La revista Nosaltres Sols! núm. 43 del 6 de febrer de 1932, portaveu de l'organització homònima liderada per Daniel Cardona, publicava dos articles que van marcar l'evolució de l'independentisme català: un abans i un després perquè es deixava enrere qualsevol fantasia i esperança en un projecte confederalista hispano-ibèric.
Un dels articles era "Aquella rosa d'Estatut", signat per Vibrant (Daniel Cardona), i un de segon era "Les causes bàsiques del nostre anorreament nacional. Manca de dignitat. Claudicació", signat per Josep Genovès Moles, que blasmava les claudicacions d'ERC en la redacció de l'Estatut de Núria i les consegüents retallades.
Aquella rosa d'Estatut
Aquella rosa famosa de l'Estatut, que Ventura Gassol al·ludia en aquell discurs que pronuncià a Montblanc, no ha fet el miracle d'esclatar al bell mig d'aquest hivern tèrbol i borrascós. Ni el caliu amorosívol, generós, excessivament i alhora covardament cordial, dels homes de l'Esquerra Republicana de Catalunya, al pes d'una poncella una mica prometedora. No res, per ara, sembla que hi hagi valgut. Les esquenes dels diputats catalans s'han vinclat fins a llepar ells la terra i les petjades de l'Espanya d'avui i dels homes que constitueixen el seu Parlament i Govern. Les seves boques, plenes de llibertat i les paraules dels quals es radiaven a tots els indrets de la nostra terra, han emmudit i s'han fet silents, com si ja no existissin en el món dels vius. Les boques que s'han obert per a parlar, han estat unes altres. Maura, Melquíades Álvarez en públic, i els socialistes i altres, en particular; són els que han considerat que envers Catalunya no es devia callar.
Mentrestant, les notes i les informacions de Premsa que es refereixen als treballs de dictaminació de la Comissió parlamentaria de l'Estatut, deixen entreveure i deixen comprendre en quin estat llastimós quedarà aquest, quan haurà sortit d'aquesta Comissió parlamentària, la qual, segons es diu, hi treballa amb tota la bona voluntat. Quan l'Estatut es discutirà per articles al Parlament, amb les consegüents esmenes, llavors ja serà qüestió de tornar a sortir al balcó de la Generalitat i tornar a dir i repetir allò tan pintorescament històric "Ja som lliures!" Demanem, per a aquell dia, l'exposició pública, al balcó central de la Generalitat, del més frapant dels Ecce-Homo que es trobi guardat a qualsevol museu de Barcelona. No res més oportú, per a aquell moment hamletià i difícil que s'acosta. Davant el trist i corprenedor espectacle, la gent –bona gent- reaccionarà. El senyor Feliu Elías farà uns dibuixets més, com els de la campanya pro Estatut, i que contribuiran a aixecar novament la bona gent. Tot anirà molt bé pels patricis insignes i sacrificats de l’Esquerra, que podran caure en la seva clàssica tesitura de rebel·lia i rodejats d’un ambient pairal, que van perdent de mica en mica. O bé caldrà seguir aquest cana, o bé fer entendre a la gent que, malgrat tot, la rosa de l'Estatut fa un xic de flaire terral i cal aprofitar-ho siga com siga. Així, l'Estatut serà una flor de carnaval. Símbol disfressat de fórmula redemptora.
L'espectacle és singularíssim. Espanya es va befant de Catalunya. Espanya continua aixecant-se sencera quan Catalunya demana passar comptes. Nostres "queridos hermanos" de la trista Iberia, descoberts d'ençà de l'adveniment de la República, van palesant la seva estimació tot arrossegant-nos amb la mateixa cadena que ahir era borbònica, que avui és republicana i que, naturalment, no deixarà mai d'ésser espanyola. Aquest espectacle actual i l’experiència de trenta anys de catalanisme, no diuen gran cosa als partits catalans d’avui. La persistència en la subjugació i el crític moment actual per a la llibertat de la Pàtria, no són prou per a somoure l'anima ni dels que es diuen patriotes. Els partits catalans tots van enllaçant-se i relligant-se amb aquesta traïció de la nostra llibertat, que és l'Estatut de Catalunya. Els patriotes anem deambulant tranquils, com si la dignitat nacional i la sensibilitat patriòtica no tinguessin per a nosaltres altra valor que uns talons de goma. Tots ens preparem a fer el nostre grupet, naturalment per a redimir Catalunya. Tenim "Pàtries Noves", "Pàtries Lliures", ""Estats Catalans" de tota mena i qualitat. Hi ha un "inmenso y variado surtido" de separatisme.
La indisciplina, la confusió, la destrucció de ço que fa l'altre germà, l'individualisme desenfrenat, l'amor propi exacerbat, són pedres d’aquest monument que anem aixecant a la trista i catalana teoria racial del cap d'arengada; convertit en fita ja històrica de la nostra actual esclavitud. Tots som patriotes, però amb una declaració prèvia: que sols el nostre patriotisme és el bo i l'únic. Així el separatisme té ara un sens fi d'interpretacions. Hi ha la interpretació del mocador vermell al coll, avui de moda, molt "gigolo", per la nostra desventurada Catalunya. Hi ha el separatisme del senyor Ramon (aquell senyor que durant la dictadura i la repressió catalanista pagava tres pessetes al mes per a la revolució catalana, i que avui cova una certa envegeta al senyor Aiguader i la seva "Ilustre seèora", que li cobraven) i que és un separatisme enraonat lògicament electoral. El senyor Quimet, també presenta un magnífic model d'interpretació separatista. Es tracta d'aprofitar la primera escletxa de l'Esquerra, per prendre-hi tot seguit posicions. En aquest buit no s'hi emplaçarà cap metralladora. Hi ha, inèdits, molts Armengols del Llano, molts Quintanas de León, molts virtuosos senyors Ollers.
Amb aquestes condicions no sabem comprendre com podem fer cara a Espanya. No podem entendre tampoc que existeixi un sol patriota amb cabal judici, que ho comprengui. Davant l'atac enemic, la lògica aconsellaria la unitat. Davant la traïció, un arborament de tots, DE TOTS!, contra aquells que infligeixen a la Pàtria un mal no superat mai per l'enemic. De separatisme nacionalista, sols n'hi ha d'haver d'una classe i d'un procediment, general si voleu, però únic. Les feres del desert creurien en aquesta unitat per a la defensa. Doncs, els catalans no. Els senyors Ramons, els senyors Quimets, aquestes glòries insuperables del catalanisme exacerbat, estan dispostos a tots els sacrificis per Catalunya. A tots els sacrificis, però, què n'esdevindria de la nostra terra, si aquests senyors no poguessin portar setmanalment la seva gasetilla preciosa amb nota pregada al director d'un diari, que es riu d'aquella imbecil·litat?
Trenta anys de catalanisme! Si el nostre patriotisme no remou les mimes dels nostres germans, ànimes joves i verges, on la llavor que s'hi sembri no trobi l'erm de la misèria humana. Si no fem del nostre patriotisme una religió de sacrifici, començant pel sacrifici de tot amor propi, àdhuc sacrifici de voluntat, si no combatem aquest individualisme que ens porta a la catàstrofe i que ha fet, fa i farà estralls als rengles del patriotisme pur i integral, serà molt difícil per a Catalunya la consecució de la nostra fórmula separatista. La "Lliga" ja va materialitzar el sentit catalanista de la generació avant-dictadura. L'Esquerra és una plasmació superba de l’arribisme. Els productes influïts en aquestes actuacions polítiques, avui pertorben la marxa del separatisme integral. Ens trobem, en fer la nostra obra, amb pedres que no tenen solidesa moral i patriòtica. Tot i obrint el camí –que és un calvari— és també massa dur i pertorbador haver-nos d'entretenir a fer de picapedrers.
Heu-vos aquí perquè la rosa de l'Estatut ha pogut néixer damunt un femer moral. Després de set anys de repressió contra tota aspiració nacional, després de les fallides de tots els intents de "cordialitat", encara arribem –oh, sarcasme!- a revoltar-nos per "la integritat... de l'Estatut". Com si diguéssim, per la integritat de la traïció a l'ideal. Perquè la traïció siga consumada íntegra! Aquest panorama ha de parlar molt a l'anima dels joves de "NOSALTRES SOLS!" Quina responsabilitat, quin treball, quin penós camí a seguir! Germans: ja esteu ben dispostos a seguir-lo? Ja sabeu ço que significa?...
