En el marc de la primera CONFERÈNCIA NACIONAL ANTIREPRESSIVA desenvolupada a Girona el 2 d’octubre del 2021 la veterana militant independentista Blanca Serra va participar a la 'taula' titulada La resposta organitzada contra la repressió amb una xerrada sobre els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans que tot seguit reproduïm parcialment:
'De totes les herències que l’Estat Espanyol postfranquista ha preservat de la dictadura, la més evident és la persistència de la repressió sobre els moviments nacionals català i basc, en la mesura que posen en qüestió la intangible “unidad de la nación española”. Les expressions radicals d’aquests moviments (armades o no) han estat des del primer moment objecte d’una repressió ferotge, que ha utilitzat com a justificació ideològica l’assimilació “reivindicació nacional=violència terrorista” i com a instrument legal una legislació antiterrorista que durant 25 anys ha estat excepcional en el context de les democràcies occidentals, però que la histèria de la guerra total contra el terrorisme a partir de 11-S del 2001 a EEUU ha convertit en pionera i fins a cert punt en modèlica.
La formació dels CSPC
Quins fets van donar lloc a la formació dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC)
IPC propugnava la combinació de diferents formes de lluita: moviments de masses, lluita institucional i lluita de defensa armada i entre els seus eixos de treball al costat de la construcció d’un sindicat nacional, de l’organització de partits i de les organitzacions nacional-populars ja hi constava la defensa política dels lluitadors. A això s’hi va ajuntar que el 26 de gener de 1979 la policia va metrallar i matar el jove Martí Marcó Bardella en un control a Barcelona i el 4 de març es produeixen les detencions de Jaume Martínez Vendrell i altres i comença el que vam anomenar “Cas Batista i Roca” ( segons alguna premsa “Cas Bultó”). Per tant s’imposava la construcció de l’organització de defensa política dels represaliats i així neixen els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans.
Quina mena de feina es feia des dels CSPC?
Hi havia tres menes de feina:
La defensa legal dels represaliats i represaliades això volia dir tenir un equip d’advocats que es dediquessin a la defensa de casos polítics i que estiguessin d’acord amb la lluita independentista; la defensa política dels represaliats i represaliades i això volia dir dotar aquesta gent d’un entorn solidari (políticament i econòmicament), treure’ls de l’anonimat i fer-los conèixer pel poble.
La defensa política. Dotar-los del perfil polític de “treballadors patriotes” ( i no “terroristes” i “delinqüents” com els presentava la premsa) i fer que la seva defensa fos un component més de la lluita patriòtica (es parlava d’ells a les manifestacions, als 11 de setembre, etc.)”Llibertat, patriotes catalans”! amb les seves fotos, etc. eren crits que es van imposar i formaven part de la lluita diària;
La defensa humana dels represaliats i represaliades: això implicava a ells i les seves famílies: no deixar-los sols, acompanyar-los en els judicis, ajudar a pagar fiances, multes i defenses, enviar-los cartes i paquets, si estaven empresonats, ajudar-los a travessar la frontera si havien d’exiliar-se, implicar els amics i amigues, la gent de les seves feines, etc. reforçar tot allò que els convertís en elements actius de la societat, els més estimats de tots. Els CSPC treien un butlletí que es deia Clam.
Repassem breument la seqüència temporal i política de diversos períodes repressius
El Moviment independentista, amb tot tipus de lluita així pacífica com armada sempre ha estat tractat com a terrorisme i, per tant, sempre se li han aplicat les lleis d’excepció i els mètodes d’interrogació sota tortura.
1976-1982 Govern UCD
Es manté el Decret Llei franquista 10/1975 de Prevenció del Terrorisme.
El RDL 4-1-1977 crea l’Audiència Nacional, que assumeix la competència en matèria de terrorisme, que fins aleshores corresponia la jurisdicció militar.
Llei 4-12-1978, Primera llei antiterrorista de la transició. Detenció fins a 10 dies, incomunicada i sense advocat, abans de passar a disposició judicial. Ús generalitzat de la tortura. La llei antiterrorista s’aplica sistemàticament només a les organitzacions armades independentistes catalanes (Cas Batista i Roca/Bultó) o basques (ETA) així com als GRAPO; altres expressions de violència política o social (cas Scala l 1978) són jutjades sota tribunals i Codi Penal ordinaris.
1982-1996 Govern del PSOE
Dues lleis antiterroristes : 26-12-1984 i 25-5-1988
Ampliació de l’àmbit d’aplicació de la legislació antiterrorista a la col·laboració i a l’apologia. Enduriment de les penes. Guerra bruta contra ETA. Repressió de Terra Lliure. Persistència de la tortura.
A partir de 1992, desaparició de la legislació antiterrorista com a tal, que passa a integrar-se en el Codi Penal i en la Llei d’Enjudiciament Criminal,amb els mateixos continguts, tan pel que fa a la penalitat agreujan com a les limitacions del dret de defensa.
1996- Govern del Partit Popular. Pacte antiterrorista PP-PSOE
Nou increment de les penes, mitjançant repetides reformes del Codi Penal. Aplicació de la legislació antiterrorista a les organitzacions i moviments polítics, socials i culturals del nacionalisme radical basc al marge de tota actuació violenta i a partir de la construcció per part del jutge Garzón del concepte “entorn social d’ETA=ETA” , aplicat a nombroses organitzacions sorgides al voltant del projecte independentista basc i vinculades a moviments populars. Procés de criminalització ideològica de tota forma de nacionalisme (català o basc , sobretot) per moderat que sigui. Finalment, desbordament del concepte de terrorisme i aplicació creixent de la legislació antiterrorista a qualsevol manifestació d’oposició al sistema dominant, per part dels moviemnts socials alternatius, a rebuf de la nova situació internacional.
És un fet, doncs, que la pròpia repressió s’està encarregant de clarificar la relació entre moviments nacionals i moviments populars alternatius, tot unificant-los sota la nova concepció ampliada de terrorisme.
El tipus de tortures ha tingut poques variants, encara que més recentment s’han utilitzat elements químics; però, en general han estat: l’aïllament, el no deixar dormir, l’ofec amb bossa al cap o amb aigua, els cops de tota mena amb porra o el llistí telefònic al cap, als peus, als ronyons, a l’estómac... a vegades sense deixar senyals, les amenaces de mort amb pistola carregada o descarregada a la comissaria o fora, els penjaments de tot tipus sobre una taula o d’una barra, fer córrer a quatre grapes amb les mans emmanillades... amenaces als familiars... fer despullar les dones i amenaçar-les o fer intents de violació, etc., etc.
Una de les funcions dels CSPC era fer entendre que això era consubstancial a la detenció d’un independentista i que hi havia alguns deures que s’havien de complir: el primer deure d’un lluitador independentista és evitar ser detingut i per tant, cal observar les normes de seguretat amb el màxim de serietat i rigor i estar preparat per tenir formes d’escapar; si, malgrat tot, et detenen, procurar que tothom se n’assabenti el més ràpidament possible i s’evitin , així, més detencions; després pensar que no estàs sol i aguantar tot el que es pugui a fi de donar temps als teus companys i a l’organització. Pensar que una defensa política és el millor per al detingut i per a tot el moviment.
Accions més importants dels CSPC en el seu moment
Lliçons que se’n desprenen i que es poden aprofitar en el present.
1.-El sistema organitzatiu sobre una base territorial de comitès de barri o de poble o comarca amb un organisme dinamitzador que era la Coordinadora, que es reunia un cop a la setmana i on eren representats a més dels comitès locals, les comissions de treball de premsa i propaganda, advocats , economia i altres específiques. La seva funció principal era la defensa política dels represaliats i represaliades.
2.- La presència organitzada en les principals concentracions, mobilitzacions i lluites polítiques i socials. amb logo .pancartes explícites.
3.- La protesta organitzada amb autocars. Ocupació de la frontera hispano-francesa que trenca els Països Catalans contra el judici d’extradició del patriota i artista Manuel Viusà el 1979 que es feia a París i que es va guanyar el judici (no va ser extraditat).
4.-L’organització de la solidaritat econòmica amb la implicació d’artistes i les seves obres.
5.- El primer judici internacional contra la justícia espanyola que es va guanyar (aquest tribunal europeu va condemnar l'Estat espanyol en l'anomenat “Cas Bultó”, el novembre del 1993, en aquest ocasió per no haver respectat les garanties mínimes judicials, sentència que va obligar l’Estat espanyol a repetir un judici ple d'irregularitats. En aquella sentència es va absoldre Antoní Massaguer, Xavier Barbarà i Ferran Jabardo i va condemnar l’Estat espanyol a pagar una sèrie d’indemnitzacions pel dany moral provocat per la privació de llibertat injustificada que van haver de patir).
