És remarcable, tanmateix, que en aquests moments de la nostra vida política gairebé ningú no vulgui trobar-se al lloc que ocupa i que quasi tothom s'esforci, amb més o menys èxit, a situar-se en el terreny de l'adversari o tan a prop d'ell com pugui. Mentre les grans formacions polítiques d'una esquerra tradicionalment revolucionària van donant cops de colze per tal de col·locar-se a l'indret just de la socialdemocràcia, les formacions d'inspiració conservadora que volen dissipar un antic baf de totalitarisme empenyen amb la bona intenció de posar-se al centre o, si hi ha una mica de sort i la gent són tan crèduls, àdhuc a l'anomenat centresquerra. Aquest doble moviment de la dreta cap a l'esquerra i de l'esquerra cap a la dreta obliga a rectificacions constants dels interessats i a un revisionisme ben poc dissimulat que hom justifica amb l'aclaridora expressió de «tocar de peus a terra», actualment tan popular com «la maduresa política del poble» que circulava amb tanta insistència fins no fa gaire.
Personalment cada dia em faria més gràcia, si no ens fes tanta pena, aquest «realisme» de les forces esquerranes que, fet i debatut, només beneficia la dreta. Si la gent de l'any trenta-sis l'hagués tingut, tothom s'hauria posat al costat de Franco des de primera hora de l'alçament. Amb un Mussolini com qui diu a les portes de casa i, sobretot , un Hitler que, entre paraigües britànics i bigotis a la francesa, feia la llei a Europa, el futur dictador tocava de peus a terra. No va ser una raó suficient perquè els partits autènticament revolucionaris s'avinguessin també a aquella altra revolució «nacionalsindicalista» que ha quedat penjada. Volien fer la seva, com és natural. ^Caldrà, doncs, que els condemnem, que els declarem culpables dels centenars de milers de morts que ens hauríem estalviat si, prudentment, s'haguessin corregut de lloc? Paradoxes del realisme...
Tampoc no tocaven de peus a terra els moviments de resistència que començaren a funcionar l'endemà mateix de la victòria dels inoblidables croats de la bona causa. L'Europa que l'any 1945 acabava de vèncer el feixisme feia els ulls grossos amb els dos dèspotes peninsulars (recordem també el benemèrit Oliveira Salazar) que després, al moment de la guerra freda, prou útils serien a les democràcies occidentals, inclosa Nord-americana. La resistència, que adoptava una actitud indiscutiblement revolucionària en la mesura que, bo i reconeixent una situació, una realitat objectiva, pugnava per canviar-la, no tan sols no faria fora el dictador, sinó que ni aconseguiria el modest, modestíssim objectiu de fer desaparèixer el seu nom de les places i vies ciutadanes al cap de tres anys d'una defunció laboriosa... I bé? ^Cal condemnar-la també per aquesta falta de realisme que costà, encara, víctimes?
Hom diria que cap a això apunta aquest famós «tocar de peus a terra» d'avui que porta a tantes renúncies dels partits de l'esquerra diguem-ne «homologada» i gràcies al qual sembla que cada dia es- tem més a prop de no anar enlloc. I cal entendre que, amb aquesta constatació tan greu, no tracto de descoratjar ningú, ben a l'inrevés; la meva intenció és, precisament, de fer notar als distrets que se'ns descoratja, que es desanima el ciutadà amb les actituds que adopten, les decisions que prenen i el llenguatge que escullen els partits que disputen el poder als qui l'exerceixen pràcticament des de sempre però no tenen ja, aparentment, una noció gaire clara de la mena de societat que volen i que ens han de proposar. í,0 potser és que, ateses les circumstàncies, volen nedar i guardar la roba? En aquest cas caldrà veure com se surten d'una gesta que mai no ha conduït a res de bo. El més normal, si vols fer totes dues coses, és que et neguis j et quedis sense roba. Ben cert que, quan ets mort, ja poc importa...
Aquí, a les terres catalanes, assistim a aquest espectacle també en el pla nacional. L'arronsament de melic del nacionalisme que no es vol distingir per no cridar l'atenció o que no es distingeix perquè respecta la consciència malalta del poble en lloc d'esforçar-se a guarir-la, fa que la dreta, sempre centralista (per molt que el llop es disfressi...), pugui incorporar-se un llenguatge reivindicatiu que de fet no li pertany i del qual no podria servir-se si els nacionalistes no s'haguessin entossudit a fer-lo confusionari. Ara, el clima creat per la timidesa de l'esquerra catalana li permet de fer-se passar per defensora dels drets nacionals del nostre poble, obstinadament negats quan servia a les ordres de l'home de la democràcia orgànica.
Actualment, una frase com aquesta, que acabo de llegir o que és tot just un exemple entre molts, «volem emmotllar i afaiçonar aquest país que, pràcticament, no s'ha autogovernat des del 1714 ençà», podria haver-la escrita qualsevol polític, sucursalista o no, dels qui actuen a casa nostra. Com que no es tracta de posar a prova la perspicàcia del lector, diré de seguida que la declaració surt de la ploma d'un centrista. Aquell atansament de què parlava, arriba a la coincidència. No ens ha de preocupar, ara, la implícita suposició que fins l'any 1714 ens vam autogovernar en lloc de gaudir simplement d'unes quantes llibertats sota el control d'una altra nació, de la qual ja depeníem; l'important és que un home de la dreta pugui dir exacta- ment el mateix que un de l'esquerra, que un adepte de l'Espanya gran pugui manifestar-se com un nacionalista català perquè aquest, amb el seu desplaçament, si més no de llenguatge, ha convertit l'autogovern en aquell poder, al capdavall delegat, que ens donarà, si no ens el retallen massa, l'Estatut d'autonomia, en lloc de conservar- li el que tenia abans de procedir a manipulacions ben poc acceptables. Parlant amb rigor, ningú no pot autogovernar-se si no és independent.
La dreta espanyolista, i jo crec que qualsevol dreta catalana ho és, té bons motius per a felicitar-se. Li és permès d' afirmar allò mateix que afirmen els seus adversaris. Certament que ho fa d'una manera prou curiosa, ja que ben mirat una frase com la transcrita no va més enllà d'assabentar-nos, o recordar-nos que no ens autogovernem des de fa molts anys; no passa, doncs, de constatar un fet. D'altra banda, però, diu més que no voldria dir, car si hom es passa l'Estatut del trenta-dos per alt i remunta a tan lluny com l'any 1714, l'últim moment d'un autogovern català, es compromet, sense adonar-se'n, amb posicions relativament independentistes. Per tant, afegeix llenya al foc de la confusió. Sempre, naturalment, que aquest servidor vostre no vagi equivocat i no resulti que, a tip d'atansar-se els uns als altres, no hagin fet tots unes passes de més i ara els centralistes es trobin a l'esquerra dels nacionalistes i viceversa... Pel que pugui ser, jo ja hi llogo cadira; aquestes maniobres no me les deixo perdre!
