop menys. Un dia només vam ser dos a l’assemblea i, aquell dia, vam decidir plegar.»
El Baix Penedès és una comarca on la militància comporta més dificultats que en moltes altres. Els factors deuen ser molts i molt discutibles: hi ha indicadors com els altíssims índexs d’atur, de persones que han de recórrer als serveis socials, de fracàs escolar, precarietat laboral… que fan creure que per molta gent treballar o buscar-se la vida sigui una prioritat a l’hora de dedicar temps i esforços, però altres factors d’aspecte més innocent poden ser tant o més dificultosos per la idea de militar. L’anonimat, per exemple. L’absència d’anonimat. Als pobles o a les ciutats petites, que és del que està composat el Penedès, la gent es coneix més que en altres llocs més poblats o compactes. Això fa que tothom sàpiga qui ets, inclosos la policía i els enemics polítics. «Quan va fer paradeta Vox a l’Arboç, per exemple, la BRIMO va retenir a la meva dona per haver escopit a terra. Una companya de la CUP i jo hi vam anar per tal que la deixessin marxar i es va crear una confusió d’empentes i forcejaments. A ella li van fer pagar una multa que, si no es pagava en quinze dies, passava a ser el doble. A la companya de la CUP i a mi ens en van posar una de sis-cents a cada un per “resistència a l’autoritat”. La gent de la CUP ens va deixar l’import de la multa, que vam anar tornant a plaços, i a la companya regidora i a mi, gràcies a Alerta Solidària, ens van arxivar el cas després de diverses apel.lacions. Però també vaig tenir una baralla amb rerefons polític que m’ha tingut molt amoinat una bona temporada. Encara ara m’atabala, tot i que el meu advocat d’ofici em diu que estigui tranquil. Jo havia anat a collir una ferralla per guanyar alguns euros i un cotxe va començar a cridar i a buscar una discussió amb mi. Resulta que era el fill d’un que es presenta a les llistes de Ciutadans aquí a l’Arboç i, malauradament, va acabar tot malament. Els quatre, o sigui els dos matrimonis, vam tenir unes paraules molt vehements i unes empentes però la meva dona va ser la més afectada, ja que es va trencar el canell quan la van empènyer a terra però, amb això i tot, va ser ell qui ens va denunciar. Ens va denunciar per la via penal: per agressions i amenaces. Diu que li vam donar cops de puny i no sé quantes mentides més. Per si fos poc va aportar uns suposats testimonis, que són uns espanyolistes d’aquí el poble que ni hi eren. Tota aquesta historia ha estat molt desagradable però passarà… a casa ho hem viscut amb molta inquietud i malestar perquè, aplicant la llei mordaça, a la meva dona l’acusaven de desobeïr als Mossos i de plantar-los cara… a qui se suposa que ha d’obeïr, algú amb la mà trencada? Doncs al dolor que li provoca la lesió, no a cap Mosso amb idees autoritàries. Estem pendents de judici i ja veurem com va però la qüestió económica ens fa un nus a l’estòmac…no estem per pagar multes.»
Els darrers anys l’Antonio es va implicar en la creació del CDR de l’Arboç i sempre que pot col.labora amb la Candidatura d’Unitat Popular, però el fet d’incloure en el que s’ha anomenat “el procés” la presència de cert veïnat provinent de la sociología convergent, el va fer desconfiar dels lideratges i les estratègies oficials. «Ens ha faltat maduresa política per desbordar-los. L’1 d’octubre el poble vam desbordar als líders, que no s’esperaven l’ocupació de les escoles ni la fermesa davat la policía. I el 3 d’octubre es va viure un ambient revolucionari preciós als carrers que no vam saber capitalitzar. El tres d’octubre va ser un dia d’orgull obrer i d’avisar a l’estat que el poble, quan vol, és l’amo dels carrers. L’independentisme tornarà. Més tard o més d’hora tornarà i hem de tenir la lliçó ben apresa: si no dirigim la lluita les classes populars i deleguem a líders burgesos, caurem en el mateix error. És un moment per viure l’optimisme d’allò après de les derrotes i assumir de manera conscient aquella vella consigna que diu que sols el poble salva al poble. Sense una direcció popular i combativa del moviment no hi haurà alliberament nacional sinó renúncies. Ens caldrà confrontar més repressió i això no ho fa qui té una vida privilegiada: ho fem els qui no tenim res a perdre.»
