La campanya electoral és el moment més baix de la política. No és que l'activitat es torni simple, és que es fa directament ximple. Si la campanya reflecteix el que els polítics pensen dels electors, hem de convenir que no ens tenen en gran concepte. Així ens va, després, durant les legislatures. Ara analitzarem com van les coses, però abans vull remarcar dues anomalies que disminueixen molt la qualitat democràtica a Espanya. No dic a Catalunya perquè els partits catalans encara no han aconseguit fer una llei electoral pròpia i ens atenem a la dels veïns, que, per cert, és una llei dissenyada per implantar el fort bipartidisme que regula la vida política espanyola. A aquesta democràcia de baixa qualitat li correspon, com no podia ser altrament, una campanya de coeficient intel·lectual nul.
La primera anomalia és la de les llistes electorals tancades, elaborades a dit pel secretari general i votades, amb aquiescència, per la militància subordinada. Se n'ha parlat a bastament: les llistes obertes trencarien la disciplina ferrenya dels partits i obligarien els electes a retre comptes davant els ciutadans, fent-los de debò representants. La segona anomalia és la dels blocs electorals, aquests paquets propagandístics que ocupen el lloc de la informació professional en els noticiaris. Cada partit té assignat un ordre i un temps proporcional als seus escons. Arriben a donar als periodistes el CD amb les imatges que ells mateixos elaboren, prohibint que les càmeres entrin als actes.
L'aberració, contestada pels periodistes, no és culpa dels mitjans: és un pacte entre els partits i la Junta Electoral Central, que fa una interpretació abusiva de la llei. Aquesta exigeix tan sols informació “neutral”. Fins ara el pacte comprenia els mitjans públics; ara volen que es faci extensiu als privats. La perversió suplementària és que només hi surten els partits parlamentaris; qualsevol altra opció en queda exclosa. És clar que és un truc perquè el sistema s'autoreprodueixi: que els de dintre continuïn dintre i els de fora no hi entrin. No cal dir que aquesta pràctica és una excepció a Europa, on les democràcies establertes creuen en la llibertat d'informació, que sempre és una exposició pública dels candidats i, més tard, polítics en exercici.
Anem, però, al tema. La campanya que cada partit dissenya ens diu a qui vol seduir i, per tant, quin país té al cap. És obvi que, per posar un exemple, Ciutadans s'adreça a un electorat més sofisticat que no pas el PP, tot i que tots dos apel·len a l'espanyolisme flagrant. Ciutadans mai no faria arengues contra la immigració: el PP busca sumar la classe baixa de sensibilitat espanyola i, doncs, branda armes primàries. El PSC es caracteritza per canviar de cara durant les campanyes: ha fet una legislatura molt marcada pel tema estatutari (imaginari diguem-ne català) i està fent una campanya marcada per l'eix esquerra-dreta. Va a caçar el vot immòbil, que li és fidel en teoria però que no surt de casa. Ara bé: ho fa d'una manera tan primària, amb esquemes demagògics de tan escassa volada, que fins i tot conec una persona, militant del partit, que fa dues eleccions que vota en blanc perquè se sent agredida per la baixa qualitat de les campanyes.
Cadascú sap qui és el seu públic, però temo que no es pot fer un país d'excel·lència partint d'una campanya tan ordinària. Poso l'exemple més barrut: diu Montilla –en campanya no és president– que ell és un immigrant treballador fet a si mateix “como vosotros” i no un fill de papà que s'ho ha trobat tot resolt com Artur Mas. Diu Montilla que ell està criant tres fills de papà en la persona dels seus fills, alumnes de caríssima escola privada trilingüe? Si tan bo és fer-se a si mateix, per què no els col·loca a la pública? O al batxillerat nocturn? A l'altra banda d'aquest esquema, Artur Mas està fent una campanya emocional, l'única de l'espectre, i trobo que està bé que hagi buscat de canalitzar un país (una meitat de país) que fins ara no se sentia ben expressat, de la mateixa manera que Montilla diu el mateix, però sense emoció, a la meitat de país a què s'adreça. El canvi serà també una batalla d'imaginaris. I és interessant que aquesta màscara caigui i Catalunya reconegui que hostatja dues cultures, diguem-ne dues pertinences, i que això també marca l'horitzó de la reivindicació nacional.
ERC és un cas interessant. Enfonsada la credibilitat davant l'independentisme, perquè ha reprès aquesta bandera massa tard, després de caminar al costat de qui va en sentit contrari, ja m'enteneu, Joan Puigcercós busca el martiri. A Carod-Rovira li va funcionar. Per tant, es fica amb els diners d'Andalusia i Madrid: llàstima que Na Espe fallés a la cita, però andalusos i extremenys ja han demanat comptes, malgrat que ningú els va contestar quan ells deien, no fa gaire, “los catalanes se quedan nuestros dineros”. Puigcercós n'està contentíssim; si ens ataquen, estem en la bona línia. Tothom, per cert, ha corregut a fer bondat, ai, que prendrem mal, així ningú no ens estimarà. Finalment, un mot cap a l'independentisme emergent, que és el de Reagrupament i Solidaritat. He participat, per invitació de sengles amics, en un acte de cada formació. M'he trobat un parell d'actes racionals, assenyats, gens mitiners, en els quals s'han desenvolupat arguments que vosaltres coneixeu molt bé, perquè els trobeu cada dia a l'Avui. És un indici. Dit això, amics i amigues, sortiu allà fora i voteu Catalunya i, si us va bé, feu-vos un favor i voteu independència.
