Això em porta a la conclusió que només tinc quelcom dins com a integrant i hereu d’una classe social. És el que en té a l’aguait, em fa dubtar, ser incrèdul i desconfiar passat un temps, puc comprovar que no anava errat, això m’ho ratifica. Pur empirisme.
Quan davant pregunto sobre fets concrets , no entenc les resolucions que es prenen en nom del marxisme la resposta fa al·lusió directa a autors moderns, la desconfiança em fa aprofundir i tractar de parlar directament amb una persona d’absoluta confiança ideològica, l’únic marxista viu que conec i que a part d’opinar va ser conseqüent en la lluita, la participació i en ser el primer en posar en pràctica el que predica, aleshores m’assabento d’això que em feia soroll. Em refereixo al company Carlos Ponce de León, un argentí que va ser militant d’una organització autènticament revolucionària a l’Argentina del S. XX. Va combatre, va caure en presó, va patir tortures, va sortir de la presó en jornades històriques del poble, va tornar a combatre disciplinadament dins de la seva organització i va tornar a caure presoner en combat havent de deposar les armes. Va protegir els companys de totes les organitzacions contra les estratègies d’anihilament a les presons de la dictadura militar i en sortir es va donar en cos i ànima a la reconstrucció de l’eina fonamental i estratègica per a la classe obrera i el poble, el partit revolucionari de tots els treballadors, basat en les necessitats i interessos de la classe cridada segons Marx, a ser la direcció d’una revolució veritable per ser l’única que podia ser alternativa per els treballadors i els pobres dels camps i les ciutats, la classe obrera.
Classe que per més que els promotors de la fi de la història hagin dit i altres els hagin seguit, que ja no existia la classe obrera igual que no existia el marxisme, dient que era per a no ser dogmàtics ni mal vistos. No denominaven burgesia els explotadors, els anomenaven contrincants i no l’enemic de la classe obrera a la que no anomenaven amb aquests mots, buidant de contingut i amagant així les armes al poble. Armes que els hi podrien permetre l’alliberament dels homes i dones disposats a lluitar per un futur col·lectiu millor en formar una organització central amb veritable influència general. Un partit proletari.
Que pertànyer a dita organització sigui un orgull i una aspiració per a transformar-se en dones i homes millor formats, amb més eines i coneixements que ningú per a l’anàlisi rigorosa i concreta de les situacions concretes per a poder treure les conclusions més encertades i poder fer propostes analitzades i assumides pel col·lectiu, que si són assimilades pel conjunt del moviment revolucionari, poden ser portades a la pràctica conscientment unitàriament i fer avançar en la construcció d’un moviment més ampli i unificat, aquesta és la necessitat per a poder assolir l’objectiu de la independència per a que no siguem un nou estat canviant de personatges que ens explotin.
Enllaçar contradiccions: alliberament nacional i social.
Això no és dirigisme ni dogmatisme, els partits burgesos i petit burgesos no es callen res; és la situació en que es troba la lluita en aquests moments.
És una lluita d’alliberament nacional, la mancança és que ideològicament som súbdits de les propostes dels diferents sectors de la burgesia que continua exercint la direcció de l’orquestra de molt bons músics honestos però que desaprofiten habilitats i capacitats en melodies més properes a la Marsellesa que no pas a la Internacional.
Els qui tenim el sentiment revolucionari heretat de l’exemple dels lluitadors patriotes catalans que van aprendre a menystenir els catalans burgesos i botiflers assimilant l’esperit de Els Segadors amb una melodia de lluita, sacrifici i participació, necessitem la nostra pròpia organització combativa.
Necessitem tenir una eina estratègica que s’escolti fora dels mitjans del sistema, que hi arribi de la mà dels nostres iguals i no només d’erudits i memoriosos i intel·lectuals. Això allunya la possibilitat de participació política fent-la patrimoni de pocs.
Un gran treball ja fa el sindicalisme de classe i nacional en aquest sentit.
No podem oblidar que n’hi ha una contradicció fonamental que és a tot arreu (al món) la contradicció de classe burgesia - proletariat, una altra que està present en un lloc i circumstància particular, és la contradicció principal aquí i ara, i després les contradiccions inter-burgeses, les que hi ha en el si del poble i dins de la mateixa classe treballadora, aquestes són contradiccions secundàries.
No transmetre aquestes elements és negar l’aigua del coneixement als futurs lluitadors-res.
No ens poden sorprendre impulsos nihilistes o suïcides del lliri a la mà brindant la seva confiança a qui els utilitza i enganya sota el teló generalment assumit per la majoria, la independència. Anem a remolc.
El que amb o dins d’Espanya no es pot realitzar, és podria ben bé aconseguir aquí segons l’estat d’ànim de les masses en aquests moments.
Aquests qui a cada passada fan honor als seus interessos de classe mentre nosaltres sembla que hem d’opinar sense incomodar-los ni molestar-los, ens demostren que hem d’actuar amb certa independència de la capacitat i desenvolupament general de les masses.
Quan les armes més afilades del poder de la dreta representant els interessos de la burgesia encarnats pel capital financer (IBEX 35, hereus de les apropiacions del franquisme), juntament amb l’aristocràcia i ambdós, socis estatals i nacionals del capital financer associats amb les burgesies locals, continuen dins d’un marc general d’apropiació del producte del treball dels assalariats catalans i ens criden a la cara (VoX) cal fer un trencament visible i tangible cridant a les coses pel seu nom. Un llenguatge d’anàlisi intern i un missatge pedagògic i organitzatiu cap en fora. No només instruccions internes sinó agitació envers l’exterior.
Avui en general, aquesta situació on més es manifesta és als territoris ocupats per l’imperi borbònic, a Casa Nostra.
Veiem com el feixisme entra a formar part de l’avantguarda del poder explotador, els treballadors i el poble no podem continuar cercant a qui seguir per tal d’unir forces, concepcions i organitzar-nos per a lluitar amb ambició de poder sense un referent clar i homogeni.
Cal exposar la necessitat de tenir el Poder per a poder canviar les coses amb més profundidat que tots els intents reformistes que anul·la constantment el TC, que s’intenten com a una mecànica pedagògica. Així ens vindrà la segona glaciació!
Exposem obertament la situació i que el poble vagi identificant els elements en la pràctica. No els deixem a disposició de la propaganda del sistema.
Copsem, analitzem, i fem propostes.
Hi ha un llibre que si vaig llegir i faig repàs sovint: “Què fer?” de V.I.Lenin
