Només cal llegir el què deien els diaris ara fa 15 anys (l’editorial conjunta del 25 de novembre de 2009, per exemple) i comprovar-ne la vigència per entendre que els problemes de fons que van portar-nos l’anomenat Procés segueixen intactes i que, per tant, tard o d’hora el conflicte amb l’estat espanyol es tornarà a fer explícit. El què no sabem -i fins a cert punt aquí hi ha la gràcia- és quina forma prendrà aquest nou xoc. I el què sí que sabem, o podem mirar de saber, és que vam fer malament l’any 2017 i precedents, per mirar de corregir-ho.
Moltes coses vam fer malament, segur, i moltes de bé també, però aquí em referiré a una qüestió molt concreta: el posicionament en relació al projecte europeu. Vam regalar a l’espanyolisme la bandera d’Europa i el discurs europeista, i aquest va ser un error greu. Només cal recordar com ho va aprofitar en Josep Borrell cridant que aquella era la seva estelada, la de fons blau i les 12 estrelles formant un cercle. Si a les manifestacions i actes de suport al referèndum hi hagués lluït de forma generosa la bandera europea, l’espanyolisme hagués tingut molt més difícil apropiar-se’n.
Posar en dubte o menystenir el compromís de la futura república catalana amb la integració europea no és només un error en clau interna, en una societat com la catalana que malgrat decepcions i contradiccions sap perfectament que les avantatges de formar part de la UE superen amb escreix els inconvenients, ho és també en el terreny de la projecció exterior. Perquè un independentisme explícitament europeista, que superi en compromís europeista al regne d’Espanya i a la majoria d’estats membres, desfaria dubtes i recances d’aquells sectors de la opinió pública (i publicada) que consideren (amb raó) les fronteres com una font de conflictes i injustícies i, alhora, tranquil·litzaria a aquells que veuen en la inestabilitat interna europea un factor que beneficia sobretot als adversaris, competidors i enemics (Xina, els Estats Units i Rússia).
El què segurament no podrem evitar és que l’espanyolisme amenaci amb l’expulsió de Catalunya de la UE en cas d’independència, però la manera de contrarestar aquesta amenaça no és relativitzant-ne la transcendència sinó explicitant el compromís europeista i evidenciant l’absurditat de pensar que la Unió prescindiria d’un territori estratègic com el nostre en contra de la voluntat dels seus habitants i en perjudici de tothom, començant pels mateixos veïns espanyols.
Algú dirà que dins l’independentisme hi ha sectors europeistes i altres que no ho són, igual que hi ha gent d’esquerres i de dretes, i que per tant aquesta és una qüestió que s’ha d’aparcar fins després de la proclamació (primer la independència i després ja en parlarem...). No ho veig així. En primer lloc perquè l’independentisme necessita definir mínimament la seva proposta i una república dins o fora de la UE són dos projectes polítics massa diferents i distants com per anar de la mà. Evidentment, tothom té dret a defensar el què consideri, però quan els projectes són molt oposats, intentar encaixar-ho en un mateix moviment polític pot resultar contraproduent. I en segon lloc perquè en realitat l’independentisme antieuropeu és més retòric que una altra cosa, té molt poc gruix, una mica com el republicanisme del PSOE.
