“La burocràcia és la força consuetudinària i conservadora més perillosa; si es constitueix en un cos solidari i apartat i se sent independent de la massa, el partit acaba per convertir-se en anacrònic i en els moments de crisi aguda desapareix el seu contingut social i flota com als núvols.''
(Antonio Gramsci. “Observacions sobre alguns aspectes de l'estructura dels partits polítics en períodes de crisi orgànica'', a Escrits polítics (1917-1933))
“Només hi ha persones grans a les protestes i actes...” Segur que heu sentit aquest comentari una i una altra vegada. El darrer, “-Com pot ser que aquestes dues persones grans hagin d’emprendre una vaga de fam per la llengua amb tot de persones més joves que tenim!” Jaume Sastre, jubilat, passa vuit dies en vaga de fam. Només resisteixen els tenaços i ferms de Meridiana Resisteix?
La desmobilització i la rendició recorren l’independentisme català? Els responsables són els partits, Twitter, el desgast i efectes de la covid?
No ens enganyem. Rere les grans mobilitzacions populars sempre hi ha l’organització dels partits, que empenyen, patrocinen i fins financen manifestacions, actes, entitats transversals, etc. I això està bé, si es tracta d’organitzar consultes, referèndums, manifestacions contra la guerra, protestes contra els atacs a la llengua, etc., amb voluntat de fer avançar aquests objectius. Però hi ha situacions en què aquests partits tanquen l’aixeta i a través de la corretja de transmissió ordenen desactivar o desaccelerar tals mobilitzacions. No és cosa dels ànims de la gent. No és un sentiment de derrota de la població.
Qualsevol que ho pensi racionalment arribarà a aquesta conclusió. I com pot ser que amb l’augment desorbitat del preu del gas, llum, benzina, de l’habitatge i de tot en general, i mentre no s’apugen el sous, no hi hagi respostes contundents i organitzades? En poques paraules: els de “dalt” no volen trencadissa. Els convé fer la viu-viu en l’aparell del partit o a les institucions tals.
La desobediència ha estat el mantra esgrimit tant pel moviment independentista més transversal com pel magma alternatiu i més esquerranós. En ambdós casos, més invocat que exercitat. O més ben dit, més invocat des d’aquests partits però poc o gens seguit pels seus personatges més representatius. Algú s’ha preguntat per què tants independentistes desobeeixen les citacions judicials, però no els seus “representants”, que sí acudeixen –i massa vegades amb molta docilitat- quan els tribunals els reclamen?
Un mantra fàcil, verb molt útil per delegar uns conats de confrontació però després amagar la mà. O sigui, per mantenir l’status quo i mantenir-se a recer de les tempestats repressives, que pagaran els més ingenus o coherents.
Ben mirat, actualment es parla poc de desobediència. Potser qui més en parla és el ‘Polònia’, que es mofa de la inconsistència de l’ús abusiu d’aquest terme durant els darrers anys. El partits, els seus aparells i calculadors de situacions, potser han arribat a la conclusió que els han vist el llautó. I després d’això respirem desorientació, desmobilització, rendició...
