Vaig deixar-ho per demà pensant que potser demà ja estigui clar un altre nou apunt de la història, i cada dia sorgeix un de nou abans que s’acabi l’anterior i es van amuntegant detencions per causes inventades; denúncies de minories polítiques perquè no es fan les coses com les faria Franco; els tribunal anul·len judicis perquè no es van respectar els drets dels victimaris; una junta electoral que és per a unes eleccions se sent amb l'empremta poderosa per a poder determinar l’anul·lació d’un càrrec electe democràticament en unes eleccions anteriors a les quals els han estat junta electoral i pretenen desposseir el càrrec electe per supremacia davant la voluntat popular; és clar, si ja uns altres col·legues ho han fet amb tot un govern, per a no ser menys i seguir sent ben considerats per l'Opus, les jerarquies eclesiàstiques, l’Ibex 35 o l’oligarquia borbònica, ells es llancen al safareig.
Els fets es van acumulant amb més pressa que es resolen i et van carregant de necessitats defensives. Arribarà el moment que siguin ells qui s’hagin de defensar, però ja s’hauran jubilat, o mort.
El fet que els falsos 'comunistes' xovinistes borbònics pretenen amagar comença a eixir sense massa escàndol, però sorgeix. El càrrecs amics dels poderosos acaben les seves temporades de cartell i donen lloc a nous que, o costaran molt, o no es vendran a Europa; els consells generals, els estats majors s’han de renovar perquè porten massa de temps afegit per poder mantenir els resultats del partits. L’únic que es recompon i guanya idiotes útils són els sentimentals valerosos falangistes. Però a Catalunya no són suficients per a omplir una placeta si no contem als policies que els protegeixen dels malvats pacifistes.
Les timideses que atorga Sánchez no són més que concessions perquè minories com comuns i podemites puguin donar-li aire prestat al PSC, deixant fora les grans majories independentistes, que no han descavalcat per a ser només demòcrates i juguem separats i sense connexió en les jugades.
El 2020 ha començat amb un joc vistós per part d’ambdós equips.
Hi ha jugades planejades que mantenen el joc en equip, hi ha escorregudes per les bandes molt cridaneres i inútils que fan mal a tot l’equip, hi ha arbitres de partits de lligues anteriors que pretenen xiular aquest partit en aquesta lliga.
Els qui no van ser mai del tot però hi eren per si fos el correcte ja cerquen acomodar el seu joc a la lliga local. Sense lliga local millor dotada no es pot jugar a guanyar però tampoc no diuen que podem jugar a una altra lliga, diuen que ens quedem aquí, que el que albirem mai serà possible.
Tres elements que en una contesa històrica són primordials per a l’escenari, per a la lliga, per a l’equip en condicions d’enfrontar-se i confrontar-se, i pel resultat.
Escenari: el món, la lliga: la lluita de classes, l’equip: tant el del poble amb una direcció clara i conseqüent amb punters qualificats amb més botes d’or, i el resultat és l’objectiu, canviar qui mana al marcador, perquè no ens manin sinó per a ser nosaltres qui manem i nomenem els nostres representants sense cap exclusivitat ni contracte indefinit, ni clàusula de revisió o revisió.
Manca poc i és molt, però aviat serem els jugador els qui triarem el director tècnic i jugarem el nostre partit al nostre estil.
Les lligues, les associacions del món, ho hauran de reconèixer, però les directives caldrà que ho sàpiguen enllestir.
Cal mirar la situació mundial, la continental, la de l’estricte marc de l’estat actual i la concreta de la nostra massa social.
Tenim el que no havíem pogut esperar, com a mínim mentre durin els contenciosos amb les lligues internacionals. A l’interior no hem sabut ni pogut jugar contra arbitres a sou dels altres clubs, i també molts dels nostres lesionats no han volgut sortir dels hospitals sense permís de les juntes mèdiques; doncs, ja saben allò que cal, ho hem de construir entre totes i tots.
L’anàlisi més profund que he llegit fins ara és el de l’Albert Botran, diputat al Congreso Español per les CUP’s, però cal emprendre la tasca que li correspon als intel·lectuals revolucionaris i saber destriar prioritats per superar contradiccions. Mai un moviment d’aquesta mesura havia fet tremolar els fonaments de l’estat borbònic franquista com ho ha fet l’independentisme, però no ho hem fet per aconseguir que ens manin els mateixos de casa nostra sense canviar les regles del joc.
Cal que tinguem ben clar que lluitem per canviar les regles del joc i que l’única manera (mentre l’Estat ho negui i ho vulgui desviar tot) d'aconseguir-ho serà fora d’aquest estat opressor, i per tant construir el nostre de propi.
Res no serà tan present i proper, tot i que aquells que no saben ni què volen proposaran productes amb lemes i imatges que saben que vendran més que barrets mexicans a les botigues de les Rambles i fins i tot més que a les botigues del Barça.
2020 serà un any de definicions, de fets, de passes concretes per al futur que volem, o seguirà sent la novel·la que mai s'acaba.
17 de gener de 2020
Guillem Vendrell Jofre
