En Joan va néixer el 29 d'abril de 1947 a Girona i jo, el 24 de novembre de 1950 a Figueres.
Vàrem iniciar la militància exactament el desembre de 1974 en una presentació del PSAN a Salt.
Amb molta il·lusió, ja anàvem sortint de la dictadura i hi havia una gran emoció i interès per seguir els moviments polítics que anaven sortint. En el sector independentista d’esquerres vàrem optar pel PSAN, partit marxista-leninista. Érem pocs però amb molta disciplina i amb un gran activisme. Aquest any 74 a Girona ja hi havia militants de la joventut del PSAN, la JSAN, noms que encara recordem i ens trobem de tant en tant.
L’Onze de setembre del 1975 varen legalitzar el PSAN!
Repressió com a representants, responsables i activistes d’actes públics si. El primer 11-S independentista celebrat a les comarques gironines va ésser el 1979; una marxa amb cotxes i motos per Girona que ens ho varen tolerar. A partir d’aquesta data, la nostra militància es va activar iniciant tot un seguit d’accions que ens varen comportar repressió, judicis i multes: accions de normalització lingüística de rètols a la carretera, i vies públiques, Grups de Defensa de la Llengua, actes públics de suport a presos de Terra Lliure, Comitès de Defensa amb els Patriotes Catalans, i la repressió al jovent de l’MDT, Maulets, rotura de la placa commemorativa a l’ajuntament de la Princesa de Girona i penjada d'una pancarta contra la visita del Borbó, accions i actes de reivindicació independentista, crema de banderes espanyoles, després de cada 11-S, que comportaven l’acció de la policia nacional, dita els grisos, que després van passar a marrons, blaus i ara negres. Encara convocàvem poca gent, tot i que les parades al carrer de venda de material independentista tenien molt d’èxit i recollíem molt de suport verbal; ens tenien per uns llampats. A primers del 80 vàrem inaugurar el Casal Independentista al carrer de Santa Eugènia subvencionat pel PSAN.
Traumàtiques!
L’any 1985 vàrem coincidir junts en el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) els dos sectors, l’escindit PSAN-IPC a finals dels 70 i PSAN. Aquesta col·laboració, molt difícil, amb retrets continuats, sabotatges i males praxis polítiques, va durar fins l’Onze de Setembre del 1988, amb un final traumàtic amb baralles físiques i sabotatges a material i parades d’ambdós sectors.
Aquesta situació violenta es donava només a Barcelona. Aquí a Girona l’entesa dels dos sectors continuava amb accions reivindicatives conjuntes però amb molta “mala llet” en el pla ideològic amb el projecte de Front Patriòtic del PSAN. Al PaísValencià, tampoc va arribar aquesta situació doncs allà tot era MDT-PSAN.
Ara, l’independentisme ha assolit una gran presència mediàtica, des de l’any 2009 amb la consulta d’Arenys de Munt. L’independentisme sociològic ha crescut fins a milions de ciutadans convençuts que el que pertoca és la separació d’Espanya. No veiem, des de l'1-O del 2017 cap proposta ideològica per avançar cap a la independència. Estem en un moment vergonyós de venda del projecte per un tornar a l’autonomisme submís.
Les picabaralles obedients als interessos partidistes només son per conservar i augmentar les cadires dintre l’autonomia, no pas per a engegar un projecte per avançar cap a la independència.
Si, gairebé de la nació complerta, la seu més activa era a València. Allà hi teníem molta força i credibilitat, amb propostes ideològiques molt engrescadores. No faltàvem mai el 9 d’Octubre ni a l’Aplec del Puig. Fèiem reunions a Vinaròs a mig camí de València a Barcelona. Teníem, i encara tenim militants a Monover. A Mallorca amb l’MDT hi havia contactes que desconeixem amb profunditat. A la Franja de Ponent no sabem... A Catalunya Nord, si teníem molts contactes actius i sobretot de suport als presos polítics, exiliats i refugiats de Terra Lliure que també varen patir molt durament l’escissió del 1988.
Ara el veiem lent i desorientat en mans dels dirigents actuals que es diuen per la independència. També incloem la CUP. Està clar que hi ha partits que es diuen independentistes que van a pactar engrunes amb l’Estat. Però l’independentisme ha quallat, augmenta cada dia amb l’espoli econòmic, la crisi provocada per les grans corporacions globals i tolerat pels partits estatals i el genocidi lingüístic i cultural. Veiem que tenim una gran confiança amb nosaltres mateixos i som molt solidaris. Hem sobreviscut a grans i duradores repressions. Cada dia hi ha més nouvinguts per la independència convençuts que l'única alternativa a les agressions estatals es marxar d’aquest estat corrupte. El 2017 vàrem creure que ho teníem a l’abast de la mà. Ara hem vist que no, que el govern no va ser prou valent, però confiem en un gran futur pels nostres fills i nets.
És una pregunta molt difícil de contestar, però el poble s’ha de posar al capdavant i deixar els polítics enrere. No ens hem de rendir. Hem de continuar fent-nos presents als carrers, participar als actes solidaris amb els més desproveïts, amb la defensa activa de la llengua i cultura, crear espais de debat i cooperació al marge d’alguns partits, potenciar els CDR, l’Omnium i l’ANC... assistir i difondre els actes que fan casals i ateneus!
