La cantant i compositora Guillermina Motta s'ha destacat per la seva contribució al feminisme i a la lluita per l’alliberament de gènere, des del seu estil, però sempre ferma. I és un fet potser poc conegut. I així mateix, amb la llengua. Va ser-hi quan tocava, en fets i sobretot a través de les seves lletres. Potser un espai de relacions i amistats –les de l’entorn del socialisme català dels PSC de la Transició– l’han proscrit en alguns moments des del corral de catalanisme. Un gran error, un desencert i una injustícia.
Una altre error ha estat desterrar-la de l’imaginari feminista, quan precisament ella fou una autora –i actora– i cantant de les més agosarades en aquesta lluita. Els dogmes i la rigidesa van desplaçar una expressió artística que capgirava els valors dominants de la societat patriarcal dels anys 60, 70 i 80...
Amb cuplés, amb tangos o amb qualsevol versió tradicional o popular amb lletra intrèpida i provocativa, va fer molta feina didàctica, va transformar la ideologia masclista dominant amb un joc de desvergonyiment i alegria. Però el puritanisme imperant la va colgar amb silenci. Des del catalanisme, fins a l’independentisme més recent, i des del catecisme feminista.
Motta va fer fa pocs mesos els 80 anys. El 2007 fou guardonada amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, però no el va acceptar (recordem el precedent de Joan Oliver, que va rebutjar també el 1982 la Creu de Sant Jordi de la Generalitat...), i el març del 2021 li van fer un homenatge amb actuacions al Teatre Joventut de l’Hospitalet. Uns mísers reconeixements per a una trajectòria tan gran i tan compromesa.
I escric aquest article perquè no podem oblidar que la seva música i lletres van fer sotragrar el puritanisme i les normes socials restrictives sobre les dones. Al llarg dels anys ha fet servir la música com a eina per combatre el patriarcat i reivindicar el dret de les dones a ser lliures de l’opressió social o cultural. Va subvertir, com s’havia fet en una mesura o altra dècades abans, el moralisme del poder patriarcal amb humor, picaresca i crítica.
Les cançons de Guillermina Motta creaven consciència sobre qüestions socials importants, com ara el paper assignat a les dones en la nostra societat o les desigualtats entre homes i dones, o les desigualtat social en general. La major part d’elles estan escrites des d’un punt de vista crític amb el masclisme, utilitzant paràboles divertides o situacions iròniques que destaquen aquests problemes socials sense ser massa explicites ni directes. Enric Barbat li va proporcionar gran part del repertori musical durant uns quants anys treballant juntament amb ella fins arribar a aconseguir grans èxits gracies també al cupletisme popular encara present en aquells moments.
Guillermina Motta ha contribuït enormement no només pel fet d’haver creat consciència entorn temàtiques feministes sinó també pel fet haver creat models artístics innovadors combinant elements tradicionals amb nous ritmes musicalls moderns.
A part d'escriure peces musicals, Motta també va ser un gran defensora del cupletisme tradicional català, i de la recuperació de clàssics i contemporanis literaris, versionadora de temes internacionals, amb els Setze Jutges o amb Enric Barbat, amb tangos amb què era capaç d'emocionar tot tipus de públics, grans i més joves, sense distinció social ni edat. El compromís que mostrava constantment a través dels seus treballs, però, no ha estat reconegut suficientment, tot i que és possible que moltes persones s’adonessin finalment quines injustícies patien i pateixen encara les dones d’arreu del món.
Guillermina Motta ha contribuït enormement al feminisme –i a la consciència nacional catalana- amb energia positiva mitjançant l’art, l’espectacle i la música; no només pel contingut profundament significatiu sinó també pel to empoderador, murri, festiu i alegre, i fins i tot mordaç, utilitzat per transmetre aquests missatges tan necessaris. Necessaris fins i tot avui en dia.
