Un dels arguments tradicionals de l’espanyolisme ha estat presentar al catalanisme i l’independentisme com a ideologies anacròniques, vestigis medievals, forals o del nacionalisme vuitcentista. L’altre dia però, al Senat, Pedro Sánchez va assegurar que l’independentisme era una idea del segle passat, del que va acabar ara fa només 22 anys! La intenció era la mateixa, destacar-ne la suposada obsolescència, però el marc temporal té tota una altre significació i fins i tot bona part de raó. I és que no és al segle XVIII ni XIX, sinó el XX, quan fan eclosió moviments independentistes i noves repúbliques arreu del planeta. Gairebé la meitat dels actuals estats europeus s’han creat al llarg del segle vint. I en canvi, de moment, el nou mil·lenni no està sent igual de prolífic alhora de incrementar el nombre de banderes davant la seu de Nacions Unides. És, per tant, just afirmar que l’independentisme català, en la mesura que no ha aconseguit el seu objectiu, que no ha pogut afegir-se a cap de les onades independentistes del segle XX, és un moviment, a dia d’avui, fracassat.
La reflexió que no fan però haurien de fer Sánchez i l’espanyolisme en general és la de la vigència, l’èxit o el fracàs del Regne d’Espanya creat, aquest sí, entre els segles XVIII i XIX, primer en forma de regne unitari i absolutista i més endavant com a monarquia constitucional, més monàrquica que constitucional. Espanya, com a estat nació, ha mirat sempre els grans estats europeus i ha pretès assolir un grau semblant de cohesió interna. I és evident, després de tres cents anys de provar-ho per les bones (a vegades) i per les males (quasi sempre), que l’objectiu no s’ha aconseguit. El nivell de dissens territorial no és comparable al de cap altre gran estat europeu. Ho demostra no només el mapa electoral, sinó tota mena d’estadístiques de base geogràfica. És allò del The same fucking map again que dibuixa clarament un estat espanyol dividit en dues realitats que no hi ha manera que encaixin.
Si l’independentisme és un moviment fracassat, Espanya és un projecte igualment fallit, perquè no ha aconseguit un nivell de normalització i consens comparables als d’Itàlia, França o Alemanya. I davant aquest empat etern, entre el què no s’acaba de consolidar i el què no arriba a néixer, sorgeix ara un possible desllorigador per dalt. Una integració europea accelerada i de base urbana i regional i que tendís a prescindir cada cop més dels estats situaria el debat en uns termes completament diferents. Sembla difícil, ho sé, però no hauria de ser-ho tant. De fet, si preguntem als polítics catalans i espanyols si són europeistes, tres de cada quatre diran que sí; i si els preguntem si són nacionalistes, tres de cada quatre diran que no. Ja ho tindríem.
No, d’acord, no serà gens fàcil, però el què és segur és que si l’independentisme vol recuperar l’empenta perduda haurà de renovar l’argumentari per parlar menys de nació i de sobirania i més, molt més, d’Europa.
