Vaig fer un viatge de tradició familiar on el passatge més barat és per un mínim de tres mesos. 14 dies dels planificats i la resta de contingència amb l’Estat espanyol.
I amb l’argentí també, ens volia fora, ens tractava com a espanyols que a la península tracten els sudakes, això no facilitava la qüestió de viure-hi i de negociar.
Aconseguir un salconduit per tres vies per tal de recórrer 448 km va ser una odissea i la ineptitud dels funcionaris d’aquell país, res a envejar-li als d’Espanya. En canvi els serveis de salut i el Ministeri de Salut Pública argentins, una joia en comparació amb els contestadors automàtics del 061 i el 112 de casa nostra.
Nosaltres portaven la pesta. Però el personal sanitari no va ser tan tancat i poruc com ho són molts metges espanyols davant virus desconeguts o coneguts.
Crònica: Arribar, passar el jet lag, estar el dia 8 a l’asado pels 99 anys de ma mare i anar a visitar plegats una població de la costa atlàntica, fins aquí en llibertat, i Zas! declaració de pandèmia i situació d’emergència.
Tots tancats i sense poder sortir, policia a la porta de la casa. Que quan vas arribar?, ens han trucat dient que veniu d’Espanya. Heu fet la quarantena? Estil feixista molt de la “Vieja del visillo”
Lluny de les xarxes, sense elements apropiats per tal d’escriure amb certa normalitat. Vaig fer un esforç però després, tot els temps era per tal d’organitzar com aconseguir apropar-me a l’aeroport per si aconseguia un bitllet.
Després de quasi bé dos mesos, de milers de gestions per poder tornar a prop d’on poder arribar a l’aeroport si aconseguia un bitllet; ho vaig aconseguir el 10 de maig i vaig començar a gestionar contra tota probabilitat, d’intentar d’aconseguir un passatge per tornar a Casa Nostra.
Vaig començar desde la meva reclusió a la Costa Atlàntica, mitjans de març i sense poder veure el mar, amb la participació per tal d’impulsar la creació d’un grup de Whatsapp i Facebook per poder fer força de conjunt amb totes les damnificades.
“Catalans i residents a Catalunya varats a l’Argentina” va ser el títol i aviat érem més de 400.
Anteriorment ho havien altres grups creats , per exemple “Españoles hablando”, un altre derivat dels mateixos en haver-se omplert el primer: “Atrapados en Argentina” que continuen encara igual que “Catalans i residents…”, sent útils ara mateix. Però informar com venir des de Madrid, només ho podem fer els qui som d’aquí.
Quan vaig proposar fer-ho per destinació, em van sortir amb que “ya están aquí los catalufos poniendo banderas”.
El seus grups tenien la bandera d’Espanya i l’Argentina igual que el consolat, nosaltres vam posar una imatge de Barcelona, cap bandera.
Vaig proposar fer un llistat per tractar de determinar quants érem amb la destinació de Barcelona i poder veure on podíem ser més forts, els administradors dels grups espanyols es van negar amb l’argument plenament acceptat por acció directa d’alguns i l’omissió de la majoria: -“El objetivo es regresar a España, primero los Españoles de Casta, después los oriundos i los residentes de la nacionalidad que sean, al final”.
Aquella nit el grup estava enllestit amb l’objectiu: “Destí Barcelona”
Totes aquelles persones que tenien bitllet d’anada i tornada des de Barcelona, bàsicament eren d’Iberia i Level, alguns de Air Europa i de KLM, Lufthansa, Alitalia i Air France, una ínfima minoria.
Vam batallar davant cada incongruència de l’Ambaixada española a Buenos Aires, quan Iberia anunciava un vol per internet, primer l’Ambaixada no en sabia res. Després ho anunciava
l’Embaxada i els bitllets no es posaven a la venda segons Iberia, sense que l’Ambaixada ho autoritzés amb un llistat de viatgers prioritaris. A va realitzar molts vols cap a Espanya buits perquè no volien pagar dues tripulacions, deien que en arribar a Espanya, una tripulació s’havia de quedar en quarantena!
Davant la situació i les pressions, el Govern Argentí va negociar amb l’ambaixada i va posar avions d’Aerolíneas Argentinas que fins aleshores viatjaven buits, portant passatgers espanyols cap a Espanya.
Els preus d’aquests passatges “humanitaris o de repatriació” eren més cars que els comercials d’anada i tornada i amb pitjors serveis i condicions físiques.
Un negoci que el silenci, o la connivència de la diplomàcia espanyola permetia o facilitava.
La ministra Arantxa González Laya va donar per acabat el procés de “repatriació” a finals d’abril adduint que si havia més gent a l’argentina i no s’havien afanyat per a comprar bitllets, és perquè estaven bé, que podien esperar fins el setembre. El “gobierno” ja havia fet prou, aquesta gent tindria arrelament i no tenien presa, que el gobierno español havia ajudat als que eren visitants sense relacions familiars ni amistats al país.
No volien encarregar-se de fer un llistat, i desautoritzaven a Iberia quan deia això de que l’ambaixada comunicaria l’autorització del vol amb un llistat de passatgers abans de posar-los a la venda.
Hi havia gent als qui sels havien anul·lat els bitllets des del 4 de març, abans mateix de la declaració de pandèmia que continuaven lluitant intentant d’aconseguir un passatge, i ia Ministra ho donava tot per acabat i ben fet.
La venda es feia mitjançant un telèfon de call center. En quant sortia a la venda un vol, s’acavaben els bitllets en unes poques hores el mateix dia.
L’Ambaixada no en volia saber-ne res, i repetia les adreces electròniques dels seus suposats serveis que sempre donaven excuses, els telèfons ocupats o de vegades amb mala llet i d’altres amb amabilitat, no et solucionaven ni donaven una pauta concreta mai (no sé per a què existeix en aquest tema, una ambaixada) sempre acabaven dient que ens mantinguem atents a les xarxes socials, sobre tot al Twitter del Consolat. Fins i tot el cònsul general Diego Santiago Rivero s’enfrontà com a tertulià malcarat, amb els damnificats comparant-se amb ells mateix que pel servei a Espanya estava lluny de les seva casa i família (¡!)
Vaig haver-me d’obrir un tuiter, si no quan m‘arribava la notificació d’un vol, ja sigui pel Facebok o per whatsapp, quan aconseguia comunicació telefònica, ja no en quedaven bitllets.
Tornar a insistir a l’ambaixada, fer campanyes per tal d’aconseguir que gestionin més vols i nosaltres continuar pressionant per poder tornar a Barcelona. Tuits, emails, posts a Facebook, missatges demanant ajut al Punt diari, Ara, TV3, RAC, Vilaweb, i col·lapsar les línies de l’Ambaixada, ja no d’Iberia, van ser les nostres armes. Crec que vam arribar a ser trending tòpic una vegada.
El darrer vol a Barcelona va ser un dels oficials d’Iberia de “repatriació” de finals del mes d’abril. D’aquí en endavant, tots els vols eren a Madrid.
Es coneixia la notícia que es posaria un nou vol a la venda en qualsevol moment, i era començar a trucar en equip cada 15 minuts, trucaven des del grup més tots els qui trucaven sense ser del grup col·lapsant les línies del Call Center d’Iberia ubicat a Colòmbia!
Ho fèiem durant la setmana fins que et deien que ja tenien a la venda els bitllets. Aquí començava l’odissea d’aconseguir tancar una operació amb trucades de molt mala qualitat que es tallaven o no s’entenia el que es parlava. Parlar en català, era somiar amb la mesa de diàleg.
Eren passatges sense cap tipus de condicions de seguretat covid19, ni protocols dins dels avions, plens de gom a gom i sense distància de seguretat, 12 hores amb la mascareta per més que la tornada de les autoritats d’ambdós països fos que tot era pel covid19.
Desídia i abandonament de funcions per part de l’Ambaixada d’Espanya, no solament pels catalans, sinó per a tots els que segons ells, teníem arrelament i no mereixíem que ens tinguin en compte. Es va veure aquí en una entrevista esgarrifosa i indignant que li van fer per la Sexta a la Navarra.
Així ho vam referir en campanyes de premsa, jo mateix vaig ser entrevistat pel corresponsal de TV3 a l’Argentina.
No canviaven els bitllets comprats, havien de pagar un de nou, Iberia era la més econòmica, menys de la meitat del preu d’AA, i sense les discussions per un “impost país extra” que et cobraven si pagaves la compra amb la targeta d’un familiar o amic argentí ja que molts van arribar a viure de la solidaritat i la caritat. Cal fer esment que el Casal Català de Buenos Aires es va lluir en pitjor línia que la própia ambaixada espanyola. Silenci total. Vam rebre, al seu estil, la solidaritat militant d’una agrupació “Argentina Catalunya” de Buenos Aires, i de RAB (Ràdio Amèrica Barcelona).
Després de la nota de TV3, també de Ràdio ciutat de Badalona, uns senyors de la Generalitat Delegació de Relacions Internacionals, Delegat per l’Amèrica Llatina, en David Poudevida va contactar amb alguns membres del grup per a posar-se a la nostra disposició però reconeixent no tenir cap atribució ni competències, només com a mediadors reconeguts extraoficialment.
No sabem si per aquesta gestió que vam sentir més com un aixopluc i contenció emocional, on de vegades et donaven pistes, d’altres esperances i d’altres consells per a pressionar els interlocutors, que de dos vols que van dir que no en quedaven pas bitllets a les quatre hores de posats a la venda, quasi bé un mes després, ens van comentar que es podia pressionar per tal d’aconseguir estar en un llistat d’espera.
Al grup hi havien 5 persones que ho havien aconseguit i ja estaven trucant cada 15 minuts, dia i nit sense dormir, rodejat pel mòbil, el fix, una llibreta, el passatge anul·lat i molt de mate i cafè. Passats 5 dies vaig aconseguir entrar en aquesta suposada llista d’espera per a un vol que dues setmanes abans havien anunciat exhaurit.
Al cap de tres hores tenia una reserva de bitllet, i en trucar per confirmar perquè no ho entenia pas, em van dir que tenia comprat un bitllet, preguntats perquè no m’havien fet cap càrrec al compte bancari, em van dir que com que jo tenia bitllet, era un “canvi sense càrrec”, la l´ínia aèria és Level X Iberia, jo vaig pagar anada i tornada des de Barcelona en “Turista Premium”, no en “Turista” normal. I hi vaig tornar en turista normal i a Madrid. No és el mateix.
Recordo que a la meva ment i a la meva conversa amb el delegat per a l’Amèrica Llatina de la Generalitat de Catalunya, vaig comentar-li, que si alguna cosa podíem esperar d’aquest govern i les seves empreses privades es que ens donin com si fos un regal graciós però en pitjors condicions, el que ens havien pres abans, quelcom que de tot dret ens pertanyia , que és una obligació amb els seus clients.
Igual per a Catalunya, que el millor seria tenir una línia aèrea Catalana pública pròpia per poder discutir i no pregar, amb els nostres autèntics representants que no pas amb els que no van anar a parar a la presó.
Fa uns dies passant la meva quarantena a casa meva, ens assabentem que Iberia posarà un vol amb destinació Barcelona pel 19/06. Casualitat o recompensa.
Satisfets de la bona feina. la lluita que es perd és la que s’abandona.
Visca la Terra!
Guillem Vendrell Jofre
14 de juny de 2020
