El mes de març de 1974 van assassinat en Salvador Puig Antich a la presó Model de Barcelona. La mort va ser de la manera més cruel. Jo em trobava aleshores a la presó de Lleida, després d’intentar un motí a la Model en protesta per aquell assassinat que es veia venir. La meva presó d’origen era Segòvia. La Model i després Lleida eren presons de pas.
A finals del any 1973, quan em trobava a la presó de Segòvia, a Madrid ETA va executar l’almirall Carrero Blanco, vicepresident del govern espanyol i reconegut criminal de guerra. Vam ser avisats uns dies abans perquè prenguéssim precaucions, ja que aviat passaria "Alguna cosa muy gorda."
Recordo que es va fer una pel·lícula sobre la mort del Puig Antich, "La torna", una filmació de l'obra de teatre d'Els Joglars amb el mateix títol, “La Torna.” Sempre hem cregut que “La torna” es referia a la mort d’una altra persona (no recordo el nom), a Tarragona, el mateix dia i la mateixa hora. I no era així (que també). “La torna” va ser la venjança a la mort de Carrero Blanco. Així ens ho van pronosticar un grup de dirigents del PCE que estaven amb nosaltres en la presó de Segòvia, entre ells Lucio Lobato, gent que tenia informació de primera mà. La mort del Salvador va ser una venjança del règim de Franco!
Hi ha una persona que pot corroborar alguna d’aquestes coses, en part, Francesc Tubau, també represaliat durant el franquisme. Després de l’intent de motí a la presó de Barcelona per intentar impedir la mort del Puig Antich, em van portar precipitadament a la presó de Lleida.
Lleida era una presó militaritzada. Els dies festius ens feien desfilar militarment amb presència del director vestit de "gala". Hi havia un petit grup de presos polítics, molt joves, maltractats pels funcionaris (boqueres). Recordo un nano molt jove que estava molt malalt. El tenien tancat en la cel·la i sense assistència mèdica. Em sembla recordar que es deia Morales, era de Mataró i de CCOO. Ho vam denunciar mitjançant un document firmat per tots els presos polítics.
Dies després, mentre ens trobàvem formats militarment com cada dia al pati per fer el canvi de guàrdia, els funcionaris que marxaven i els que entraven aquell dia ho van fer al meu costat, dient-se els uns als altres "-Por fin han matado a este hijo de puta", referint-se a Puig Antich. Així vaig saber de la mort del Salvador.
Hi havia dos funcionaris, eren germans i catalans, a mi me la tenien jurada. Quan venien els meus pares en el règim de visites, ells impedien i de males maneres que entre nosaltres parléssim en català. Em vaig proposar escapar d’aquella presó. Vaig preparar un pla de fuga. Vaig observar que de les quatre garites exteriors només dues hi havia sentinella. Vaig calcular que amb ajuda exterior i eliminant un dels sentinelles quedava un espai suficient per escalar el mur i poder fugir. Però necessitava a ajuda exterior per neutralitzar un dels guàrdies.
Jo havia fet amistat i confiança amb un pres comú que havia de sortir en llibertat en pocs dies, i li vaig demanar un favor: es tractava d’entregar una carta en mà a uns companys que es trobaven a Catalunya Nord. Ho va fer i sense cap problema. En la carta explicava sense massa detalls el pla de fuga, però sobretot els demanava que calia que vingués una persona, una dona que es fes passar per la meva núvia. Així es podria tractar el tema en persona, sense el risc de les intervencions de les comunicacions. Els companys van rebre el missatge, sense cap problema. I van destinar una noia que em vindria a veure a la presó, fent veure que era la meva xicota. Aquella persona era i és la Lucile Grau.
Crec que per qüestions burocràtics, la direcció de presons van decidir tornar-me a la presó d’origen, a Segòvia. Una "cunda" (conducció de presos) ordinària em va portar fins Saragossa, on vaig estar un dia i una nit. De camí a Segòvia, nova parada a Carabanchel. A la presó madrilenya vaig passar-me una setmana sencera. En arribar-hi vaig passar per una cosa que en diuen "classificació", on et destinen la cel·la que ocuparàs. Allí vaig poder sentir els comentaris dels funcionaris: "-A éste me lo pones en la 117”, mentre l’altre li responia al cap de serveis: "-Señor, en la 117 es donde está el loco que agrede al compañero.” “-Sí, sí, por eso mismo, éste es terrorista y además es catalán!” No cal dir que aquella nit no vaig dormir.
Uff! Per fi arribo a Segòvia, i és com arribar a casa. La Lucile va haver de canviar de plans i venir a la presó de Segòvia. Va desplaçar-s’hi diversos cops amb els meus pares. Després d’un temps ens vam escapolir de la presó de Segòvia. Ja no calia que la Lucile participés en el pla d’evasió. Ens veuríem en Perpinyà.
