La frase d'Ernest Maragall

Em resulta curiós que, en voler evidenciar la disfuncionalitat del tripartit, Ernest Maragall triés de dir que “no té projecte de país”. Hauria estat més fàcil insistir en la inestabilitat de l’artefacte, o en el fet que els diferents partits competeixen entre ells com si no estiguessin embarcats en el mateix vaixell, però no: no hi ha projecte de país, va dir el conseller relapse i ara un altre cop penedit. No és fàcil descriure la complexa personalitat d’aquest polític, però tots coincidiríem a afirmar que té el cap clar. I també que és un home d’una certa, irrefutable ambició, no pas de protagonisme personal, sinó precisament de projectes. A l’Ernest Maragall li agrada engegar maquinàries complexes i després mantenir-ne el control; per contra, la inacció l’irrita. No sé ben bé de quin país parla quan parla de país, perquè les vocacions dels Maragall són complicades, malgrat que la fidelitat envers Catalunya és innegable; vocacions complicades perquè existeix una mena de mandat genètic que els impulsa a buscar el definitiu encaix de Catalunya a Espanya –ja ho va intentar el poeta– i mai no podem saber quina de les pulsions, si l’arrelada i pragmàtica o la teòrica i federal, sura en primer terme.

Per acabar-ho d’adobar, el president Montilla va ser l’executor d’en Pasqual, el germà per al qual l’Ernest va treballar de forma incansable tant a la sala de comandament de l’Ajuntament de Barcelona com a l’hora dels pactes de matinada per enllestir el text de l’Estatut que més tard va ser dinaminat per la suma de PSC i PSOE i que ara paga, encapsulat a la sentina del Tribunal Constitucional, la ràbia antiautonòmica i anticatalana del PP. Ja veiem que, si volem llegir correctament les paraules de l’Ernest Maragall, hem de sospesar molts paràmetres que fan via al marge de la literalitat. Els Maragall sempre passen comptes: són gent amb un altíssim sentit de la dignitat. A l’altra banda, esclar, hi ha el PSC, i tinc la sensació que l’opac aparell del partit tendeix a no perdonar les relliscades que posen en qüestió les veritats del líder. Hi deu haver tot el debat que ens diuen que hi ha, però qui la fa l’acaba pagant en forma d’absència, i no és aquesta la primera vegada que l’Ernest Maragall perd una cadira al seu partit.

La qüestió, doncs, és de definició de país. I aquí és possible que es manifesti amb tota l’acritud la famosa, i potser ja gastada, divisió entre les dues ànimes del partit. Partit que, no ho oblidem, és una de les fronteres del catalanisme com a moviment polític estructural; la frontera més tèbia, per ser exactes. Vull dir amb això que una part del PSC –la que no es coneix com a catalanista– és sincerament autonomista, malgrat que l’exercici d’aquesta posició comporti sovint alguna mena de tibantor amb el govern de l’Estat. Es tracta d’una disputa regional: Catalunya tendeix a demanar més del que se suposa que l’Estat li ha concedit, i llavors vénen els episodis aquests d’estimar molt ZP però estimar més Catalunya. En el fons, malgrat que la disputa és autèntica, perquè es tracta d’incrementar el poder, tots sabem que ni la sang arribarà al riu –perquè no hi ha sang de debò– ni hi haurà cap mena de trencament ni cap moviment dels també famosos 25 diputats catalans asseguts als escons de Madrid (o a la butaca ministerial).

Aquesta que descric és l’ànima espanyola del PSC, una ànima que, instal·lada a Catalunya, ha assumit una part funcional de les reivindicacions catalanes. Però no més. I per això avui José Montilla s’aferra a l’Estatut com si fos el seu nino de peluix i ell un infant espantat: espantat de veure com en la perifèria del sistema polític creix imparable allò que ell en va dir “desafecció” però que jo en diria afany de llibertat. Perquè el fet és que amb els límits de l’Estatut, aquest Estatut que José Montilla va fer esmenar perquè era excessiu als ulls del PSOE i també als ulls del PSC, no es pot formular un projecte de país. En això té raó el conseller Maragall, que representa l’ànima del PSC que gosa voler una mica més, sense saber realment on para l’horitzó, perquè en el fons no s’atreveix a reconèixer que Espanya sempre posarà un sostre baix a les aspiracions i els projectes de Catalunya. Això, ni l’ànima catalanista del PSC ni Ernest Maragall no ho poden reconèixer perquè se’ls desmuntaria l’argumentació fal·laçment federal.

Com que l’Estatut no permet un projecte de país, perquè no en dóna ni els recursos ni les competències –i això ho viu cada dia l’altre catalanista emblemàtic, el conseller Castells–, el govern s’ha acostumat a pensar en petit. A pensar en una dimensió regional. La llei d’educació del conseller Maragall (i la companyia) no pot canviar el sistema educatiu, no pot, posem per cas, perllongar el batxillerat (que bona falta fa) o establir itineraris per a adolescents amb inquietuds diverses, o cap cosa que tingui a veure amb l’estructura de la cosa. La llei d’educació és una llei autonòmica: de gestió, per tant. De gestió regional del projecte espanyol, un projecte que, ens agradi o no, en discrepem o no, existeix i és operatiu. Catalunya pot millorar l’eficàcia de la gestió de la parcel·la que li pertoca del projecte espanyol. L’Estatut és això, i és aquest l’espai dins del qual estan còmodes el president Montilla i el PSC.

No ens pot estranyar, per tant, que aquests anys s’hagi perdut tota l’ambició rebel que determinats personatges del PSC havien posat en els seus càrrecs. La projecció internacional, per exemple. Heu vist en Montilla per Europa? Pasqual Maragall havia construït, des de Barcelona, una poderosa plataforma de representació internacional, perquè el món era el seu escenari; per Catalunya va idear l’Euroregió. Joan Clos, recordem-ho, va parlar a l’ONU en nom de totes les ciutats del món. No era poca cosa aquesta empenta. Jordi Pujol va impulsar els pactes i el protagonisme de les regions europees més dinàmiques. I avui, què? On són José Montilla i, pel que fa al cas, Jordi Hereu? Gestionant la regió, disputant petites parcel·les de poder amb Espanya en la forma d’uns traspassos que costen anys de negociacions i que sempre fan curt. Aquesta és la dimensió estatutària de la realitat. El projecte de país s’ha de buscar fora de l’Estatut, en el marc de llibertat que ja és una aspiració socialment inapel·lable. La frase qüestionada no era, per tant, una rebequeria del conseller o una fallida dels ben nodrits equips de comunicació. Era la pura i dura realitat, senyor president, i vostè bé prou que ho sap.