Trampes lingüístiques

No fa gaire vaig participar en l’acte de concessió d’uns premis que duen el nom del gran constructor de la llengua que va ser en Joan Coromines. L’acte, organitzat per la Plataforma per la Llengua, tenia lloc a l’Hospitalet un vespre que jugava el Barça, ja a les acaballes –tan disputades– de la Lliga, i el primer gol de Messi va arribar des del bar veí a la sala pletòrica de gent. Va ser un acte bonic. Dient que una de les persones reconegudes va ser en Joan Solà està tot dit. Però era, sobretot, un acte profundament anormal. Cap país no celebra actes així per sostenir la pròpia llengua: seria impensable retre homenatge a un filòleg, no pas per la tasca acadèmica, que és considerable, sinó per la seva actitud cívica; o a una empresa per vehicular productes en la llengua del país! Aquestes coses només passen en situacions d’anormalitat i, doncs, de conflicte.

Vaig mirar d’explicar aquesta anormalitat lingüística catalana fent notar que cap país és naturalment bilingüe. Els països generen la llengua que els correspon. Fins al punt que els lingüistes i els antropòlegs saben bé que la llengua construeix la comunitat, i viceversa, i que allà on acaba el territori lingüístic s’atura la comunitat, perquè la comunitat és precisament el grup humà que s’entén, que es comunica sense traduir-se. Els països són bilingües quan s’ha produït un accident en la història, que pot ser demogràfic –com la presència imparable del castellà als Estats Units, empès per una migració de proporcions gegantines– o que pot ser una mera conquesta militar. A Catalunya, el castellà s’ha assentat per la suma dels dos factors. I a diferència d’altres països europeus plurilingües, els dos factors –insisteixo: tots dos factors– expliquen per què la llengua no té una dimensió territorial pura, com sí que passa a Bèlgica o a Suïssa, on cada llengua és hegemònica en el seu espai, i s’eclipsa en el del veí.

El bilingüisme, malgrat el que diuen els polítics, és pervers perquè estableix, es vulgui o no, una situació de jerarquia entre les llengües en contacte. Vol dir que, quan s’esdevé una conversa entre parlants de llengües diferents, de forma automàtica una de les dues s’imposa i acaba sent el vehicle de la conversa. A Catalunya, aquest paper el fa el castellà. Hi ha diversos elements que hi ajuden, des del fet de saber que tothom pot parlar en castellà però no tothom pot fer-ho en català –el castellà no té, doncs, marge d’error– a un element més interessant, que és l’actitud colonial, simbiòtica entre el colonitzador i el colonitzat. He vist persones que, si s’adrecen a algú en català i aquest contesta en castellà, salten com una molla i diuen: “Ai, perdoni!”. Perdoni? A casa nostra? Qui és, en puritat, l’amo de la finca? El colonitzat, tot i ser l’amo del territori lingüístic, renuncia a la llengua pròpia en favor de la llengua colonial: és una cosa que està estudiadíssima. Això va confegint una pàtina de prestigi a la llengua colonial, amb el suport del mercat i de l’Estat, i el prestigi acaba minoritzant encara més la llengua colonitzada. Llavors ja és un no parar.

Si això no ha estat definitiu amb el català és perquè els catalans tenen un sentit de la continuïtat històrica molt lligada a la llengua i saben que és del tot falsa l’afirmació reiterada que diu que, si no s’hi parlés català, Catalunya continuaria existint i sent Catalunya. Doncs no: si no s’hi parlés català, Catalunya seria simplement Espanya. D’aquí que s’hi hagi establert una incruenta batalla per l’hegemonia de l’imaginari i del context lingüístic d’aquest imaginari. I és una batalla de trinxeres on les posicions resisteixen, però en què l’enemic va guanyant avituallament circumstancial, en la forma de l’Estat –vegeu el que farà el Tribunal Constitucional quan excreti la sentència–, del mercat, de la demografia. Però no del prestigi en el sentit profund: amb tota l’empenta global que té avui el castellà, a Catalunya ocupa una posició social secundària. El tronc central de la societat, vertebrat principalment per la classe mitjana, parla català. El talent parla català. Els sectors de valor afegit parlen català. Per què? Perquè fins ara l’ascens social i l’ascens cultural estava marcat pel peatge de parlar en català.

Com és que, aleshores, el català no s’expandeix prou per reconquerir la pròpia societat? En principi, perquè el castellà està enquistat allà on regna i només la mobilitat social fa que els parlants canviïn de llengua. I perquè l’actitud dels catalanoparlants és tan vacil·lant que més aviat semblen treballar a favor dels drets dels castellanoparlants, renunciant sense necessitat als drets propis. No cal dir que l’absència de campanyes contundents per part de tots els governs que han ocupat la Generalitat ha ajudat prou a mantenir aquesta falsa “bona educació” que dicta la submissió al castellà, quan la bona educació manaria respecte a la llengua del lloc. Avui està de moda formular projectes socials que no tenen en compte que la nació –i per tant la societat– catalana es vertebra a través de la continuïtat lingüística i cultural, i que sense un compromís clar amb aquest nervi, no hi pot haver un projecte del tot català. I això val també per a la política. O què són, si es mira bé, els projectes “no identitaris” en un context de disputa per l’hegemonia cultural?

I aquí volia fer desembocar el raonament, perquè, com no pot ser altrament, la mateixa arrel de l’actitud lingüística –la colonització– es troba en l’actitud política de molts catalans, líders inclosos. Vaig sentir dir a Carod-Rovira, gran definidor del nou catalanisme, que no podem plantejar-nos la independència “fins que no hi siguem tots”. Ah, no? Podem plantejar-nos governs d’esquerra, posem per cas, però no pas una independència que no sigui unànime? Esclar que cal una majoria social, però no és lògic rebaixar l’ambició de llibertat perquè una part de la societat no la comparteix i probablement no la compartirà mai. ¿Per què, pregunto, haurien de cedir sempre els mateixos, que són a més a més els que també canvien de llengua i s’acomoden al castellà si la conversa es demostra bilingüe? Per què no poden cedir, a favor de la llibertat, els espanyolistes? Per què no s’excusen espontàniament els castellanoparlants recalcitrants que porten tota la vida a Catalunya? Tinc la impressió que, quan hom aprengui a contestar aquestes preguntes, tindrem mig camí fet.