Es tracta d’una biografia de l’emprenedor tècnic Vidiella Balart. L’anàlisi s’inscriu historiogràficament en l’estudi de la configuració del bloc d’intel·lectuals i professionals de la Catalunya Contemporània, grup social forjat sota l’etapa de l’agroindustrialització i la industrialització fabril vuitcentista i noucentista del país.
L’obra, dividida en un apartat biogràfic, un de documental i un de cronològic, recull, amb precisió i claredat, les facetes vitals, socials, culturals i formatives de l’advocat reusenc. Una biografia que pot obrir nous centres d’interès.
La trajectòria civil de Vidiella es desenvolupa en una conjuntura fonamental de la vida nacional dels catalans. D’una banda, el canvi social que anuncia l’hegemonia de les ciutats i els pols regionals. De l’altra, l’evolució dels posicionaments patriòtics, els quals evolucionen des de concepcions literàries i lingüístiques a primeres dimensions d’estratègia política. En aquest sentit, i en un moment del text, el nostre advocat hi és definit correctament: Ramon Vidiella és, certament, un «catalanista independent»; «independent», però no pas neutral.
Tot just l’aportació central de la monografia contrapesa l’extrem de sentiment catalanesc amb la política professional de l’home polític (però, hi insisteixo, «política» entesa com a ideal pràctic, abocat a la millora de l’àmbit professional). Crec que si s’hagués de sintetitzar el tipus de catalanisme de Vidiella es podria situar en un «catalanisme tècnic», o ideal procliu a ser pensat com a materialització de les dedicacions pròpies, contractuals, del grup professional representat pel convilatà reusenc.
La part adreçada a l’evolució, de qui fou amic de l’exlibrista Ramon Casals i Vernis, duu la traducció del quefer polític al terrer catalanista: el situa, entre d’altres, dins el grup renaixencista de Francesc Matheu i d’Eduard Toda. Des del vessant prepolític de la Renaixença Vidiella va trobant l’espai comú als prohoms dominants reusencs. L’ambient pairal renaixencista es transformà en la formació de plataformes catalanistes que passaren del Centre Escola Catalanista a la Lliga Catalanista i, com a fusió d’ambdós corrents, a la Unió Catalanista (UC), que marcà un «abans» i un «després» en el cosmos catalanista del país. De fet, sense UC –com a plataforma impulsora d’organitzacions sectorials, sobretot d’espai aglutinador de capacitats intel·lectuals, i associació que contribuí de forma parcial en la formació de la primera Lliga Regionalista– és difícil pensar que hagués existit projecte de Mancomunitat. Ho deixo, és clar, com a hipòtesi de treball.
Però, com he dit, el catalanisme de Vidiella era pràctic. La part del llibre adreçada a explicar-ne l’etapa de diputat i de president de la Mancomunitat explica la culminació de la seva tasca professional prèvia abocada a l’ideal catalanista, compromesa en la defensa dels interessos agraris dels propietaris i en la modernització productiva del conreu enològic i dels fruits secs.
Aquesta part essencial de l’obra «explica» el sentit de la terra de Vidiella: el seu ideal polític, el «bé comú», un cert esperit auster: «qui sembra cull». Desenvolupar el lligam politicotècnic de l’advocat implica trobar-hi el nuc, el desllorigador, que aporta sentit a tota una vida i, sobretot, a una generació de professionals. Les referències, per exemple, al filòsof reusenc, poc conegut, Salvador Bové, l’articulisme professional de Vidiella, més que no pas polític, «en el buit», la concreció del seu catalanisme en la commemoració de la tasca de l’advocat Maspons i Anglasell, exemplifica vincles i coneixences que, potser, podrien ser ampliats en futurs treballs parcials: l’edició, per exemple, si és conservat, de l’epistolari de Vidiella amb Prat de la Riba, l’ampliació del vincle establert amb advocats de Barcelona o l’aprofundiment de la seva relació amb àmbits socials de les Terres d’Ebre, ja que hi exercí la defensa dels interessos agraris.
L’enginyer i net del prohom reusenc, Joan-Enric Vidiella, ha sabut retre-li un homenatge molt ben definit: la intrahistòria, els fets, que reclamen, com evidencia l’obra que comento, coneixement precís d’un ambient i d’uns espais urbans i recreatius, avui devorats per la niciesa d’interessos comercials antihumans de volt gal·linaci. La burgesia nacional reusenca de l’alba del segle vint ha mort. Potser aquesta apreciació sigui objecte, ben segurament, de matisacions, però sembla com si el temps present delatés el resultat d’una sostinguda contrapolítica estètica, urbana i arquitectònica que ha dut a l’oblit el món dels Vidiella, Cavallé, Loperena, Fàbregas, la bohèmia modernista. És així que les pàgines de l’estudi dedicades a la recerca i a la indexació del conjunt d’edificis modernistes ideats per l’arquitecte, i deixeble de Lluís Domènec i Montaner, Pere Caselles faciliten la reflexió vers un món desaparegut: com si no hagués existit.
D’altra banda, tota la part del llibre adreçada a explicar l’estratègia de decisions de Ramon Vidiella vers una necessària política de modernitat d’infraestructures del camp, i del teixit productiu, la fa comparable a d’altres coetanis agraristes: el montblanquí Joan Poblet i Teixidó (1870-1918), Maspons i Camarasa, Teodor Creus, també vindicat en un dels escrits publicat en el volum. Vidiella fou membre del IACSI?
Tampoc no fou casual per exemple, que l’Associació Catalanista de Reus bastís un projecte de futura Cambra Agrícola, idea que, deu anys més tard (c. 1893), fou impulsada des l’homònima associació montblanquina. Existia, a través d’aquestes agrupacions econòmiques catalanistes, identificades, amb l’explotació del factor de producció «terra», una comunicació territorial que algun dia caldria analitzar i cartografiar.
En fi, la part final del text, adreçada a explicar les propietats urbanes de la nissaga Vidiella, complementada amb una il·lustrativa explicació del context econòmic de la producció agrària reusenca, amb formació d’acumulació de capital financer (Banc de Reus i Banc de Barcelona), serveixen ben didàcticament per conèixer maneres de fer i de pensar que, no pas com ara, s’entrelligaven. Vidiella exemplifica amb escreix l’assumpció de la filosofia de l’escola escocesa del sentit comú. Sentit comú que cal no confondre amb ingenuïtat, car l’advocat reusenc no deixava de denunciar, posem per cas, l’estèril –i persistent– centralisme barceloní. Per aquest motiu volgué contrapesar la polaritat barcelonina a favor d’un necessari reequilibri territorial. Fets d’ahir ens porten a fets d’avui…
En aquest sentit, un element a esbrinar, i exposat a l’obra, és l’atribució a Vidiella de l’autoria intel·lectual de la idea de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya. Sense negar aquesta conclusió, i per ratificar-la si escau, caldria analitzar, com he dit, les relacions entre qui en fou primer president i Vidiella.
Tots aquests elements que he maldat per detallar, i altres que de ben segur caldria haver destacat, fan que l’estudi de Joan-Enric Vidiella –el qual ha comptat amb la col·laboració d’alguns bons coneixedors de la història local i comarcal del Baix Camp– esdevingui una aportació curulla de potencialitats a desenvolupar, atès que hom tracta d’un cicle històric complex, amb molts fils que s’entrecreuen. Una conjuntura que, d’alguna manera, explica el significat de la dita «Reus, París i Londres», i el motiu pel qual Catalunya és un motor fundacional de l’Europa de les regions econòmiques i dels pobles.
