Ho va dir l’altre dia el president: l’espai natural d’actuació de Catalunya és Europa i la Mediterrània. Mirant el mapa l’afirmació pot semblar una obvietat, però no ho és tant. Primer perquè els conceptes mediterrani i europeu tenen connotacions i conseqüències amb les què no tothom s’hi sent igual de còmode. I segon perquè Catalunya i la major part dels Països Catalans formen part, ara per ara, d’un àmbit que té un tercer espai d‘actuació prioritari: l’anomenada hispanoamèrica. Espanya ha cedit a favor de França el paper de pont i interlocutor preferent entre Europa i el nord-oest d’Àfrica i s’ha centrar en convertir Madrid en la capital latina d’Europa, en la porta per on haurien de passar les relacions econòmiques, polítiques i culturals entre la Unió Europea i l’Amèrica llatina (Brasil apart).
Barcelona i Catalunya han tingut i tenen també una relació intensa amb l’Amèrica que parla castellà. Des del comerç i els negocis dels segles XVIII i XIX fins als latin grammy de la Rosalia, passant per l’exili republicà o la producció editorial en espanyol. Seria absurd renunciar a aquests vincles i oportunitats, però seria també estúpid oblidar que aquesta és una relació que ens subordina des del punt de vista polític i lingüístic.
Tornem però a la presumpta disjuntiva entre el mar i el continent. Parlant l’altre dia amb un amic molt mediterranista em deia, per justificar el seu punt de vista, que fins a l’arribava del tren i les autopistes, les comunicacions per terra resultaven lentes i difícils mentre el mediterrani era -com diu el poeta- un immens pont de mar blava. El problema és que això no és cert. Sense oblidar les conquestes militars de la baixa edat mitjana ni l’important comerç amb altres ports de la mediterrània (sí, els consolats de mar), o el fet que efectivament en alguns casos la forma fàcil de desplaçar-se entre dues poblacions de la costa era per mar, la realitat és que en aquest país les idees i la gent ens han arribat bàsicament per terra i d’Europa, tant les vells migracions o el turisme, com pràcticament tots els corrents artístics, filosòfics o polítics, del romànic a l’anarquisme. I no només això, durant segles, la gran majoria de persones vivien tota la seva vida dins d’un radi geogràfic relativament petit i coneixien només els poble i ciutats més properes. Així, la relació entre l’oest del país i l’Aragó o entre el nord i Occitània era molt més fluïda, constant i intensa que amb qualsevol altra terra de l’altra banda del mar. Per això el català s’assembla molt més a l’aragonès o l’occità que a les diferents llengües de l’actual Itàlia o, per descomptat, a l’àrab o el grec.
Som i sempre hem estat eminentment europeus, molt més continentals que marítims o oceànics. I el nostre àmbit principal d’influència (i d’existència), on hem d’esforçar-nos a definir el nostre paper, és Europa. Però no per tancar-nos-hi, ni per anar a remolc dels europeus del nord, ni per renunciar als lligams amb Amèrica o l’Àfrica, sinó per contribuir a definir una europeïtat oberta, inclusiva i solidària i per tibar el centre de gravetat del continent cap al sud. I això passa també i sobretot per reforçar les relacions amb el nostre nord immediat, per superar la barrera (política i mental) entre el Reyno i la Republique , sabent que, per aconseguir-ho, ni Madrid ni París ens ho posaran fàcil.
Un dels errors greus que hem comès els darrers anys, i que Pascual Maragall va intentar –sense èxit- corregir, ha estat abandonar la llengua que ens fa sentir-nos més a casa quan viatgem a Tolosa, Montpeller o Lió i que ens permetria connectar amb la basta producció escrita, parlada o interpretada en francès. És penosa la poca presència de persones, productes, fenòmens o notícies provinents del món francòfon als mitjans públics i privats catalans. Fer compatible l’increment de les relacions transfrontereres i del coneixement de la llengua francesa a Catalunya amb potenciar el català a la Catalunya Nord i l’Occità a Occitània no és senzill i requerirà habilitat i tenacitat. Però la solució passa per superar la frontera, per apropar les societats del sud i la del nord del Pirineu i construir aliances a tots nivells. Encara que per fer-ho haguem d’utilitzar, a vegades, el francès, el castellà o l’anglès.
