L’any 1987 des de l’MDT del Bages vam enviar un telegrama al Front d’Alliberament Nacional d’Algèria (és a dir al govern del país) felicitant-los pel 25è aniversari de la independència. No ens van contestar, d’acord, però això és el de menys. Amb aquest missatge el què preteníem era reforçar una idea: que la onada de noves repúbliques no s’havia acabat i que tard o d’hora ens tocaria també a nosaltres. I efectivament, al cap de només dos anys -i on menys ens ho esperàvem- començava a l’est d’Europa el darrer gran esclat d’independències. Tampoc, però, va ser aquell el moment dels Països Catalans, ni de cap de les nacions sense estat de l’Europa occidental.
Han passat 35 anys i ara ja sabem que si el segle XX fou el de les independències (gairebé un centenar de nous estats) al segle XXI la tendència, si més no de moment, és una altra. En gairebé un quart de segle, i si no vaig mal comptat, Nacions Unides només ha reconegut a quatre nous estats (Timor oriental, Kosovo, Montenegro i Sudan del Sud) tres d’ells com a culminació de processos iniciats el segle anterior.
Justificadament o no, el cert és que el nacionalisme és una ideologia molt desprestigiada, encara més entre els sectors i corrents més progressistes. Per altra banda, l’acceleració de la globalització els darrers trenta anys ha fet evident que els estat nació, i especialment els de mida petita o mitjana, ja no són instruments eficaços per afrontar molts dels reptes que tenim plantejats com a humanitat, i que el concepte de sobirania nacional, que mai ha estat absolut, és ara més relatiu que mai.
Les nacions sense estat es troben atrapades en una contradicció difícil de resoldre. Si reclamen un estat propi són vistes com -i titllades de- nacionalistes, però si no ho fan, si hi renuncien, han de suportar el nacionalisme normalitzat i menys explícit, però molt més invasiu, dels estats nació constituïts.
El desllorigador, la quadratura del cercle, és la via escocesa: reclamar un estat propi però per posar-lo al servei d’un projecte integrador i supranacional (la Unió Europea, en aquest cas). Reclamar sobirania per, a continuació, cedir-la. Aparèixer com un element que genera ordre i cooperació en lloc de dispersió i campi-qui-pugui.
Òbviament la situació aquí no és la mateixa, perquè no hi ha hagut un spexit, però el plantejament de fons és igualment vàlid. Per anar d’acord amb el temps i tenir alguna oportunitat -i perquè és la opció més lògica i útil!- el moviment independentista hauria de fer de l’europeisme una de les seves principals banderes. Literalment, omplint de banderes blaves de dotze estels les seves mobilitzacions i actes, i propositivament, reclamant des dels parlaments i la societat més Europa, més integració i, en conseqüència, menys estats. Superar àmpliament al Regne d’Espanya i l’espanyolisme en europeisme, i així posar en evidència el persistent i enquistat nacionalisme espanyol.
