Rere cada desgràcia de la nostra pàtria s’hi amaga un articlet. Hi pensava, després de llegir un article de l’enfant terrible habitual.
Com molta gent de la nostra tribu de catalans indòmits menys ell, m’avergonyeixo de llegir-lo —ho confesso, també el llegeixo i no com a penitència-. Articles blanquejadors com "Emotivo recuerdo musical a Ernest Lluch" a El País o "Joan Estelrich, el motor incomplert" a El Temps. Estirabots diversos en què menysprea o ridiculitza uns i altres i reparteix els seus dards en contrabalança —a veure qui puja més en la subhasta i la nòmina—, però en què mai s’enfronta al poder real. Estirabots, cridòria, titulars, insinuacions, caricatures, insults, per tal de fer-se lloc en una jungla de prestigi i presència mediàtica.
No sortiré en defensa de la Borràs, ara, però sí d’aquells “pobres” donecperficiams que, pel que sembla, no van trencar el minut de silenci en record de les víctimes del 17 d’agost. No va ser així. Precisament un dels addictes a la conspiració és el senyor de l’articlet que, com la majoria de mesquins, ja no recorden que el dret a la protesta encara és vigent en teoria, i que cal defensar-lo ara amb més valor. Però no ho aconseguirem amb escrits esnobs. Dit això, també caldrà defensar el dret a dir la seva al senyoret dels articlets —amb tot el dret—, perquè és tan lliure i tan català o més que Bonaventura Carles Aribau o l’Ali Bei.
Em reca molt dir-ho, però aquest senyoret nefast de posat modernet i d’arrufament pubescent davant la foto i la tirallonga d’articlets que duu a l’esquena, que sembren la desconfiança i el tantmenfotisme en lectors embadalits pel pedantisme presumit, representa un instrument amb les dues cares més radicals de la desmobilització: una difon la rendició vergonyosa i l’altra, fomenta el menyspreu i l’autoodi, el cromosoma claudicant que tant ambiciona el senyoret de l’articlet.
A la insofrible grolleria de l’imbècil de l’articlet i la seva manca de respecte pels independentistes que es mobilitzen, hi hem de sumar la nauseabunda i encara més horripilant musiqueta de col·laboracionisme amb el feixisme, la cantarella mortuòria trumpista i el compàs imperial omnipresent a les obres d’Eugenio d’Ors.
En aquesta samfaina d’artifici desitjosa de polèmica, l’articlet afaiçona el sentiment de derrota, de malfiança i d’autoodi; en definitiva, actua com un intel·lectual d’ordre i, alerta, ell s’eximeix de qualsevol responsabilitat.
Per una altra banda, ben allunyada i per sort, hi ha l’excel·lent compromís dels músics i els intèrprets que contribueixen a la mobilització del nostre Poble. Molts ho fan a peu de carrer, com el nostre guitarrista compromès. Una contribució indiscutible a la lluita pels drets i les llibertats. Actuar a peu de carrer per la República i desinteressadament ho han fet des d’Anselm Clavé, ja al segle XIX, a Lluís Llach, en Cesk Freixas o en Titot. Molts amb la guitarra a la mà.
Malauradament, l’articlet més oportunista i reaccionari farà forat entre les trompetes al servei de l’estament dominant. La contribució del senyoret a criminalitzar l’activista incansable “de la barba”, en Francesc, haurà fet la seva funció.
Ja té ovaris, la cosa: com es perverteix el dret a opinar, a qüestionar, i com l’opinió des dels altars de la polèmica esdevé un dard per denigrar un independentista, un músic i persona solidària.
Us prego que, per una vegada, intentem oblidar les paraules del senyoret de l’articlet que pretén desgraciar tantes esperances, i que recuperem, amb el cap ben alt, el bo i millor de la lluita col·lectiva d’aquest poble pel seu alliberament. Oblidem la seva roïnesa. En podeu llegir molts altres entre els millors escriptors amb compromís i ètica, una música que el senyoret filòsof deu haver oblidat...
