Els socialistes valencians -culturalment «fusterians», políticament espanyols- Ximo Puig i Diana Morant, entre altres veus de l’esquerra espanyola, com la també «fusteriana» Francina Armengol, ens venen una «Espanya Federal» (compte!, no una república). Parlem-ne. Analitzem els dos termes: «Espanya» i «Federal».
I
«Espanya» és l’expressió política en què va esdevindre, finalment en 1812, el projecte imperial, hui en fase terminal, de les oligarquies lligades a la Monarquia Hispànica o Catòlica dels Àustries i Borbons que van iniciar els Reis Catòlics i el seu aparell repressiu, la Inquisició. En eixe sentit Espanya, desproveïda de qualsevol connotació que no siga política, no podrà ser mai una democràcia, ni en conseqüència una democràcia en forma de República, perquè la seua gènesi, essència imperial i extractiva, està basada en el manteniment de la sistemàtica conquesta i ocupació, seguida d’una contínua desconstrucció cultural i repressió política, dels pobles peninsulars i insulars que ocupa. En el cas valencià des de 1707 en què per “dret de conquesta” va ser esborrat el Regne de València del mapa polític d’Europa. Les conquestes militars dels diversos pobles peninsulars i insulars per part de la Monarquia Hispànica, plasmades en decrets, van ser ratificades en la primera constitució, la de 1812: dinàstica, liberal, centralista i imperial, on apareix per primera vegada el terme ‘nació espanyola’ lligat a la seua essència imperial en ser definida com:
«Artículo 1: La Nación Española es la reunión de todos los Españoles de ambos Hemisferios» (sic).
Enunciat que posa de manifest la «nació imperial» que és Espanya, la manca d’una identitat cultural concreta i la dificultat, dels adscrits a esta «nació» i de la mateixa Monarquia Hispànica, per construir una «identitat nacional espanyola». Totes les successives constitucions, des de la primera de 1812 fins a l’actual, passant per la republicana de 1931, són hereves d’esta «nació imperial» de conquesta i domini. L’última conquesta militar, la «Cruzada Nacional», iniciada pels militars africanistes en 1936, va afectar a tots els pobles peninsulars i insulars en conjunt. Com el Katejon paulino que Agustí d’Hipona interpreta que és l’Imperi romà com allò que deté la vinguda de l’Anticrist, de la mateixa manera l’existència del terminal Imperi espanyol és el que deté l’arribada de l’«anticrist carpetovetònic» que ha de desmembrar Espanya; d’ací les pregàries dels manifestants «unionistes» en les darreres concentracions. Ergo, Espanya subsistirà mentre es mantinga el seu Imperi. Eliminat definitivament l’Imperi, Espanya desapareixerà.
II
I què dir del terme Federal en boca dels espanyols? Simplement: que és una estafa. Els republicans federals (1868-1911), conscients que «allò que no pot ser no pot ser i a més és impossible», van tirar la tovallola en 1911; eixe any el Partit Republicà Democràtic Federal, fundat en 1868 per Pi i Margall, es va dissoldre i va desaparéixer. La seua existència va ser una experiència política que va generar gran entusiasme i esperances per a la convivència democràtica i igualitària dels pobles ibèrics (Pacte de Tortosa en 1869; Pacte Federal d’Eibar en 1869; primera República i constitució non-nata de 1873; Pacte de Saragossa en 1892; projecte de Constitució de l’Estat Valencià, a Alacant 1908; etc.), però que després de quaranta-dos anys d’acció política va fracassar, perquè al llarg de la història s’ha demostrat que només la perifèria ha sigut federal i esta s’ha topat de cara -sempre- contra el mur carpetovetònic centralista. Des de Madrid mai es va acceptar el «Pacte Federal», un pacte democràtic que, si no pretén ser una estafa, s’ha de basar necessàriament en complir estes dos condicions:
a) L’existència prèvia de les parts, és a dir dels Estats o Repúbliques, lliures, sobiranes i independents, ja proclamades.
b) La igualtat entre les parts -entre els Estats o Repúbliques- per a poder acordar lliurement i sense imposicions, el Pacte Federal.
Tota proposta federal que no contemple estes dos condicions se’ns esdevé com una estafa. El federalisme a Espanya –l’Espanya Federal de Puig, Armengol i Morant– la de l’Espanya realment existent que hem descrit i definit, ha esdevingut – i esdevindrà – impossible, per una senzilla raó, perquè la gènesi d’Espanya i la seua raó de ser és espúria democràticament, perquè té els seus fonaments en la conquesta militar dels pobles peninsulars per part de la Monarquia Catòlica o Hispànica i perquè en les esporàdiques etapes republicanes, els republicans espanyols han acceptat este caràcter espuri de l’anomenada Nació espanyola.
(...)
Conclusió. L’únic republicanisme democràtic i federal possible només podria esdevindre en una nova Sefarad/Ibèria, perquè Espanya -l’esdevinguda-, monàrquica o republicana, mai serà ni democràtica, ni federal.
